Algunes de les obres editades per Pasta de dibuix. @Instagram

Giorgio Agamben, un clàssic en català

L’editorial Pasta de dibuix publica en català un dels clàssics del pensament contemporani: 'Homo Sacer', de Giorgio Agamben

Regalar la condició de clàssic a un text de filosofia publicat el 1998 podria semblar temerari, perquè això del cànon exigeix als llibres molta polseguera. Però així cal adjectivar sens dubte Homo Sacer (El poder sobirà i la vida nua), l’obra culminant del pensador Giorgio Agamben, que ara podem llegir en català mercès a la tossuderia d’Iñaki Martínez Ortigosa. L’any 2020, l’Iñaki aprofità la pandèmia per convertir-se en home orquestra i parir l’editorial Pasta de dibuix amb el simple (i necessari) objectiu d’oferir als lectors algunes obres canòniques de la filosofia contemporània en català. Benaurat sigui el col·lega, que ha decidit no gastar el temps plorant la nostra pertinaç sequera en el camp d’assaig sinó en esmenar-la car, a banda d’editar, tradueix el seu catàleg i el publicita com si li anés la vida. 

En un present d’escassíssima ambició cultural i amb les institucions del país en perpètua migdiada, aprofito l’avinentesa per recordar que els editors independents (és a dir, pobres) com Martínez Ortigosa ens estan mantenint en peu la paradeta. Aquest és un temps de llistó baix i cal recordar coses bàsiques, com ara que una nació vigorosa necessita tenir el pensament ben musculat. Això implica, abans que res, que l’assaig no sigui el germà petit etern d’allò que anomenem literatura catalana, però també que els nostres lectors (i escriptors!) comptin amb els instruments conceptuals del món contemporani en la nostra llengua per tal de traficar-hi i rebregar-los. És en aquest sentit que la publicació d’Homo Sacer resulta especialment oportuna; els grans textos filosòfics són aquells que ens obliguen a pensar d’una altra manera i aquest llibre es troba sens dubte entre els escollits.

Amb una precisió analítica fora mida i una intel·ligència que sovint fot ràbia (el pensador és romà en les formes, però germànic en el mètode), Agamben escriví Homo Sacer com una espècie de B-side de l’imaginari sobre el contracte social modern. Mentre la majoria de pensadors d’Occident s’enlluernaven conceptualitzant la política basant-se en acords racionals i lleis, Agamben es dedicava a esventrar els llocs comuns de la pau per recordar-nos que el poder és, sobretot, un fenomen d’exclusió i de terror. És així com el filòsof recorda que la política moderna s’adreça violentament a la preservació de la vida i, lluny d’un acord benvolent, que la base de la sobirania és una renúncia per la qual regalem al manaire la possibilitat d’establir l’estat d’excepció permanent. El poder, l’Homo Sacer, és finalment un espai que és dins de la llei només perquè pot sortir-se’n.

Tot allò que havíem llegit de joves en aquest assaig (la normalització política dels estats que suspenen la pròpia llei per salvar-se, la progressiva transformació de la política en un afer relatiu a la biologia) i que ens havia semblat un món de ciència-ficció, guanya una inquietant vivor ara que el món posterior a l’11-S novaiorquès i a la pandèmia ens han situat en un present on les lleis són paper mullat i la política opera com una recepta farmacèutica. Després de contemplar impunement els genocidis d’exiliats al Mediterrani i l’empobriment sistemàtic de la ciutadania europea per part dels governs tecnòcrates del continent, la profecia de l’italià segons la qual el futur de la política moderna tindria moltes semblances als camps de concentració (una tesi de la qual, cal dir-ho tot, han abusat autors molt més mediocres que Agamben) guanya un sentit d’actualitat difícil de passar per alt. 

Aquest Homo Sacer, insistiré fins a quedar-me mut, no només s’ha de celebrar pel fet de llegir finalment Agamben en català, sinó perquè la seva cruenta visió de la política pugui arribar a impregnar el nostre imaginari polític, espantosament naïve i amb uns líders que sempre han preferit l’escoltisme a llegir Thomas Hobbes. Entenc el caràcter temerari d’aquesta meva Punyalada d’avui, no només perquè demani als lectors adquirir (i llegir) un llibre de filosofia, sinó també perquè els suggereix capbussar-se en un text que els capgirarà la closca. Els lectors acostumen a recomanar-se llibres fàcils i plens de llum. Així ens va. Jo avui us proposo un llibre deliciosament fosc i molt difícil. Perquè això de pensar, val la pena recordar-ho, cada dia s’està complicant més.