Giuseppe Verdi va viure temps convulsos. La lluita per la unitat nacional d’Itàlia i contra la dominació estrangera durant els anys del Risorgimento va fer que alguns cors de les seves òperes, com el Va, pensiero! de Nabucco o el Pàtria oppressa de Macbeth, es convertissin en himnes que el poble cantava al carrer. Fins i tot, el seu nom es va fer servir com a acrònim pels patriotes italians en cridar Visca Verdi! (Visca Vittorio Emanuele Rè d’Itàlia). Però si el seu nacionalisme es feia patent en algun punt era en la seva indestructible adhesió a un ideal de l’òpera com a drama humà, mitjançant l’ús d’una melodia vocal solística senzilla i directa, en contraposició a l’èmfasi en la naturalesa i el simbolisme mitològic de les obres del romanticisme alemany, i l’exuberància orquestral i coral de la grand opéra francesa.
Va ser l’any 1851 quan va tenir lloc l’exitosa estrena al Teatre La Fenice de Venècia de Rigoletto, una òpera encàrrec del mateix teatre que iniciaria, junt amb Il trovatore i La Traviata, la trilogia popolare que conduiria a Verdi a l’auge de la seva popularitat. Basada en l’obra Le roi s’amuse de l’escriptor francès Víctor Hugo, amb libretto de Francesco Maria Piave, l’òpera va haver de patir una sèrie de catastròfiques dissorts fins a arribar a poder ser estrenada, canviant la ubicació original de l’acció i els noms dels protagonistes d’Hugo, però no la intencionalitat de Verdi en quant a unió de l’estructura tradicional d’un melodrama amb la complexitat emocional i psicològica del protagonista. La maledizione va ser el nom secret que van usar Piave i Verdi durant la seva creació, i ben cert és que semblava maleïda fins que es van donar aquests canvis.
Rigoletto s’erigeix sobre tres personatges: el duc de Màntua, el seu bufó geperut que dóna nom a l’òpera, i la filla d’aquest últim, Gilda. Com en moltes altres, l’argument és un violent melodrama de sang i foc, ple de personatges i de coincidències inconscients, però amb gran profusió d’oportunitats per a les estimulants, robustes i terribles melodies i ritmes especialment característics del primer estil de Verdi. La caracterització, la unitat dramàtica i la inventiva melòdica s’uneixen a Rigoletto i, amb l’objectiu de crear una unitat tant dramàtica com musical, Verdi recorre a un o més temes o motius reminiscents en moments crucials de l’òpera.
L’argument és un violent melodrama de sang i foc, ple de personatges i de coincidències inconscients
A Barcelona, Rigoletto —que ocupa el desè lloc al rànquing mundial d’òperes més interpretades— es va estrenar per primera vegada al Liceu el desembre de 1853, arribant a representar-se fins a 375 vegades, sent l’última el 2017 amb la mateixa producció que veurem aquests dies, en el marc del bloc PARADÍS: la filla, la família i la llar. I encara que els intèrprets d’aquell moment ja van ser bons, el trio protagonista del primer repartiment d’enguany és espectacular: Benjamin Bernheim debuta al Liceu com a Duc de Màntua, Christopher Maltman és Rigoletto i la soprano russa Olga Peretyatko s’encarrega del paper de Gilda.
“És una òpera sobre l’abús del poder: el duc abusa de Rigoletto, qui al seu torn exerceix el seu poder sobre la seva filla Gilda”, indica Monique Wagemakers, la directora escènica que també va dirigir la passada edició. La producció que signa la neerlandesa, qui a més aposta i defensa la senzillesa de l’escenografia en pro de la música, és una petita joia. Però l’aparent simplicitat del quadrilàter de l’escena —un disseny de 1996 de Michael Levine revisionat per a la coproducció del Liceu i el Teatro Real el 2009— crea un joc de codis de color que serveix per expressar ira, tristesa, menyspreu o furor sexual, a més d’aplicar tecnologies noves com el terra tàctil que no només canvia el seu color, sinó que fa que els personatges arrosseguin una petjada de llum quan es mouen. Els cantants se senten tan nus que han d’explorar el seu interior per maximitzar les seves emocions, endinsar-se en la psicologia profunda dels personatges i explorar les tensions i les relacions de poder que els uneixen, que no deixa de ser el mateix objectiu primordial de Verdi en compondre aquesta obra mestra.
Però aquesta nuesa i honestedat que gairebé exigeix la posada en escena, és completament metafòrica, perquè un altre dels punts forts d’aquesta esplèndida producció és l’impressionant vestuari que caracteritza als personatges, ideat per la dissenyadora de vestuari Sandy Powell, nominada dotze vegades als Oscar i tretze vegades als BAFTA i guanyadora de tres de tots dos, pel seu excel·lent treball cinematogràfic. Per a aquest Rigoletto, Powell, que va comptar amb la col·laboració del dissenyador espanyol Lorenzo Caprile, es va inspirar a la Venècia del Renaixement intentant a través d’aquest, situar l’acció en el lloc i espai concret que omet l’escenografia, i també, que l’ús del color servís per definir la naturalesa dels personatges: del vermell dels sinistres rufians al blanc i blau de la puresa i bondat. I que tot això resulti prou suggeridor i atractiu per mantenir l’atenció de l’espectador.
Wagemakers ha sabut envoltar-se de grans professionals, perquè també la il·luminació ideada per Reinier Tweebeek juga un paper important. Però a tot això cal sumar-li la direcció musical de Daniele Callegari, qui apunta que “aquesta òpera de Verdi és un espectacle en el qual el ritme teatral i musical no es paren mai, és com una pel·lícula”.
I és que el tema “és esplendorós, immens, i hi ha un personatge que constitueix una de les majors creacions que el teatre pugui desitjar, en qualsevol país i en tota la història”, li escrivia Verdi al seu llibretista mentre tractaven de tirar endavant la seva obra. El bufó Rigoletto, qui aplaudeix totes les aventures del seu amo el Duc de Màntua, descobreix que aquest sedueix a la seva filla secreta Gilda, la qual cosa el condueix a perdre la raó i tramar una venjança que, inesperadament i com una maledicció, se li torna en contra i acaba de la pitjor manera esperada.
“És una òpera sobre l’abús del poder: el duc abusa de Rigoletto, qui al seu torn exerceix el seu poder sobre la seva filla Gilda”, indica Monique Wagemakers
En la seva estrena a Venècia, Rigoletto va gaudir d’un triomf complet, especialment l’escena dramàtica, i l’ària La donna è mobile es cantava pels carrers l’endemà. I encara que Verdi ja havia recollit alguns triomfs amb produccions anteriors, va ser a partir d’aquest moment, i fins al final dels seus dies, que va portar l’òpera italiana fins a un punt de perfecció mai superat des de llavors, gràcies a que no va trencar amb la tradició operística italiana arrelada al poble, sinó que la seva evolució creativa es va encaminar cap al refinament dels seus objectius i de la seva tècnica.
