Una de les tendències més clares dels propers anys és l’envelliment demogràfic. Hipòcrates, un dels grans savis de l’antiga Grècia, dividia el cicle vital de l’home en períodes de set anys, nombre sempre associat a propietats màgiques, sent el punt més crític el trànsit en el tancament del novè tram o el gran climateri. A aquesta edat, 74 anys, es creuava el llindar de la senectut segons el cànon clàssic: una edat, llavors, només reservada a uns pocs. Des d’aleshores, la humanitat ha democratitzat el progrés i la vellesa, la qual cosa fa que cada vegada sigui tan important l’ars senescendi (art d’envellir). Per a abordar aquest tema universal, el gran hel·lenista Pedro Olalla proposa un profund diàleg, el gènere més propi per a tractar amb llibertat qüestions ètiques i polítiques—com sabem de Plató i Sòcrates—, amb Ciceró sobre la filosofia en l’ocàs de la vida, en el deliciós opuscle De senectute política, editat per Acantilado.
És una dada empírica que cada vegada més persones viuen més anys, però aquests anys realment són viscuts, o per contra la vellesa s’ha anat institucionalitzant com una mena de pàrquing social on la vida ja no es viu sinó que simplement transcorre? A través del pensament de Ciceró i d’altres pensadors del món clàssic, l’autor li descobreix al lector com la vellesa no és tant una qüestió relacionada amb l’edat sinó amb el caràcter: així, l’ambiciosa empresa de “envellir bé” és, essencialment, un afany ètic. Per això, una cosa és la tercera edat, l’últim climanteri, i una altra de molt diferent la vellesa. Ser vell ho determina la nostra actitud vitalista o desesperançada que puguem tenir del demà. Per això hi ha joves (i vells) de totes les edats.
Per al gran Ciceró, la filosofia i la política són prerrogatives de l’home lliure, prerrogatives que requereixen d’acció, de voluntat. Envellir bé, viure bé, que, en definitiva, són la mateixa cosa, és una empresa èxit del qual descansa en la nostra pròpia voluntat, una força més poderosa que el propi procés biològic. Moltes vegades associem la vellesa a la manca d’acció. No obstant això, massa vegades oblidem que les accions més valuoses no es realitzen amb l’ímpetu del cos, sinó amb el coneixement pràctic, el criteri i el bon judici que només s’aconsegueix amb la vellesa. L’actitud i l’activitat són importants en totes les etapes de la vida. Els bons hàbits (reflex de la nostra voluntat) són la nostra millor defensa per mantenir els nostres talents en bon estat en el temps. Una responsabilitat individual inalienable.
Això suara convida a preguntar-se si, a nivell social, estem preparats per afrontar amb solvència els reptes que deriven d’una societat més envellida. Un repte que no únicament exigeix solvència financera, disposar de bones polítiques de previsió, estalvi i uns comptes equilibrats (tots ells assignatures pendents), sinó també de certa solvència emocional i valors sòlids. En aquest sentit, els nostres baixos índexs de lectura, per exemple, no són un bon símptoma.
Desenvolupar bons hàbits, ja siguin físics o mentals, és tasca de tota una vida. Comptar amb una sòlida educació sentimental i una cultura elevada ens permetrà gaudir de la vida de manera vital i íntima fins al final, amb independència de les circumstàncies que puguin envoltar-nos en la vellesa. La intel·ligència, el somriure o l’afecte cap a les persones que ens són properes, són atributs perennes al pas dels anys. Però això exigeix constància en el cultiu d’una vida emocionalment rica i disciplinada. Preparar-se per a una bona vellesa del demà exigeix desenvolupar bons hàbits avui. Una altra forma d’estalvi, si es vol.
La bona senectut és el corol·lari natural d’una vida ben viscuda i que troba suport en seguir aprenent, seguir tenint tracte amb els altres, sentir-se útil, no abandonar-se físicament, conrear un propòsit humil i confiar en un sentit últim—en aquest cas, la generositat de tenir cura de la família i amics
Envellir no vol dir només perdre. Amb l’edat guanyem experiència, criteri, virtut, noblesa, prudència, ens tornem més justos, més compassius, més benvolents, i també, sens dubte, més intel·ligents i pràctics. Els seguidors de Jahvè atribueixen una saviesa indiscriminada a tots els ancians pel simple fet d’arribar a ser-ho. Una idea que també reflecteix el refranyer a la seva manera: “El diable quan és vell, sap més per experiència que per consell”. Hi ha fins i tot qui és capaç d’envellir aprenent, senescere addiscentem, com el savi Soló. Sòfocles, que va arribar als 92 anys, va escriure als 90 Èdip a Colonos, una de les seves nombroses tragèdies cèlebres. Olalla ens descobreix com la vellesa no ha de ser vista com una cosa de signe fatalista, definit estrictament en termes numèrics, associada a una etapa bàsicament passiva i avantsala de la mort. Un altre exemple és Cató. Ancià actiu i participatiu, va tenir una vellesa digna i exemplar.
La bona senectut és el corol·lari natural d’una vida ben viscuda i que troba suport en seguir aprenent, seguir tenint tracte amb els altres, sentir-se útil, no abandonar-se físicament, conrear un propòsit humil i confiar en un sentit últim—en aquest cas, la generositat de tenir cura de la família i amics.
L’única ombra a l’interessantíssim llibre d’Olalla són algunes reflexions sobre economia, on es barregen perillosament conceptes. Com quan es crítica al sistema capitalista que s’associa amb l’actual patró de consum, a més alimentat via crèdit barat sobre un sistema monetari mancat d’ancoratge, envilit per polítics i banquers—l’autor sí sospita alguna intuïció encertada sobre la perversió dels diners però que no arriba a concretar—, que poc o gens té a veure amb la prudència, l’estalvi o l’acumulació de capital, en què es basa el capitalisme. Una advertència que també pot fer-se sobre algunes observacions a propòsit de la democràcia directa que pequen com a mínim de ser alguna cosa utòpiques—especialment veient l’escenari actual. Amb tot, un meravellós llibre i una magnífica lectura estiuenca.
