Les ciutats tenen temps diversos: els cicles electorals, els cursos escolars, les vacances dels europeus, el consumisme nadalenc, les rebaixes, la Setmana Santa… Abans, aquestes temporades estaven molt marcades pels cicles naturals (estacions, criances d’animals, collites, cultes a les deïtats), però cada vegada tenen més a veure amb la productivitat i el consum. És l’hegemonia cultural anglosaxona, que ens fa celebrar Halloween enlloc de la castanyada.
Fins i tot els parcs, quan es dissenyen, acaben generant programes molt artificials, amb abundants jocs infantis i mobiliari urbà, com si els espais verds i plantats fossin un avorriment potencial a evitar. A les ciutats denses com Barcelona, encara passa més, i qualsevol espai lliure s’omple de guinguetes (quin horror no poder consumir durant unes hores) o d’artefactes plàstics i metàl·lics amb escales i pendents perquè els infants hi juguin amb seguretat.
Caminar per un espai enjardinat permet desconnectar del brogit diari i observar el temps lent de la natura, que segueix la llei ancestral del sol, la terra i l’aigua. Els grans parcs, els turons enjardinats o la Carretera de les Aigües permeten trobar-se amb gent diversa que busca la distància necessària per allunyar-se mentalment de les lleis impecables que regeixen l’economia urbana.
Aquests dies, a casa, hem jugat al Monopoly, i després d’un parell de partides, les nenes han entès els principis bàsics de la inversió immobiliària: els lloguers enriqueixen els propietaris i empobreixen els arrendataris. És un fenomen contraintuïtiu, perquè la inversió inicial en comprar una determinada parcel·la descapitalitza el jugador, però a mesura que passa el temps, les criatures entenen que era rendible comprar, sobretot les parcel·les més cares. Si a la ubicació hi afegiu usos lucratius (hotels, lleure, luxe), la combinació és perfecta per explicar-los com funciona l’economia urbana: els llocs on hi passa molta gent, acaben essent sempre bones inversions.
Com a joc, és trepidant si s’entra en la febre inversora, però força avorrit si la mentalitat dels jugadors és desigual. Si el jugador decideix no invertir, no té cap opció a guanyar, perquè sempre perdrà, obligat a pagar el lloguer que marquen les cartes del joc.
I malgrat tot, les ciutats són molt més que els negocis immobiliaris. Per això, malgrat que els jugadors de l’economia urbana no ho promouran mai (promotors, agències de compravenda, hotelers, etc…), hi ha d’haver contrapoders que aturin la bogeria immobiliària. Hi ha parcel·les que es cultiven com a horts urbans que no seran mai rendibles des del punt de vista de l’agricultura urbana. Però són importants perquè la gent hi va a tenir cura de les plantes, i sobretot, a distanciar-se de la lògica rutinària.
Caminar per un espai enjardinat permet desconnectar del brogit diari i observar el temps lent de la natura
És quan t’atures una estona, quan t’adones que hi ha molta gent que no es beneficia ni entén les regles del Monopoly planetari que s’ha articulat al voltant de les ciutats atractives. Les barraques que proliferen als voltants de Collserola, el Garraf o els rius de Barcelona, són oasis plens de gent que gaudeix de l’espectacle de la fotosíntesi. Emparren enfiladisses, cultiven llavors, guarden l’aigua de pluja, fan créixer pèrgoles vegetals que fan ombra, converteixen la terra àrida en camins de rosers plens d’olor…
No hi ha res més bonic que veure els terrenys sembrats o els arbres podats per algú que s’hi ha passat algunes hores. Al barri de la Clota, a Barcelona, hi ha un hivernacle històric on hi he passat hores mirant plantes. És una botiga, lluny dels carrers urbans, que no costa diners a l’erari públic, perquè és un negoci familiar. Hi venen plantes, flors, llavors, arbustives, planter… Gènere molt especial per a un tipus de barceloní aficionat als jardins i a la calma. Caminar observant els balcons florits i els jardins privats serveix per adonar-se que la gent té molta més cura de l’espai verd del què es té per les pedres. Hi ha tot de mans que planten els racons de la ciutat de forma espontània i sense normes o obligacions escrites. Potser no són les caselles més preuades del Monopoly, però sens dubte són molt valorades per la gent que no ho compta tot en euros.
