El passat 19 de març s’inaugurava al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona l’exposició Suburbia. Es tracta d’una mostra dedicada a disseccionar el model de creixement predominant de les ciutats a Estats Units (i exportat des d’allà a la resta del món) durant el segle XX: la urbanització dispersa, amb els característics habitatges unifamiliars envoltats d’un jardí privat i allunyats dels centres urbans tradicionals.
Aquesta exposició permet realitzar moltes lectures al voltant de com habitem el territori, i algunes d’elles les expressaré en articles posteriors. En aquest, però, m’interessa fer un breu endinsament en la densitat urbana, que seria el resultat d’un model oposat al que ens retrata Suburbia.
La densitat és, sense dubte, una de les mesures clau de l’urbanisme. Alguns autors, com l’economista Ed Glaeser, defineixen precisament les ciutats per l’absència d’espai entre les persones.
L’interès per aquest indicador és tal que no deixen d’aparèixer eines per mesurar-la i analitzar-la.
Un parell de setmanes abans del tret de sortida a l’exposició, per exemple, vam conèixer que un investigador nordamericà, Jonathan Nolan, havia presentat un visor online (citydensity.com) que permet visualitzar i comparar les densitats de població entre ciutats i àrees metropolitanes de tot el món. Per cada ciutat seleccionada, el visor mostra una línia que representa la densitat mitjana en cada punt en funció de la distància al centre de la ciutat. Lògicament, en termes general la densitat va disminuint conforme ens allunyen del centre urbà, però el ritme i la manera com ho fa pot variar enormement entre ciutats.
Hi ha dues diferències fonamentals que es poden observar, per exemple, entre la majoria de ciutats dels Estats Units i les europees. La primera és la del valor absolut de densitat, força superior gairebé sempre en el cas europeu. La segona és la de la major o menor homogeneïtat en les densitats, és a dir, si la reducció de la densitat a mesura que ens allunyem del centre és progressiva i regular o mostra irregularitats (indicant l’existència de diversos nuclis densos o, en altres termes, centralitats urbanes). Aquí, les diferències fins i tot entre ciutats europees també són notables.
En el gràfic que es mostra a continuació, observem com Barcelona, en qualsevol punt des del centre de la ciutat fins a un radi de 30 kilòmetres, que fregaria Mataró, Terrassa o Sitges, presenta una densitat superior a la d’altres ciutats com Boston (la “més europea” de les grans ciutats estatunidenques), Manchester o Munich. S’observa també com la línia que representa Barcelona és molt més accidentada que les de la resta, responent al fet que la seva regió metropolitana comprèn diversos nuclis urbans de certa rellevància.
També disposem d’eines per fer un zoom més proper a la nostra realitat. Més enllà dels indicadors i mapes oficials del Departament de Territori, el periodista de dades Roger Tugas llançava fa cosa d’un any un altre visor de densitat de població, en aquest cas en 3D i focalitzat en els Països Catalans, amb un nivell de detall de secció censal i amb altres variables, com l’edat de la població, incorporades (les dades eren de 2022). L’esquema anterior, que mostrava zones centrals molts denses i disminució progressiva amb la distància, es fa també aquí ben palpable, com així mateix el fet que avui en dia les zones centrals solen ser les més envellides.
Amb pocs dies de diferència, l’analista de dades Alasdair Rae, utilitzant dades d’Eurostat de 2018, va presentar les conclusions de l’estudi amb el que va voler determinar quin és el quilòmetre quadrat més poblat, és a dir, més dens, entre les ciutats europees. El resultat, quatre de les cinc primeres posicions corresponen a Barcelona i el seu entorn, que només es deixa emportar el segon lloc per un fragment de París. El rècord absolut es troba en una zona a cavall entre L’Hospitalet i la mateixa Barcelona, amb 52.767 persones residint en el quilòmetre quadrat que la delimita. Per a l’analista britànic, a qui passejar pels carrers de Barcelona no li fa la impressió d’estar una ciutat tan densa, aquests elevats nivells de densitat de la ciutat tenen a veure amb la bona qualitat de vida que se li atribueixen internacionalment i constitueixen un èxit del nostre planejament urbà.
