Barcelona no es cansa

El més sorprenent d’aquesta ciutat és la seva capacitat de poder sempre més, de tirar endavant sempre d’alguna manera, malgrat la manca d’idees (o els bombardeigs d’idees equivocades) que hi exhibeix la política. No és nou d’ara, ha succeït al llarg de la història, però Barcelona sempre treu forces d’algun lloc indeterminat, supera totes les proves d’estrès (fins i tot les més violentes) i acaba podent tirar sempre encara més.

Succeeixen dues coses, però. La primera, que massa pocs barcelonins s’assabenten de les millors coses que passen a Barcelona (aquest diari vol respondre precisament a omplir aquesta mancança). I segona, que aquestes iniciatives apareixen massa disperses, massa atomitzades i dividides, i sense un fil conductor clar acaben formant un “xup xup” desordenat i perillosament indigest.

D’això va tenir una idea: no d’anar apagant focs o traient conills del barret (ara una tercera pista, ara un Hermitage, ara una Superilla) sinó de marcar un rumb clar i identificable. Sense això, no només cansa la política, sinó que també es poden acabar cansant els ciutadans i els projectes.

Aquest perill, ara, hi és més que mai però no és nou: Barcelona sempre pateix perquè vol créixer. Quan li van permetre enderrocar les muralles, no va expandir-se de qualsevol manera, sinó que va posar Cerdà a racionalitzar, i els modernistes a imaginar, i així es va posar a l’avantguarda de totes les seves competidores. Va fer el mateix l’any 92, el segon gran salt urbanístic i modernitzador de la ciutat, i ara, com que fa massa temps que es pregunta com saltar la següent muralla, se li apareixen miratges breus i nans que li ofereixen caramelets olímpics. Però és impossible saltar una nova muralla si la ciutat no sap quina és. Si no sap en quina direcció salta simplement anirà canviant de parella com una pubilla tastaolletes fins que un dia li toqui ballar amb l’escombra.

Es pot dir que les ciutats ja són això, que no totes tenen una gran estratègia sinó que van fent i que aquest desordre és precisament la gràcia. En part és veritat, sí, però només és veritat fins que notes que et canses massa i no saps per què. Fa poc dinava amb uns empresaris alemanys que, lluny de concentrar-se en explicar-me els projectes i negocis i problemes administratius amb què podien queixar-se, van dedicar quasi tota l’estona a parlar-me de l’octubre del 2017. Jo crec que això, quan ja som al 2022, vol dir alguna cosa. Crec que bona part d’això té a veure, a banda del trauma viscut i seguit a nivell internacional, amb les muralles invisibles que esmentava: un cop ja no pots competir amb projectes urbanístics, ni en base a grans esdeveniments, ni amb pegats com el tramvia de la Diagonal o el túnel de les Glòries, potser el que passa és que ara el creixement té més a veure amb el poder. La nova muralla de Barcelona té a veure amb posar el centre de poder més proper a la ciutadania. De fet la globalització, lluny de desaconsellar-ho, ens hi aboca de cap. Però, com es fa?

Potser el que passa és que ara el creixement de Barcelona té més a veure amb el poder

L’ecologisme de l’economia verda o blava només és un tipus d’ecologisme: la fòbia contra els cotxes pot estar mal resolta, que ho està, però no es desvia massa de la idea que vull expressar. La sostenibilitat dels arbres és un valor universal i ja molt antic, però Barcelona ha d’enarborar la sostenibilitat de les comunitats humanes. Demostrar que es pot entendre el poder d’una altra manera, més respectuosa amb les singularitats locals.

Això no es fa a cops de talonari, o de projectes artificials, sinó posant la tecnologia i el progrés (econòmic i de coneixement) a l’abast de tota la població. Ho veiem de forma gràfica al [email protected]: és un encert haver destinat tot un barri a la tecnologia i el coneixement, però això no servirà de res si els veïns no hi poden viure amb normalitat (és a dir, amb serveis, però també amb aspecte de barri) i sobretot si aquesta tecnologia i coneixement no es fan accessibles per a tothom. Evitar el divorci existent entre San Francisco i Silicon Valley, en definitiva, i transformar-ho en aliança. La muralla a vèncer és la democratització del coneixement i la creativitat, i això vol dir que la població ha d’experimentar un empoderament i que Barcelona ha d’experimentar el seu segon Modernisme.

Ja ho fa. Ho deia al principi: la ciutat no s’atura, però és precisament per això que la política no l’atrapa. I es cansa. En lloc de compensar-ho amb nous grans esdeveniments o amb vagues crides a ser business friendly, l’única cosa que ha de fer la política és ajudar aquest nou Modernisme (tecnològic, creatiu, d’innovació) a penetrar en totes les capes de la població i a fer-ne la nova marca de ciutat. El lema és ser la capital del coneixement, però no per a quatre experts, sinó per a tothom.

L’única cosa que ha de fer la política és ajudar aquest nou Modernisme (tecnològic, creatiu, d’innovació) a penetrar en totes les capes de la població

Mentre no es resolen altres muralles polítiques (la que m’esmentaven, encara inquiets, els alemanys), la manera de respondre a la manca de poder polític és posar a les mans de tothom les eines per assolir el màxim poder individual. Per fer això no cal ser la capital d’un estat, almenys de moment. Fins i tot es pot dir que més aviat serà a la inversa, a banda que normalment les estructures administratives, fins i tot les més poderoses i sobiranes, ho entorpeixen massa tot.

Quan el Modernisme i l’Eixample van singularitzar Barcelona arreu del món, de seguida no va haver-hi res que pogués aturar la ciutat (i el país). Quan fas bé les apostes i encertes el rumb, tota la resta acaba caient com la fruita madura. No hi havia ni un sol empresari alemany espantat quan vam arribar als cafès.