–Què vols prendre?
–Dues canyes, com a mínim.
Músic, traductor i escriptor, Ricky Gil s’acomoda a la barra amb ganes de parlar dels seus projectes, d’allò que li agrada i d’aquesta Barcelona “tan contradictòria i que tenim tanta sort de compartir”. Pel fil musical sona l’hipnòtic Groove d’O Caminho de Bem, del Tim Maia, amb l’irrepetible frasejo de Paulinho ‘Guitarra’, i s’imposa una sensació que tot marxa com cal.
“Sóc un home nascut a Barcelona fa un munt d’anys. M’he dedicat principalment a la música, tocant en grups, escrivint, fent ràdio. Però, com tot això ha estat i és bastant underground, treballo des de sempre com a traductor de l’anglès al català i al castellà”, explica qui milita o ha militat a bandes com ara Brighton 64, Brigatones, Matamala o Top Models, autor dels aplaudits volums Bola y Cadena i Enhorabona pel Programa i locutor del programa Guitarra, Baix i Bateria a la ràdio local de La Garriga, on resideix amb la seva dona i els seus bessons de vuit anys.
Amb el gruix de la seva trajectòria musical lligat al seu germà, el també músic i escriptor Albert Gil (la tercera en discòrdia, Ariadna, és la famosa actriu), Ricky prepara, en aquests dies, el llançament del seu primer disc en solitari acompanyat per “una de les millors bandes de rock de Catalunya”, Biscuit, i amb “col·laboradors d’upa”, com el productor Paco Loco o la cantautora Joana Serrat. “Infinites Rutes Invisibles té un estil blues-rock-psicodèlia molt potent, una mica allunyada dels ritmes accelerats que practiquem amb Brighton 64”.
Epifanies subculturals
La relació de Ricky Gil amb la música ve de lluny, “del dia en què vaig decidir muntar un grup amb un amic de l’escola i començar a tocar el baix. Va ser sens dubte un moment d’inflexió important, perquè gairebé tot el que ha vingut després ve d’aquella idea tan forassenyada”. Allò va ser l’inici d’un viatge les coordenades del qual van marcar moltes experiències i viatges: “a Anglaterra vaig descobrir la cultura Mod quan era molt jove, una referència que sempre tinc present”.
Durant els 80, els germans Gil, al capdavant de Brighton 64, van ascendir a l’Olimp del Pop espanyol, van acariciar l’èxit i, víctimes d’una indústria aliena a l‘underground, van caure per a ressorgir, en el decenni següent, sota altres projectes i noms, en un viatge que acabaria en aquesta mateixa dècada amb el rellançament de la banda original, repescant els seus vells hits, però sobretot gravant noves cançons, nous discos, noves històries i rutes per solcar.
“M’alegro d’haver pogut transmetre i compartir la nostra visió amb tanta gent. El que tenim per oferir és bastant rar, no és per a tothom, però això ens ha permès fer el que volíem. Malgrat les dificultats, hem estat molt afortunats”.
— Home, també són molts anys, en què heu sigut molt tenaços.
–Vista en perspectiva, destacaria la constància que he tingut per a fer coses sense parar. He publicat moltíssims discos i dos llibres, no he parat de tocar en directe fins que va arribar la pandèmia. Sempre tenim alguna cosa entre mans, a risc de fer-nos pesats per a la gent que ens coneix des de fa molt. Suposo que si no hagués compartit la major part de la meva carrera amb el meu germà Albert, que té una energia portentosa, me l’hauria pres amb més calma. Però estic content amb aquesta realitat.
Barcelona Blues
Des de la vida a La Garriga, Ricky troba a faltar, “aquesta ciutat que ha estat molt castigada, com tantes altres, pels abusos de poder” i de la qual li enamoren els seus nombrosos episodis històrics de revolta general o resistència massiva a les autoritats. “N’hi ha hagut molts i alguns molt recents”.
No falta una nota de tristesa, a l’hora de repassar una ciutat afligida per “la desaparició, per culpa de l’especulació, de llocs on es va escriure la nostra història personal”. I, a manera de “símbol més devastador” Ricky rememora la històrica botiga d’instruments i partitures Musical Emporium “convertida avui en un horrible local de canvi de moneda, per a turistes que en aquests dies ja no existeixen”.
He gaudit al màxim de Barcelona i espero que Barcelona hagi gaudit de mi, perquè li hem dedicat moltíssims esforços
Així i tot, confessa que troba a faltar viure a la ciutat. “M’agradaria tornar quan els meus fills siguin una mica més grans. He gaudit al màxim de Barcelona i espero que Barcelona hagi gaudit de mi, perquè li hem dedicat moltíssims esforços. Per molt que ens agradés sortir a tocar als racons més insospitats, conèixer paisatges i gent diferent, mai podrem ni voldrem distanciar-nos de Barcelona”, explica.
I és inevitable, llavors, pensar en aquell hit primerenc amb el qual els germans Gil debutaven a les albors dels 80, himne imperible d’aquesta metròpolis, Barcelona Blues. Aquella primera fita en una ruta que encara té un llarg recorregut, ple de música, lletres i infinites possibilitats.
