Jordi Pujol Baulenas
Jordi Pujol Baulenas, cofundador de Fresh Sound Records.
ENTREVISTA A JORDI PUJOL BAULENAS

Fresh Sound Records: quaranta anys de miracle sonor

Conversem amb l'artífex d'un segell discogràfic “made in Barcelona” que és una icona internacional al món de jazz i que ha descobert nous talents tant als EUA com a Europa

Tot un referent del jazz a nivell global, el segell discogràfic barceloní Fresh Sound compleix els seus primers quaranta anys d’activitat exhumant joies pretèrites i, alhora, gravant i difonent l’obra de legions de joves talents. No és rar que el que avui són alguns dels noms més respectats del jazz internacional, hagin debutat per a aquest label amb el factòtum del qual, Jordi Pujol Baulenas, tornem a convergir per a celebrar junts aquestes quatre dècades de miracle sonor.

— Parlem del que passa abans de Fresh Sound. Quina és la teva relació amb el jazz? El teu pare era un gran apassionat d’aquesta i altres músiques i, d’alguna manera et transmet aquest amor. Em pots explicar quins temes i artistes et van enganxar?

— Al meu pare li agradaven les bandes de swing: Glenn Miller, Tommy Dorsey, Artie Shaw, Benny Goodman i, clar, també Duke i Basie. Entre els seus solistes favorits del jazz mainstream hi eren Johnny Hodges, Coleman Hawkins o Ben Webster, però també tenia discos d’artistes més moderns com ara Lester Young, Charlie Ventura, Fats Navarro, Clifford Brown i Charlie Parker, malgrat que al meu pare el be-bop no li agradava, excepte rares excepcions. Jo els escoltava a tots i m’agradava molt Navarro, amb la qual cosa em vaig comprar una trompeta que vaig tocar des dels 14 anys fins als 32. 

A més d’aquests i molts altres discos, el meu pare tenia una col·lecció de la història del jazz editada per Capitol que en el seu quart volum dedicat al jazz modern incloïa I had the craziest dream, interpretat per un grup que no coneixia, però que m’agradava molt, Dave Pell Octet. Aquest va ser el meu primer contacte amb el so i els arranjaments del jazz de la Costa Oest del que tant he gaudit després.

— Parla’m del que més et va agradar o va impressionar de l’escena del jazz de la teva joventut i adolescència a Barcelona. Artistes que solies seguir o que venien de visita i vas poder veure, clubs i festivals que hi havia, etc. 

— En la meva joventut el jazz era el meu hobby i passava llargues hores escoltant i descobrint músics de bebop i hard bop, especialment trompetistes com Lee Morgan, Freddie Hubard, Art Farmer, i saxos com Hank Mobley, Wayne Shorter i, més tard, Coltrane. Anava molt sovint a l’antiga Jazz Cava de Terrassa, on a més tenia l’oportunitat de tocar a les jam sessions. Allà sempre em van tractar molt bé. 

Amb el meu pare anava als concerts del Palau organitzats pel Hot Club de Barcelona. Hi vaig poder veure a les orquestres de Buddy Rich, Ellington, i al trio d’Oscar Peterson, a Sarah Vaughan. Entre 1972 i finals de 1975 vaig viure a Lió, França, on vaig ampliar la meva col·lecció de discos i vaig passar moltes nits al Hot Club d’aquesta ciutat. Hi solien tocar músics locals i, de tant en tant, algun artista americà. Recordo especialment a Randy Weston i la visita que van fer els músics del grup de Billy Cobham, en haver-se suspès el seu concert per trobar-se el líder indisposat. Una experiència que no oblidaré, perquè vaig poder tocar un solo en una jam al costat de Randy i Michel Brecker.

En tornar a Barcelona vaig començar de nou a anar al Jazz Cava. Allà hi continuava tocant sempre que podia a les jams, i de vegades també em convidaven a pujar a tocar algun tema amb el grup del Josep Maria Farras. A més, quan Tete Montoliu anava a Terrassa, l’anàvem a recollir amb el meu cosí Eduard, que era membre de la junta. Després del concert l’acompanyàvem de nou a casa seva. Amb el Tete també vaig tenir la sort de tocar-hi algun cop.

Jordi Pujol, cofundador de Fresh Sound Records, al costat del pianista de jazz nord-americà Aarion Goldberg. ©Arxiu personal de Jordi Pujol.

— I un bon dia, quan tens trenta anys, arrenques amb Fresh Sound. Com neix la idea?

