Pau Vallvé presentarà les seves cançons els dies 18 i 19 de novembre al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona. ©Tina Riera (Atthina)

Pau Vallvé, l’art de fer-se gran

Setanta-cinc dies confinat en un soterrani sense llum natural donen per molt. Pau Vallvé els va aprofitar per repensar-se com a músic i confegir un nou disc, La vida és ara, el dissetè de la seva trajectòria.
E

n aquests dies d’incertesa i pandèmia no és freqüent trobar gent que expliqui obertament que és feliç. Entre els afortunats que viuen immergits en aquest estat d’ànim hi ha el cantautor Pau Vallvé, que acaba de publicar La vida és ara. Un disc que va néixer en dies foscos, i que està rebent una acollida formidable per part del públic. Vallvé presentarà les seves cançons els dies 18 i 19 de novembre al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona amb totes les entrades exhaurides.

— La història d’aquest disc comença quan passen coses bastant grosses…

— Sí. El mes de març de l’any passat jo em vaig separar de manera amistosa. Com que havia d’anar a algun lloc, vaig decidir instal·lar-me provisionalment al meu estudi, on tinc un sofà-llit. I uns dies després va arribar el confinament, de manera que em vaig quedar a l’estudi 75 dies. Al principi va ser heavy, perquè estava sol en un soterrani sense llum natural, però a la llarga, i contràriament al que m’hauria esperat, va ser bastant guai. Em va anar molt bé parar, sortir del riu, i mirar-m’ho tot des de fora.

— El resultat d’aquests 75 dies és La vida és ara, un disc on fas canvis importants en la teva paleta sonora.

— És que tants dies en un soterrani donen per pensar molt… Vaig adonar-me que hi havia determinats tics de la meva música que no quadraven gaire amb la meva manera de ser actual. A nivell de lletres els meus discos han anat evolucionant, però a nivell musical m’havien quedat arrapades moltes coses del primer Pau Vallvé. Quan en una cançó hi poses el comodí del drama, o de l’èpica o del rock, és fàcil que funcioni. Vaig plantejar-me què passaria si treia aquests tics que ja no em representen, a veure si sabia fer cançons planes que funcionessin bé sense tot això.

— Hi ha menys densitat, menys embolcall…

— Aquest era un altre dels meus tics, sí. Com que tinc el meu propi estudi i sóc multiinstrumentista, jo sempre anava afegint coses als discos, una mica com aquell que afegeix salsa a l’arròs. Però vaig decidir que això tampoc em representava gaire. Jo sóc més senzill, més directe, més de pim-pam, i volia reflectir-ho. Que també és difícil, eh? Fer una cançó que funcioni amb tres elements en comptes de setze també és un repte.

En el seu nou disc, La vida és ara, Vallvé ha ampliat els seus registres i diu parlar d’ell mateix en dotze de les tretze cançons. ©Tina Riera (Atthina)

— Sempre enregistres els teus discos tot sol. Per què?

— D’una banda perquè és el meu moment, cada dos anys, de tancar-me i jugar: de tocar instruments que m’agraden, de fer-me les portades… I, de l’altra, perquè sempre he enfocat els discos com si fossin fascicles d’un dietari que reflecteix tot el que m’ha passat, sigui d’una manera més literal o més poètica. Per tant, em sembla la cosa més natural fer-ho sol. Seria molt estrany que algú escrigués un dietari a quatre mans…

Sempre he gravat els meus discos tot sol perquè els considero fascicles d’un dietari personal. Seria molt estrany escriure aquest dietari a quatre mans

— A l’album hi destaca la varietat estilística. Fins i tot hi ha bossa nova (Què va, què va) i bolero (Com troncs baixant pel riu). Això també respon a aquesta voluntat de voler ser més tu mateix?

— És clar. Jo he estudiat jazz, vaig començar fent metal, escolto bossa nova des dels 18 anys com un boig… Sóc un apassionat de molts estils diferents. Tenint en compte això, em vaig fer preguntes. Com pot ser que el meu projecte només sigui un projecte indie rocker, com he arribat aquí, a arraconar-me cap aquesta cantonada? Jo tinc gairebé més propera la bossa nova que no pas el rock. Vaig pensar que era l’hora d’actualitzar-me, d’obrir una mica més el ventall tot intentant portar les coses a la meva sonoritat i a la meva manera de fer.

La pandèmia ha fet veure a Pau Vallvé que és “més feliç i més afortunat” del que es pensava. ©Tina Riera (Atthina)

— Durant aquest confinament tan creatiu i introspectiu vas fer 39 anys. Això també va influir en tot plegat?

— Jo sempre estic nedant, i aquest confinament m’ha servit per treure el cap, veure si estic anant cap a la boia o m’he desviat, i també mirar d’on vinc i el que he fet fins ara. Tot això em va fer veure que m’havia fet gran, que ja tinc bastant de passat, i que sóc més feliç i més afortunat del que em pensava. I també m’he adonat que m’he fet gran en un altre sentit no tan positiu. Hi ha coses de la vida que no es poden canviar i que abans em feien estar molt emprenyat, i ara ja no. Fer-te gran no és només assolir determinats objectius, estar bé amb tu mateix o tenir un cert èxit professional. També hi ha una part de la felicitat que es basa en haver-te rendit en algunes batalles que no pots guanyar. Hi ha amics que ens fallaran, coses que no donen per més per molt que les vulguis esprémer, fets que has d’acceptar encara que no t’agradin. És el que intento explicar a la cançó Suposo que això és fer-se gran.

Jo sempre estic nedant, i aquest confinament m’ha servit per treure el cap i veure si anava en la bona direcció cap a la boia, o m’havia desviat

— M’ha cridat l’atenció l’últim tema de l’àlbum, Tothom vol ser feliç. Què ens en pots dir?

— Aquesta és una mica la gràcia de tot plegat. El disc és com una mena de llistat de totes les coses que m’han fet ser infeliç o m’han generat problemes a la vida, i cada cançó és com marcar un ítem en aquest llistat. A les dues primeres cançons es parla de la separació, i també hi ha l’emprenyar-se, el no gaudir de les coses, la por a la mort, el fet de dubtar del sistema i voler canviar-lo…  Són 12 cançons que parlen de mi. La que fa tretze, Tothom vol ser feliç, és l’única en la qual parlo a una altra persona. Li explico que tothom cerca la felicitat però no és tan fàcil. Com si després d’aquest llistat de coses que jo he hagut d’anar ratllant per arribar a sentir-me bé, li passés el relleu a algú altre que encara no ho ha aconseguit.