Festival Cruïlla 2022
El Festival Cruïlla, a petar de públic també en l'edició d'aquest any, amb un atractiu programa d'actuacions. ©@CRUILLABCN

Barcelona és un poble

Crònica d’una nit al Festival Cruïlla

Aquí no hi ha tanta purpurina. N’hi ha, que consti: fins i tot hi ha una paradeta on te la pots enganxar a la cara, com és moda i tendència, però ja no som al gran festival d’estètica eurovisiva que exhibia el públic del Primavera: la gent que ve al Cruïlla és més de tota la vida, més tal com raja, més a pèl. La identitat se la busca cadascú, només faltaria, però la veritat demana pocs complements.

El públic del Cruïlla tendeix més a ser com el festival, que és un festival que podríem definir com a autèntic. Oh, què vols dir? Que la resta són falsos? No, vull dir genuí. Oh, aleshores què, el Sònar o el Primavera no són genuïns? No, vull dir que aquest és més d’aquí. Però explica’t, explica’t: que vols dir, més d’aquí? No seràs un identitari excloent, oi? I, com que aquest diàleg interior no l’acabaríem, m’acullo a aquells que ja m’hagin entès des de la primera paraula: autèntic. El públic del Cruïlla és autèntic, com el Cruïlla. I ja m’ha entès fa molta estona.

En aquest cas, el nom fa la cosa. Oh, però què dius. Que el nom del festival fa la cosa. Home, però quasi mai el nom fa la cosa, no trobes? Al contrari: el nom fa la cosa sempre. No exageris, sempre, sempre no pot ser. Doncs sí: sempre. L’elecció d’un nom es pot fer servir com a màscara, sí, però fins i tot la gent que es bateja amb màscares es delata escollint una màscara i no una altra. No hi ha sortida. El nom fa la cosa, sempre, i el Cruïlla és exactament allò que diu el seu nom (i el seu logo, perfecte, simple, rotund): aquí ens creuem les cultures, i ho fem, segons afirma el seu director Jordi Herreruela, en una cruïlla històrica.

Ara podem salvar el món però també podem salvar les cultures, i no haurien de ser lluites incompatibles. Tot el contrari: fer un festival identitari, orgullosament identitari, orgullosament localista, no dirigit al mercat del mainstream sinó a la rebotiga de les autenticitats, i que al mateix temps sigui un festival de ressò internacional, és una de les úniques maneres que tenim de protegir la cultura i la creativitat. Allò que deia Dalí: no hi ha millor manera de ser universal que ser ultralocal. Som en un festival autèntic, ultralocal i universal. Som al veritable Fòrum de les Cultures, però en versió exitosa. I som també, físicament i espiritualment, en una cruïlla. Aquí les purpurines, en general, van per dins.

De tan local que és el seu públic, aquí t’hi trobes tothom. Nosaltres hem vingut a veure la Rigoberta Bandini i hem fet tard a Duran Duran, perquè hem sospitat que aquest últim seria un concert massa ensopit. Quan arribem ens diuen que han estat molt bé, i que l’originalitat de la idea ha funcionat en termes nostàlgics i d’evocacions cinematogràfiques, però gairebé tothom avui ha vingut a veure la Rigoberta.

Com que Barcelona és un poble, quan parlem d’un festival ultralocal resulta que és com passejar per Barcelona al setembre i sense guiris: ens coneixem gairebé tots o, més ben dit, a cada racó de públic t’hi trobes algú de la gran família catalana. I evidentment Lluís Danés és un geni, però això ja ho sabíem: l’ús de les paperines en forma de molí és una absoluta genialitat, escenografia dinàmica i senzilla, quasi acaba eclipsant el logo com a icona. Un encert, com tot el que fa en Lluís: un luxe, una fita estètica, un miracle de la imaginació. Sí que he de dir, com a queixa no al festival sinó a la penya, que l’ús dels matolls per pixar és absolutament excessiu i massa visible. Desconec si falten lavabos, però m’estranyaria. Ja us val, gent. Que serà un festival localista, però el món ens mira.

