Ficcions sobre música, una efectiva narració d’afectes?

Per acompanyar l'arrencada de la temporada musical, després de l'aturada estiuenca -sense comptar l’activitat dels festivals- recomano a melòmans i lectors oberts de ment el substanciós volum Relatos de música y músicos. De Voltaire a Ishiguro (1766-2013), publicat per Alba Editorial. Recull ni més ni menys que 44 històries, en què la interpretació posseeix un paper rellevant dins de la ficció, sigui perquè els seus protagonistes són músics, o perquè la mateixa música anima la trama. Lluny de ser un recurs de fons o merament cosmètic, permet que la ficció avanci, entreteixint realitat i fantasia.

“Quan la música és literatura, és mala literatura. La música comença on les paraules acaben. Què passa quan la música cessa? El silenci. Totes les altres arts aspiren a la condició de la música. A què aspira la música? Al silenci”. Julian Barnes va publicar el relat El silenci el desembre de 2001. És una de les últimes obres compilades a Relatos de música y músicos. De Voltaire a Ishiguro (1766-2013), i sens dubte una de les més teòriques, amb possibles referències a entesos de la matèria musical a la modernitat, de Schiller a Adorno. Amb tot, el que planteja -la plena realització de l’art musical al silenci- és il·lustrat a través de les vivències del protagonista, perfectament conscient de la inadequació de paraula i art musical, com ja va assenyalar Leonard Bernstein en incidir que “Només els artistes poden explicar la màgia”, i ho fan precisament creant. Si parlem de música -continua- “la única manera de dir realment quelcom sobre música és escrivint música”.

Certament no podem saber què significa la música, però en canvi sí entenem, i de forma inequívoca, allò que suscita

L’esforç, infructuós, consistent en posar paraules o trobar expressions adequades al fet musical ha donat peu a una infinitat de debats musicològics fins ben entrat el Segle XX. I, no obstant això, aquella impossibilitat teòrica és quelcom que la ficció, a través de relats més o menys inventats -i, per tant, mitjançant l’ús d’un estil parabòlic- explota, i arriba a comunicar. Certament no podem saber què significa la música, però en canvi sí entenem, i de forma inequívoca, allò que suscita, en la mesura que ho sentim. El lector, sumit en aquell altre món, experimenta com a pròpia la vivència musical de personatges de les trames -siguin compositors, intèrprets o mers oients-, associant fets i sentiments a aquell discurs sonor que, sense significar res a priori, acompanya i modula l’estat d’ànim.

El vaivé emocional, musicalment induït, s’expressa d’una manera magistral a La lliçó de cant, de Katherine Mansfield. En aquest relat, la professora de música, que acaba de rebre una pèssima notícia, fa entonar als seus alumnes melodies lúgubres; melodies que miraculosament es transformaran en tonada alegre en assabentar-se que aquella notícia era, en realitat, un malentès. La trama és senzilla, gairebé ingènua, però el mèrit de la narració -que capta l’atenció del lector i provoca la seva empatia- resideix en el monòleg intern de la protagonista: l’afecció anímica s’intercala en contrapunt i sense solució de continuïtat amb la realitat externa -la musical- compartida amb les alumnes. Sense saber-ho, ni entendre gairebé res, elles despleguen la banda sonora de la vida íntima de la seva professora.

També El vals, de la irreverent Dorothy Parker, fa ús d’aquest recurs -aquesta mena de veu en off màximament subjectiva- d’una manera molt graciosa. La protagonista accedeix a ballar amb un desconegut, contra la seva voluntat i al seu pesar; doncs patirà trepitjades i tota mena de contratemps, que glossa internament i als que el lector té accés, però no el responsable d’ells. S’obre un abisme -i, d’aquí el humor- entre l’actitud perfectament polite d’ella, cap a ell, i les maledicències que comparteix amb el lector. Com suggeríem, aquesta participació dels afectes aliens -en entrar de ple en el seu món anímic- no és obra pròpiament de la música, sinó de la narració que la incorpora: afegeix a la trama un suport comú, que permet que el lector empatitzi a través de l’atenta escolta -la lectura interior, la nostra interpretació- de tot el que esdevé als altres jos.

EL RAPTE MUSICAL: D’ALLÒ DEMONÍAC A L’ESFERA CELESTE

El caràcter apassionat de la música -el rapte que promou- no és un tret que hagi descobert la modernitat, òbviament. Les civilitzacions arcaiques ja li atorgaven un paper fonamental en les cerimònies i ritus religiosos, sent Orfeo -per exemple- un dels personatges més representatius del transport que propícia, de la seva capacitat per commoure a tots els éssers i fins i tot vèncer a la mort. També plantejarà aquest poder una de les primeres narracions compilades en el volum que recomanem, havent estat recollida en el seu dia per Jacob i Wilhelm Grimm del patrimoni popular: es tracta de Els nens d’Hamelin, en què un flautista capacitat per alliberar de rates la localitat en qüestió es cobra allò que no li han pagat emportant-se a nens.

