De la mateixa forma que Catalunya té la dèria d’enaltir un poeta, un tertulià o fins i tot un malalt nacional, el nostre país ha de covar sovint una desgràcia anual. Les autoritats de la nació saben que, per tal d’unir els anhels del poble, no hi ha res més efectiu que acollonir-lo. El darrer lustre, la palma en qüestió se l’ha enduta la Covid, un bitxet que ens esporuguí l’ànima amb conseqüències psicològiques extra-respiratòries que ara –entotsolats a la nostra bombolla– tot just comencem a intuir. Com tot a la vida, la dissort per la pesta de Wuhan ha caducat (encara que hi hagi molts ciutadans que s’han quedat amb els pulmons fets merda i amb una fatiga crònica insuportable) i així hem passat directament al cangueli provocat per la sequera. També ho promou la televisió nacional amb un marcador perpetu en forma de rellotge amb una busca aproximant-se al vermell de l’extinció aqüífera.
Però els catalans som gent inventiva i l’administració ha començat a treballar en tot allò que els ecòlegs ja havien advertit durant la crisi d’aigua del 2008. Ara, ja ho veureu, la Generalitat implementarà (ecs) tota quanta dessalinitzadora possible i si cal hom viatjarà a l’Àrtic per dur-nos-en l’aigua afillada del gel més pur del món. S’agraeix l’esforç, però qui sap si seria més entenimentat començar allò que els cursis anomenen la transició ecològica per deixar de llençar l’aigua que ja tenim. La periodista especialitzada Montse Poblet ens advertia a inicis d’any (citant informes de l’empresa Aqualia, subministradora de prop d’un milió d’abonats), que una quarta part de les grans canonades d’aigua del país necessiten reparacions profundes. Per comptes d’ajudar els ajuntaments a pal·liar aquest malbaratament tan delirant, la Generalitat va tenir la brillant idea d’amenaçar-los amb multes.
Sortosament, i vist que les demandes d’ajuda de reparació de fuites a les canonades s’acostava al miler de peticions, el Govern va reaccionar i l’Agència Catalana de l’Aigua ha invertit 322 milions d’euros en ajudes (on s’hi inclouen les reparacions als sistemes de canonades municipals). Servidora ha parlat amb companys doctes en la matèria i amb algun ambientòleg de la tribu, però ningú m’ha sabut concretar la xifra exacta que es destina a la reparació de fuites i, sobretot, al futur manteniment de la nostra xarxa d’aigües (hi ajuda poquíssim que l’ACA, com la majoria d’entitats governamentals, tingui una web digna del quart món pensada justament perquè acabis abandonant tota esperança de trobar-hi informació concreta). Aquesta és una dada clau, car reparar és guarir la ferida, però sense un manteniment adequat tota aquesta inversió resultarà inservible.
El lector m’haurà de perdonar que avui La Punyalada sigui un pèl tècnica, però tota aquesta tabarra ens du a sospitar que durant lustres hem malgastat –i encara continuem llençant– hectòmetres cúbics (si afegiu nou zeros, equivalen a litres) d’aigua que es perden pornogràficament, de les quals encara no en coneixem el número exacte. Tot això comença a esclarir-se nebulosament en indrets afectats per la sequera: però, com podeu imaginar, en altres regions de l’Estat on plou a bastament ni tan sols es monitoritza la salut de les canonades (seguint una tradició de l’administració espanyola segons la qual, si hi ha una infraestructura que no es veu –perquè està soterrada– doncs no cal que te’n preocupis en excés). Abans de planificar infraestructures que es construiran d’aquí lustres o d’importar aigua a correcuita, potser caldria insistir més en aquest seguiment preventiu.
Com passa en tants d’altres àmbits, Catalunya pot disposar dels elements de manteniment del seu sistema distributiu d’aigua per tenir cura de les canonades, dipòsits, estacions de bombeig, telecontrol i etcètera per mitjà dels criteris de gestió que estableixen associacions com l’Agrupació de Serveis d’Aigua de Catalunya. Però per tot això, ai las, calen més recursos; més pasta, vaja. En qualsevol cas, la burocràcia administrativa (que acostuma a ésser germana bessona a l’opacitat política) encara no ens informa adequadament del nivell d’implicació de les administracions en aquest sentit. La qual cosa vol dir que, mentre teclejo el final d’aquest article, encara hi ha canonades amb fuites que van expulsant milers de piscines olímpiques d’aigua mentre tu avui t’has dutxat amb una palangana per guardar-ne uns litrets i aprofitar-la per rentar el saló de casa.