Festival cruïlla 2022
Amaia Romero i Rigoberta Bandini durant el concert a l’escenari del Cruïlla. ©@cruillabcn

El concert de Rigoberta és, perdó pel joc de paraules, un festival. Va dir fa pocs dies que es retirava i en veritat aquesta només una expressió, també, d’autenticitat: escolteu, que jo només he vingut a fer algunes cançons i que al final se m’ha complicat una mica massa el tema. Moltes llums, molt de vestuari blanc, moltes ganes de ballar. A banda del repertori esperat, Rigoberta Bandini ens ha clavat una versió corregida de la cançó dels “pallassos de la tele” que parlava de les dones que planxaven i fregaven cada dia de la setmana: juntament amb Amaia, ens han actualitzat el tema i ens han explicat com les noies així ballaven. Tots els boomers que venien de Duran Duran han fet la seva dutxa psicoterapèutica i han somrigut de veure com ha canviat el conte: ens poden educar de moltes maneres, però la veritat és que ni elles han deixat mai de ballar ni nosaltres ens vam acabar de creure mai gaire els pallassos. Rigoberta també ens entafora un eurovisiu lalalà, versió Massiel (no versió Serrat), i les refrescants cançons d’anunci d’Estrella (patrocinador omnipresent del festival i de les barres), versió bilingüe.

Som en un festival autèntic, ultralocal i universal. Som al veritable Fòrum de les Cultures, però en versió exitosa

Fa molta calor, els vanos corporatius espeteguen contra les pitreres i precisament ara és quan arriba el moment eurovisiu de Rigoberta, amb un Mamá que posa en top less tant l’escenari com el públic com, en aquest cas, la música. Em sembla que mai no he vist tant de pitram junt i saltant al compàs. Certament ja fa molts anys que no ens fan cap por les vostres tetes, però admetrem que ens imposen respecte. Els homes ens busquem amb els ulls com dient “ah, mira, veus?” i competim per la ganyota de míster Bean més contemporitzadora. Un embaràs, un perreo i després admetre que el seu repertori és limitat i amb ganes. Sóc això, sóc el que hi ha, no he vingut a fer carrera sinó a cantar les meves cançons que són aquestes. Playlist breu de greatest hits, perquè Rigoberta només ha volgut fer hits.

I sí, acaba provocant grans cops: agradi més o menys, les idees són grans cops de puny i les solucions per als arranjaments animarien qualsevol discoteca. Un bonic estel, suposo que fugaç, que ha travessat elegantment les nostres vides i ha posat orgull a la tonteria. Elles han vingut a ballar, però és que en el fons tots hem vingut al món a ballar. Però és que… No, sense peròs. Home, no em negaràs que… He dit que no. Som això. I punt.

Barcelona, per si no se n’havien assabentat els especuladors urbanístics o els usurpadors de cultures, és un poble.

Quan marxem del festival, ja més refrescats per l’arribada de la nit, la gent encara pixa als matolls però s’agraeix la poca massificació. Barcelona és un poble, i aquest festival té un punt de descomunal festa major a la plaça. Pots caminar, pots respirar, pots seure a menjar o entrar a un local amb DJ o anar al següent concert sense haver de patir per si trobaràs la colla o si perdràs la cobertura.

Barcelona, per si no se n’havien assabentat els especuladors urbanístics o els usurpadors de cultures, és un poble. Ens coneixem més o menys tots i, si no ens coneixem, sabem de què va la història. Va de sobreviure, però també va de viure. De ballar. El planeta se salvarà ballant i les cultures se salven passant-s’ho bé. Per si no ha quedat prou clar, els ho diré d’una altra manera: el món, aquest món tan globalitzat que tant volen convertir en uns grans magatzems, és un poble. Quant abans ho entenguin, abans prendran les decisions encertades. El Cruïlla ja fa temps que les ha preses.