Tornant, però, a la sèrie de relats que en segles propera s’han redactat a propòsit d’aquell poder, summament trist és el conte Janko, el músic, escrit per Henryk Sienkiewicz en 1879. Un conte protagonitzat per un ésser fràgil que està dotat, però, d’una especial capacitat per percebre música en tots els fenòmens circumdants (“la mare no podia portar-lo a l’església perquè, quan l’òrgan començava a sonar o el cor iniciava una cançó amb veu dolça, els ulls del noi es cobrien de boira i semblava que mirés des de l’altre món”), i que sucumbeix per la seva incontrolable passió, en aquest cas centrada en l’adquisició d’un violí.

Aquell instrument de corda ha protagonitzat algunes de les històries més increïbles i dramàtiques, entre les quals El violí de Rothschild, d’Anton Txèkhov. Molts, en un sentit o altre, són els autors que han apuntat l’aspecte demoníac de la música, la possessió o arravatament que desperta, inspirant-se en mites arcaics o de l’època. Només cal pensar en un Paganini, mite de carn i ossos. En aquest sentit, Lev Tolstoi va il·lustrar a la Sonata a Kreutzer el poder de seducció inherent a la música, la comunió d’ànimes que es produeix a través de la interpretació.

“L’intèrpret estava suant a mars i retorçant-se com un mico. En la seva música desenfrenada gairebé podia veure’s la vaga silueta de sàtirs i mènades ballant i donant voltes com bojos a través d’abismes bullents, de núvols, de fums i de llampecs”

No poc esgarrifosa, d’altra banda, és la història de Howard Phillips Lovecraft que porta per títol La música d’Erich Zann. Una música que el protagonista recorda haver presenciat a l’apartament d’un carrer que, estranyament, ja no aconsegueix trobar, música interpretada por la viola de un individu mut i de comportament inexplicable, que actua com posseït: “Cada vegada més fortes, cada vegada més frenètics, la intensitat dels grinyols i laments d’aquella viola desesperada no deixava d’augmentar. L’intèrpret estava suant a mars i retorçant-se com un mico (…) En la seva música desenfrenada gairebé podia veure’s la vaga silueta de sàtirs i mènades ballant i donant voltes com bojos a través d’abismes bullents, de núvols, de fums i de llampecs”.

L’aspecte enigmàtic de la música pot aparèixer també en la seva vessant celestial -encara en mode “rapte”- per exemple a Maese Pérez l’organista, de Gustavo Adolfo Bécquer: “de cadascuna de les notes que formaven aquell magnífic acord es va desenvolupar un tema, i uns a prop, altres lluny, aquests brillants, aquells sords, es podria dir que les aigües i els ocells, les brises i les frondes, els homes i els àngels, la terra i el cel, cantaven un himne al naixement del Salvador, cadascú en el seu idioma”.

E. T. A. HOFFMANN, MESTRE DE LA FANTASÍA

És clar que si hem d’esmentar un autor que destaca per la seva fantasia a l’hora d’elaborar trames sobre música, hem de quedar-nos amb Ernst Theodor Amadeus Hoffmann, qui va canviar el seu tercer nom original (Wilhelm) pel segon de Mozart, per la devoció que sentia envers ell, i que va demostrar per exemple en una fantasia dedicada a l’òpera preferida de la generació del primer romanticisme: «Don Joan». Aventura fabulosa ocorreguda a un viatger entusiasta. A més, va escriure relats tan sinistres -i magistrals- com L’home de la sorra, va ser compositor i crític, assistint a estrenes d’algunes de les simfonies de Beethoven. Per si fos poc, es va treure de la màniga un personatge fictici -Johannes Kreisler- que seria el seu alter ego musical. Gustav Mahler va llegir i rellegir a Hoffmann, arribant a afirmar que “ha escrit sobre música amb més intel·ligència que ningú”.

Acabem, així, amb la menció al relat que d’aquest autor s’inclou en el valuós volum que inspira el nostre post. Es tracta d’El conseller Krespel, en que l’homònim protagonista sembla interpel·lar al lector, com reprenent-lo per la seva incredulitat: “rigui’s de mi si així ho desitja, aquest objecte mort [el violí] al qual únicament jo dono vida i so, em parla sovint d’una forma molt estranya i, quan el vaig tocar per primera vegada, em vaig sentir com si fos l’únic magnetitzador capaç de despertar a aquest somnàmbul perquè em digués de viva veu el que hi ha al seu interior”. Es tracta d’un relat de 1818, publicat ara fa 200 anys, però per la manera de traslladar l’alquímia musical -que tan imperiosament condiciona l’ànim, despertant afectes inesperats en els humans- conserva intacte el seu poder.

Imatge destacada: D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Maese Pérez, el organista de Gustavo Adolfo Béquer, Relatos de música y músicos de Voltaire A. Ishiguro, La sonata a Kreutzer de Lev Tolsói, Yanko el músico de Henryk Sienkiewicz, La lección de canto de Katherine Mansfield, El consejero Krespel de Hoffmann, La música de Erick Zann de H. P. Lovecraft