Com va?

Com va? Bé, sembla que ens anirem trobant per aquí un cop al mes durant un temps! Aquí estaré, clavada com la marquesina que veieu cada dia en la vostra ruta habitual. Vosaltres hi anireu passant i cada quatre setmanes veureu que hi ha alguna cosa nova que us cridarà l’atenció. Això espero i, també, que poc a poc en serem més llegint La Marquesina mentre, per exemple, esperem el bus.

Malgrat el que diuen algunes, una cosa bonica i encantadora de Barcelona és que és una ciutat gran en un cos petit, cosmopolita i a la vegada manejable per al ciutadà que camina pels seus carrers, sempre preparat davant la possibilitat gens estranya d’alçar la mirada dels panots i topar-se de cop i volta amb un ex. Això, a Barcelona passa i és encisador. Tot seria menys emocionant si caminéssim tot confiats com en aquelles ciutats on saps perfectament que no et trobaràs amb cap conegut. Aquella insuportable lleugeresa que t’arrenca de soca-rel la possibilitat de veure envellir (malament) el teu ex, fer una repassada de dalt a baix a la seva nova parella o, qui sap, revifar la flama o la fantasia de tornar fins que, bé, la realitat torna a imposar-se.

A Barcelona sempre et trobaràs algú, encara que no vagis més enllà del Com va? Tot bé! Si en algun moment la relació ha estat estreta, un o l’altre llançarà un A veure si quedem! per fer entendre a l’altre que en té un bon record, fins i tot com a demostració de la il·lusió que li ha fet la trobada, malgrat que potser cap dels dos no marcarà el telèfon de l’altre. Seria estrany, en el sentit estricte del que és ser un bon barceloní, proper però sense fer massa preguntes, que l’ex (xicot, amic, company) que acabem de trobar ens respongués que les coses li van fatal i que comencés amb un repertori pèssim. O que l’altre, després de respondre el Tot bé! de rigor, li digués Segur? No ho sembla! Quina cara, i quines bosses als ulls! Més enllà del gust exquisit del barceloní per la discreció, les misèries han cotitzat sempre a la baixa.

Més enllà del gust exquisit del barceloní per la discreció, les misèries han cotitzat sempre a la baixa

Tot i que alguna cosa pot estar canviant. El primer viral de l’any demostra que potser sí, alguna cosa està canviant. Per situar-nos, busqueu al Youtube “Alors on dance”. Molts fareu un viatge en el temps i us imaginareu en el vostre club nocturn preferit, ple de lluentors i algunes cares que, potencialment, reconeixereu algun dia pels carrers de Barcelona. Per a d’altres, la melodia us hi serà més llunyana i aliena. Dit això, va ser el primer èxit de Stromae, un músic belga genial que en la primera dècada del segle XXI va sacsejar mig món barrejant lletres fosques amb ritmes lluminosos. Ballar com a únic remei, això és Stromae.

Fa uns anys va decidir que el seu remei era retirar-se de l’escena, deixar que els llums enfoquessin a d’altres i va desaparèixer. Fins que el passat 9 de gener va reaparèixer en el telenotícies vespre de la TF1 de França, en una entrevista poc ortodoxa per la rigidesa habitual del format informatiu. L’entrevista era a punt de finalitzar quan la presentadora li va demanar si la música  l’havia ajudat davant la infelicitat i soledat de què parla en les seves cançons. En aquell moment, el format televisiu es va trencar perquè, en lloc de respondre normal, va respondre cantant un nou tema, l’Enfer (L’infern), i fixant la seva mirada en l’objectiu de la càmera va dir als del sofà: “no sóc l’únic que se sent sol, si fes el compte de tots nosaltres, en seríem molts. A vegades he tingut pensaments suïcides. No n’estic orgullós, de tots aquests pensaments que  m’han fet passar per un infern”.

El resultat va ser commovedor i brillant al mateix temps. Una manera audaç de posar la salut mental al centre del debat sense provocar una fuita d’espectadors. Us en deixo l’enllaç del Youtube. La pandèmia ha sacsejat els fonaments de les societats capitalistes i ha tret a la llum altres temes com la infelicitat, la soledat, la insatisfacció i la por. Ara, la salut mental és un tema prioritari als països occidentals. No n’estem acostumats, a respondre sincerament a un Com va?, tot i que hauríem de fer-ho, com demostra l’èxit virat de Stromae.

I una coseta més, mentre ens acostumem a respondre de veritat a un Com va?, a Barcelona sempre et trobes algú, sí, especialment el dia que, per una raó o per una altra, vas més deixat, cansat o inquiet que de costum, perquè en una ciutat de les dimensions de Barcelona, Murphy sempre es posa les botes, veritat? Bé, cal tenir-ho sempre en compte per no treure’n les conclusions precipitades. Ens veiem!