Fa uns quants anys, vaig viure durant un temps a un passatge que hi ha a tocar del Passeig de Sant Joan. És un carreró estret i sense sortida, un cul de sac. S’hi accedeix pel carrer Consell de Cent i, com que queda tancat per una reixa, passa inadvertit per a la majoria de vianants. Recordo que quan hi passava, de camí a casa, em feia l’efecte que la ciutat, amb tots els seus sorolls i les seves presses, quedava molt lluny.
Els passatges —“carrer curt, galeria entre dos carrers, reservat a qui va a peu”, segons el DIEC— són uns elements urbanístics ben curiosos, encara que molt més abundants del que hom imagina. Barcelona en té, aproximadament, quatre-cents. Els passatges són com una mena de rèmora d’un passat rural, caòtic, exclusiu i, de vegades, també sòrdid que es resisteix a desaparèixer del tot. Quan et mires el plànol de l’Eixample, per exemple, t’adones que aquí i allà hi ha petits passatges que travessen les illes de cases o hi penetren sense portar enlloc, com el passatge on vaig viure jo. Petites galeries que sembla que esguerrin la monòtona perfecció de l’urbanisme d’Ildefons Cerdà.
M’agraden els passatges de Barcelona, en primer lloc, perquè són una excepció. Una mena d’anomalia. La seva mera existència ja és una provocació. Però és que, a més, acostumen a ser espais propicis per a la dissidència. És com si als passatges s’hi practiqués una forma més lliure o boja de ciutadania. Com si els límits entre el que és públic i el que és privat fossin més difusos. També els que hi ha entre el que és legal i il·legal.
M’agraden els passatges de Barcelona, en primer lloc, perquè són una excepció. Una mena d’anomalia. La seva mera existència ja és una provocació. Però és que, a més, acostumen a ser espais propicis per a la dissidència.
Ja us he dit que la llista de passatges barcelonins és llarga. Tot i això, per citar-ne només alguns dels més coneguts, podríem començar pel Passatge Permanyer, el més antic de l’Eixample. Un carreró de caràcter senyorial que et transporta a l’acte a la Barcelona burgesa de finals del segle XIX i primers del XX. El Passatge Mercader, un altre dels meus preferits, és com un mini bulevard d’una elegància i sofisticació pròpies d’un barcelonisme Ancien Régime —o sigui, pre-Jocs Olímpics i, sens dubte, pre-Ada Colau—. Just a l’entrada pel carrer Provença, hi ha el mític Belvedere —un dels pocs restaurants de la Barcelona actual on la gent va, sobretot, a menjar i a conversar, i no a fer fotos per penjar-les a Instagram— (vegeu l’article del company Bernat de Dedéu publicat en aquest mateix diari).
Però, per descomptat, no tots els passatges de la ciutat són sinònim de pijerio, si les parets del carrer de l’Arc del Teatre parlessin… Els barris més allunyats del centre, com el Camp de l’Arpa, també són plens de passatges flanquejats per cases humils de planta baixa, plens de testos amb geranis i on cada tarda el veïnat treu les cadires per fer-la petar. Carrerons on sembla que el temps s’hagi aturat.
Si us interessa conèixer Barcelona a través dels seus passatges, us recomano que correu a la llibreria a comprar Barcelona. Llibre dels passatges (Galaxia Gutenberg, 2017), un assaig interessantíssim de Jordi Carrión, fruit d’anys d’investigació, converses amb veïns i visites a pràcticament tots els passatges de la ciutat. Uns “espais màgics i rituals, laboratoris de la cultura i la tècnica”, segons l’autor.
