Conversem amb el pianista anglès Paul Lewis, que ha culminat la integral de sonates de Franz Schubert al Palau de la Música Catalana. Un projecte iniciat el 2023, amb dos concerts la temporada passada i dos a la present, que recorre amb una intensitat inapel·lable el món emocional del compositor vienès. Un intèrpret molt estimat a la ciutat de Barcelona, que ha demostrat una implicació continuada amb el temple modernista al llarg de la seva carrera, amb algun episodi realment cridaner en els darrers temps.
— Durant la pandèmia, quan les dificultats per viatjar entre països eren majúscules —per l’aplicació de quarantenes i altres mesures— vas ser un dels pocs artistes internacionals a desplaçar-te i tocar.
— Bé, en aquella situació es treballava molt en línia i en algun moment, estant en una sala de concerts buida, davant d’una càmera, vaig arribar a pensar: “si això continua, gairebé que prefereixo fer qualsevol altra feina”. No em podia fer a la idea de tocar sense públic.
— Tothom estava en xoc, d’una manera o altra, i la música se sentia com més necessària que mai…
— I també a la inversa! De sobte, em vaig adonar que la música necessita la gent. Necessites un públic ocupant aquest espai, que experimenti el que és. Altrament, perd bona part del sentit. Per descomptat la interpretació musical no deixa de ser una cosa meravellosa, però només és viva si hi ha algú que l’escolta.
— La presència de públic afecta el so en un sentit físic, acústicament, però hi ha un altre tipus de diferència —difícil d’expressar amb paraules— relacionada amb l’impacte de l’activitat artística.
— Es pot dir encara més, un pot assajar en una sala de concerts buida, i el silenci que experimenta no és el mateix que quan un miler de persones aguanten la respiració, perquè t’estan escoltant amb atenció plena, i vibrant ells mateixos. Aquest és un altre tipus de silenci, vet aquí l’energia que necessitem.
— Pensant concretament en Schubert, els silencis tenen una presència simptomàtica i qui sap si alarmant; segons la meva experiència com a oient, no tots els públics els toleren fàcilment.
— Algunes persones tenen por del silenci, això és innegable, però és que, a Schubert, concretament, sembla com si tota la seva música —no només les sonates— en última instància conduís al silenci. En aquest silenci hi ha tanta música, tant de significat concentrat.
“La interpretació musical és en si mateixa una cosa meravellosa, és clar, però només és viva si hi ha algú que l’escolta”
— És molt temptadora l’explicació psicològica a propòsit del seu tríptic de sonates final, compost el darrer any de vida per un Schubert malalt però lúcid, perfectament conscient de la situació.
— Hi ha teories respecte de la consciència que Schubert tenia en aquell moment i del seu propòsit, que es recolzen en el fet que, en el manuscrit de la partitura, va escriure “Sonata 1”, a propòsit de la sonata en do menor (D958), “Sonata 2” a la composta a la major (D959), i “Sonata 3” a la final, en si bemoll major (D960). Per descomptat que abans havia compost altres sonates per a piano, però aquesta numeració dona a entendre que es tracta d’un tot, concebut de manera conjunta, que delinea les etapes d’un trajecte vital.
— Podríem veure, per tant, fins i tot una mena de narrativitat no ja només a l’interior de les sonates, a cada moviment, sinó entre elles?
— Em fa la sensació que la sonata en do menor reflecteix la seva experiència davant dels problemes del món, l’angoixa, un terror del qual no es pot fugir. Al seu cas, per descomptat, la malaltia. Schubert sabia que tenia el temps molt limitat. Aquesta sonata és una de les més dramàtiques de totes les que va compondre, constantment s’aprecia la sensació d’estar sent perseguit, com si no hi hagués escapatòria.
— Alfred Brendel, que també va tocar aquestes peces al Palau, es va referir a aquesta sonata com la més “neuròtica”, mentre que Schumann, mestre de la irresolució, havia destacat l’inacabable del seu desplegament, “com si no pogués assolir una fi” .
— En canvi, la següent —en la major— aborda l’acceptació del destí. La necessitat d’assumir allò inevitable amb els braços oberts, d’arribar a algun tipus d’acord amb un mateix. En el moviment de clausura, amb totes aquelles repeticions i la inclusió d’un tema pertanyent a una altra sonata prèvia, sembla estar acomiadant-se, dient adeu a alguna cosa que no acaba d’arribar… I llavors, després, ve la sonata en si bemoll major, en què Schubert estaria ja parlant des d’un altre lloc.
— Crida poderosament l’atenció aquesta dialèctica a Schubert, que articula repeticions -insistents referències al tema, gairebé sense desenvolupament- amb interrupcions sobtades. Una mena d’obsessió per romandre, enfrontada amb la tendència contrària, consistent a assajar la desaparició i fondre’s i en el silenci.
— Sí, a diferència de Beethoven —en la música de qui també hi trobem lluita, una tensió molt evident— les preguntes a Schubert no coneixen resposta, generalment. Després de quaranta minuts de sonata, no només no tens respostes, sinó que fins i tot es poden haver multiplicat les preguntes que suscita el discurs musical a l’ànima de l’oient. Però per mi, precisament per això, reflecteix en què consisteix la humanitat. Beethoven és sobrehumà, mentre Schubert mostra la vulnerabilitat, la fragilitat de l’ésser humà.
— Potser per això va ser un compositor de Lieder tan universalment celebrat, no trobes?
— L’element humà, concretament la veu, és present a la seva música, també a les sonates. I és que un ha de respirar com si estiguessis cantant, les peces emanen una veritat transcendent i profundament humana a través d’aquest ritme vital que Schubert va captar com a pocs compositors, donant una sensació molt genuïna d’espai i llibertat.
“Hi ha nostàlgia en aquella alegria, nostàlgia de la bellesa impossible, que és evocada episòdicament però que ja no pot ser posseïda”
— A l’esperit romàntic conviu aquella llibertat, amb els patiments experimentats en la recerca que no coneix respostes. Una retroalimentació afectiva que sembla aliena a la lògica de la raó humana, però que la música aconsegueix traslladar de manera sensible, resultant de vegades balsàmica… Creus que ho va ser, en el cas de Schubert?
— Crec que el trajecte que representen les tres sonates finals funciona, d’alguna manera, com a consolació. Va ser una manera d’expressar i acceptar en quin punt es trobava a la seva vida, des de la realitat més descarnada fins al seu anhel d’alliberament, una vegada va tenir el diagnòstic i va saber que la sífilis el condicionaria fins a la mort.
— Per descomptat, aquest tipus de conflictes o contradiccions és una cosa que la gramàtica musical pot articula de forma semiconscient per a l’oient, sense el concurs de conceptes…
— Així és, la juxtaposició entre el mode menor i el major, tan freqüent a Schubert, permet que aquella lluita sense resolució final pugui ser intuïda. La sonata en do menor (D958) reflecteix de manera exemplar l’alternança anímica, així com la tensió —inevitable— entre tots dos extrems. Quan Schubert accedeix al to major en realitat ho fa esbossant un somriure trist. Hi ha nostàlgia en aquella alegria, nostàlgia de la bellesa impossible, que és evocada episòdicament però que ja no pot ser posseïda.