Així doncs, la regió metropolitana de Barcelona constitueix un referent global en matèria de densitat. Malgrat tot, el debat sobre les bondats de la densitat front la dispersió sempre ha estat obert.
Si ens atenem als corrents principals dins de l’urbanisme actual, inspirats generalment per la pionera Jane Jacobs, trobarem que es considera que les ciutats i els barris més densos són els que més i millor impulsen la creativitat i la innovació, factors que proporcionen avantatge econòmic en l’economia basada en el coneixement dels nostres dies. En aquest sentit, una ciutat que ofereix majors possibilitats de generar espais de trobada formals i informals entre persones diverses és una acceleradora d’idees.
No és estrany que la més famosa i influent de les urbanistes (malgrat no disposava de cap titulació en la matèria) sigui una referent en la defensa de la ciutat densa, ja que precisament el moment àlgid del seu activisme i de la seva producció de teoria urbanística, amb The Death and Life of Great American Cities, coincideix amb una onada de renovacions urbanes que atemptaven, en particular al Nova York de principis dels anys 60 on ella residia, contra la idea mateixa de densitat, en la línia del model que ens mostra l’exposició del CCCB.
Des d’una altra perspectiva, fa uns anys l’equip de recerca de Carme Miralles i Xavier Delclòs (UAB) va dissenyar un índex JANE de vitalitat urbana que van aplicar a Barcelona en el que, de nou seguint Jacobs (que fins i tot dona nom a l’índex), la densitat era una de les variables clau junt amb la diversitat, les oportunitats de contacte o l’accessibilitat. Segons aquests índex, Gràcia, Horta o Sant Andreu destacarien per la seva vitalitat, fins i tot zones de Nous Barris, Badalona i Santa Coloma de Gramenet, mostrant com aquesta vitalitat no es correlaciona necessàriament amb la renda.
Una altra de les implicacions fonamentals de comptar amb una metròpoli que, com hem vist, mostra diversos “pics” de densitat a diferents distàncies del centre urbà principal, com a tret diferencial front d’altres metròpolis del món, és que en la barcelonina té molt més sentit invertir en una potent xarxa ferroviària de proximitat que en la resta ja que és més factible ubicar-hi estacions que resultin rendibles en termes de persones potencialment usuàries. Aquest és el model de regió metropolitana i de mobilitat pel que aposta, entre d’altres, el Compromís Metropolità 2030, per tal de treure avantatge d’una estructura metropolitana en xarxa com poques ciutats al món poden gaudir.
Però sembla evident que l’excés de densitat també té conseqüències negatives, com es va constatar en el període de confinament obligat per la pandèmia de la Covid-19. En aquest cas, les persones que vivien en barris més densos i amb escassedat de zones verdes estaven més exposades als contagis i a patir la situació amb més estrès.
Finalment, respecte la influència de la densitat en la salut de les persones, un altre estudi, també publicat l’any passat, va concloure, en canvi, que són les àrees amb una densitat de construcció mitjana les que presenten un risc més alt de depressió en comparació amb les zones d’alta o baixa densitat, independentment de factors socioeconòmics individuals.
Són precisament aquestes zones de densitat mitjana les que retrata Suburbia i les que durant força temps han amenaçat el model urbà europeu, i en particular el mediterrani, i els seus nuclis urbans densos i diversos. Cal recordar que la regió metropolitana de Barcelona va duplicar la seva superfície urbanitzada entre els anys 70 i els 90 del segle passat sense augmentar la població i que el model americà de les urbanitzacions i els grans centres comercials va transformar substancialment el paisatge metropolità.
Si volen imaginar com seria la nostra metròpoli si es continués avançant en aquesta línia, tenen temps de visitar aquesta exposició al CCCB fins el mes de setembre. En tot cas, en propers articles mirarem de fer aquest mateix exercici.