— Fresh Sound neix el 1983 amb una idea molt clara: reeditar àlbums de jazz de la Costa Oest. Posteriorment, es va ampliar la forquilla estilística a mesura que creixia el seu catàleg. A partir de 1989 comencem a editar en format CD.

— Quan portes deu anys de trajectòria neix Fresh Sound New Talent. Què et va impulsar a llançar un segell centrat en promeses actuals? Va haver-hi algun artista en particular que et fes dir “escolta’m, això no pot quedar sense editar, així que ja ho trauré jo”?

— Al principi la idea va ser documentar el jazz que es feia a Barcelona amb els joves que sortien del Taller de Músics i els americans que venien a la ciutat. Però el veritable impuls va arribar el 1995, durant un viatge a Nova York. Allà hi vaig descobrir un local que no coneixia, Smalls, on vaig trobar la inspiració i l’energia per a decidir-me donar continuïtat a la sèrie New Talent, començant a enregistrar assíduament als Estats Units i després, també, per tota Europa.

— Com van ser els primers dies? Estaves sol davant el perill o comptaves amb socis, amics i companys per a tirar endavant amb el projecte?

— Al principi vaig tenir dos socis, però ens vam separar. Del primer, al cap de poc més d’un any i, del segon, fa gairebé vint anys. Són coses que passen… Jo tenia una idea i un model de catàleg, però no sempre es comparteixen els criteris ni tampoc les inversions.

— Potser hi va tenir a veure el fet que ja estava actiu New Talent?

— Sí, mantenir actiu un catàleg de nous enregistraments és força difícil i requereix invertir constantment. Jo volia continuar New Talent i, des del 1998, jo ja venia finançant els nous projectes. Al final vam acordar que jo li compraria la seva part i des de llavors vaig poder continuar amb plena llibertat.

Jordi Pujol amb el saxo tenor Dave Pell, l’octet del qual va ser un dels principals representants de l’estil de jazz west coast.©Arxiu personal de Jordi Pujol.

— Els teus viatges a Los Angeles tenen molt a veure en la conformació del teu criteri i gust musical, i (crec) també en el desenvolupament de Fresh Sound Rècords. 

— Los Angeles ha estat fonamental des que vaig anar-hi per primer cop l’agost del 1984 i em vaig trobar amb músics i productors que em van obrir les portes, la qual cosa va fer que veiés un futur en el món discogràfic del jazz. Des d’aquell primer viatge he tornat cada any fins a la pandèmia, i després una vegada al maig 2022. Encara que no hi tinc previst tornar immediatament, entre altres coses perquè gairebé tots els músics i gent a la qual vaig tenir la sort de conèixer han anat morint any rere any. I d’aquells dels que tant vaig aprendre, ja no hi són.

— També hi ha una forta component de repesca de Jazz cuinat a Europa, com són les teves reedicions de Sonny Cris, Bobby Jaspar o Chet Baker a París. 

— Sí, sí, va ser arran de contactar amb el segell Barclay durant un viatge a París. Va ser una època molt bonica i aquells llançaments d’enregistraments francesos van tenir un enorme acolliment a tot el món, però especialment a França. L’èxit en aquest cas ens va perjudicar, perquè va fer que Polygram decidís no llicenciar-nos res més. Un dia vaig rebre una trucada del que acabava de ser nomenat productor de jazz, per a dir-nos que ja no demanéssim més màsters, i que els que ens quedaven per rebre ja no ens els anaven a enviar perquè havien pres la decisió de fer ells mateixos les reedicions. Va ser força frustrant!

El líder de Fresh Sound Records amb el músic estatunidenc de Jazz Bill Holman. ©Arxiu personal de Jordi Pujol.

— Per a qui no ho sàpiga Fresh Sound és una família que conté diversos subsegells, més enllà de New Talent. Podries fer un repàs succint de les coses que edites sota aquest paraigua?

— El jazz i les seves diferents línies hi ha la constant al llarg dels anys. Encara que també hi ha segells de tango (El Bandoneón), música cubana (Tumbao, Caney), bolero i ranxera (Alma Latina), bossa nova (Ubatuqui) i flamenc (Fandango). A més de les sèries Blue Moon, dedicades a altres gèneres com el blues o la sarsuela. De fet, et diré que la música cubana va ocupar un lloc preferent en la meva producció a principis dels 90. Van ser bastants els viatges que vaig fer a Cuba en aquells dies: experiències diferents de les de Los Angeles, però igual d’apassionants i enriquidores. Però el boom del Buena Vista Social Club va convertir allò en econòmicament inviable per a mi.

— El 2005 et compliques la vida i escrius Jazz en Barcelona 1920-1965, un llibre que documenta profusament l’arribada i desenvolupament del jazz a la ciutat. A més, ho acompanyes d’un triple CD amb enregistraments molt rars. Aquí les preguntes són dues: 

— La primera, com et va donar per escriure aquest llibre? Es tractava d’omplir un buit bibliogràfic? D’ampliar, matisar o corregir allò que ja existia?

— La idea de fer un llibre va venir arran que el meu pare tenia guardats molts programes de jazz de la postguerra, de les matinals de jazz hot que se celebraven a cinemes i teatres, i de salons de ball. Això va provocar en mi un interès per conèixer millor el que va succeir en aquella època i vaig començar a contactar amb els músics supervivents d’aquells anys. A poc a poc vaig anar recopilant informació i vaig començar a donar-li forma. Amb freqüència vaig visitar la Biblioteca Nacional i vaig buscar tots els discos de jazz enregistrats a Barcelona. Vaig aconseguir reunir tanta informació que el llibre va ser la conseqüència de deu anys de recerca. La col·laboració dels músics va ser total.

— La segona, que ja t’hauran fet milers de persones, però jo també em sumo: Mai has pensat a escriure una continuació, per exemple abastant el període 1965 – 2000?

— Si, m’ho han preguntat en diverses ocasions, però de moment no ho tinc pas pensat, perquè tinc altres projectes que tenen molta més prioritat. Ja tinc 70 anys i haig d’administrar el temps!

Pujol amb el saxofonista tenor Gorka Benítez i el guitarrista Dani Pérez. ©Arxiu personal de Jordi Pujol.

— Quines serien les teves referències absolutament favorites de Fresh Sound i Fresh Sound New Talent fins avui? Les que et fan treure pit i és igual el temps que passi, sempre et faran somriure amb totes les dents.

— Per sort gaudeixo molt amb el que faig, per això parlar de favorits no és pas fàcil, perquè et podria donar una llarga llista com la caixa Nocturne, la caixa Keynote, la caixa del quintet de Shorty Rogers, la de Shelly Manne. O les dues caixes, de les quals em sento molt satisfet, de Chano Pozo i d’Arsenio Rodriguez, totes dues publicades en Tumbao. De New Talent, també resulta difícil esmentar només uns pocs discos. Però et diré que The vastness of space de Reid Anderson m’agrada molt i és referència per a molts músics. Allò que m’atreu del catàleg és intentar crear una interrelació entre els músics que hi apareixen, de manera que poden anar com a líders, i també com  sidemen en altres projectes. Més que discos et podria donar noms, començant pels “nostres” com ara Rossy, Gorka, Giulia, Carme Canela, Lluís Vidal, Joan Monné, Luismi, Roger Mas, Santi de la Rossa, Sergi Sirvent… n’hi ha molts i la llista seria interminable. També et puc dir que de vegades redescobreixo discos després de molts anys. Els escolto de nou i em continuen agradant tant o més, com un CD de Jeremy Udden, Plainville, o un d’Albert Sanz, Los guys. La veritat és que són molts. Òbviament, els que la gent coneix més són els de Brad Melhdau, que va contribuir al fet que el segell es conegués a tot el món, Robert Glasper, Kurt Rosenwinkel, Ambrose Akinmusire, The Bad Plus i tants altres.

— Ens consta que tens moltíssim material inèdit en el teu poder, com ara unes sessions de Tete Montoliu amb Charlie Mariano que vas enregistrar aquí a Barcelona. Alguna data pròxima en què podrem gaudir d’aquests enregistraments?

— Sí, encara queden coses per publicar de Mariano, Sal Nistico, Tete… Tot arribarà!

— Per a acabar, parla’ns dels plans a futur de l’imperi Fresh Sound.

— Això d’imperi ho diràs de broma, no? (riu) Mira, els plans sorgeixen a conseqüència de la feina diària. L’important és mantenir la motivació. I, com ja he manifestat en diverses ocasions, a mi el que m’agrada és produir un objecte físic, sigui un CD o un LP, i això no sé si durarà massa temps. El que per descomptat no m’il·lusiona és tenir un segell que només publiqui en digital.

Pujol amb Bebo i Patato, figures centrals de l’època daurada de la música cubana. ©Arxiu personal de Jordi Pujol.