— Quan vas començar a estudiar hi havia poques referents de vinyetistes dones. Com vas fer el teu camí?
— Jo no tenia referents de dones. Llavors, no dius: “jo vull ser com aquesta”. I si veia vinyetes de Forges o de El Roto, no em passava ni pel cap que era un humà que treballava vuit hores al dia fent això. Gràcies a les xarxes socials, tu pots fer el que vulguis i tens el teu públic, sense intermediaris. Llavors, comença a agradar, comença a agradar… I són els diaris que et venen a buscar a tu.
— De seguida et vas diferenciar per fer unes vinyetes clarament feministes.
— Vaig començar a fer vinyetes d’humor o autorreferencials de dones que llegeixen. Vaig trobar una mina allà. Primer, perquè la meva mare, la meva germana i jo vam créixer llegint molt. Sabia perfectament del que parlava. Les dones que llegeixen estan molt orgulloses de fer-ho i ens agrada molt veure’ns representades. No hi havia ningú que parlés d’això. I allò va començar a tirar amunt, amunt, amunt…
— ¿Gràcies a les xarxes?
— Sí, sí.
— ¿Per a tu han sigut unes aliades?
— És que no conec una altra manera. Vaig obrir-me Facebook, jo crec, l’any 2010. La pàgina de Flavita Banana tenia 150, 200 persones, de les quals en coneixia la majoria… Però allò, de sobte, ho peta.
— Aquelles dones que llegien, de sobte, tenien algú que les representés.
— Vaig fer-ho servir com a cavall de Troia, una mica per dir que això em representa. Ja vaig poder començar a relaxar-me i a creure que podia incloure-hi humor. Gràcies a que veus un feedback positiu del públic, et pots envalentir i començar a fer les coses que t’agraden i anar provant.
— Sempre treballes des d’un punt de vista feminista, però els últims temps estàs treballant un altre ventall de temes.
— Ara el que intento és tocar qualsevol tema, però que els personatges siguin dones que xerren. És curiós que hi ha molta gent que pensa que són vinyetes per dones perquè hi surten dones, encara que estiguin parlant del partit de diumenge. La gent encara associa l’home com a personatge neutre. La gent prefereix llegir vinyetes on parlen dos animals que on parlen dues dones. Pensa-ho: Calvin i Hobbes… O éssers mitològics o superherois.
— De començar a les xarxes socials has passat a ser una de les vinyetistes de El País.
— Vaig treballar primer a Orgullo y satisfacción, després a la revista S Moda. De sobte, l’any 2018, va morir Forges, que era un dels tres dibuixants vinyetistes del diari El País. Em van trucar i el dia següent ja vaig començar a treballar-hi. Puc fer tot el que vulgui, és un mix de moltes coses. Actualitat intento no fer-ne, perquè no m’agrada. Les vinyetes caduquen i no les puc posar en un recopilatori. No m’agrada aprofitar les desgràcies per fer una cosa ben feta. Imagina’t que faig la vinyeta del segle sobre Gaza i em donen premis i tot. No podria. I és el que la majoria de la gent fa perquè es faci viral. Quan hi ha un tema així s’ha de pensar. Guanyar diners o aplaudiments, no.
— Tot el públic que tenies a les xarxes era més aviat jove. A El País, no tant.
— Estan començant a agradar-los-hi. Però no els culpo. És normal. Des que es va fundar el diari han tingut senyors vinyetistes. Vaig entrar al lloc del Forges, que era el preferit. I era dona i jove. La sort d’haver crescut i estudiat la carrera sense mòbil i sense xarxes és que tens paciència. No vols un èxit o un reconeixement immediat que és el rebre likes. Tu penses a la llarga. L’any passat em van donar un premi que només han donat a homes en 50 anys.
— A la teva web dius que et defineixen com “una vinyetista d’humor trist, entre costumisme i absurditat”. Què és aquest humor trist?
— És la manera de tractar els temes amb la vinyeta que et fa en un primer moment riure. I dius: “Mira, soc jo!” Però de seguida dius: “Hòstia, soc jo…”. És a dir, que et provoqui les dues sensacions. Primer una i després l’altra. O al revés. Perquè és un tema dur, però que llavors somrius… Podria ser tristesa humorística, en comptes d’humor trist.
— En algunes entrevistes has explicat que prenies antidepressius i que sovint costava d’entendre que una persona amb una depressió pogués dedicar-se a l’humor.
— Jo crec que és el més habitual. Vaig estar molt deprimida durant fases i períodes, deprimida amb ansietat i tot fatal. Ara ja estic prou bé per mirar-ho a la distància i fins i tot riure. Jo tinc límits. Hi ha temes que no dibuixaria. Tot el que té a veure amb els nens patint, no vull aplaudiments. Hi ha molta gent que diu que hi ha vinyetes que s’han de fer perquè si no, la gent no rep aquest tema. Si jo faig una vinyeta viral, l’única que hi guanya soc jo. Reflexionar, la gent ja reflexiona. Jo no faré canviar el parer de ningú.
— Creus que hi ha certs límits en l’humor?
— No, l’humor no crec que tingui límits. L’humor és un idioma, un llenguatge, és una cosa fluida. Tots hem fet bromes dures en privat. Nosaltres ens hem de posar límits tenint en compte amb qui parlem i en quin moment és. Hi ha un límit que em poso jo que és ni obtenir beneficis ni notorietat respecte a un tema que realment em trasbalsa. Tot el que té a veure amb nens em paralitza.
— Ets conscient que hi hauria vinyetes que si les fessis ho petaries, però fuges d’això.
— No busco ni massa diners, ni agradar a tothom. Això és perillós. Si puges molt ràpid, igual de ràpid cauràs. Podríem intentar recordar-nos de coses virals de fa 3 anys i seríem incapaces. Quan vaig començar a tenir molts seguidors a Instagram, em vaig cagar. Si tingués un milió de seguidors, em cagaria. La liaria una mica perquè marxessin la meitat. (riu)
— I que et cancel·lessin.
— No, això no! És l’home del sac dels dibuixants.
— Una altra espasa de Dàmocles que tenen els il·lustradors és la precarietat. Vius amb la por que un dia torni a arribar?
— Jo ja no. Però l’he viscut, clar. He fet de tot. He treballat de totes les varietats de cambrera que et puguis imaginar, enquestes a peu de carrer, helpdesk, he estat a l’atur, menjat arròs… Però l’ambició ajuda a tirar endavant. Jo sempre recalco que és molt important que la gent jove avui dia sigui ambiciosa. Que és una cosa que s’ha assignat, sobretot en les dones, a una cosa negativa.
— Deies que tu no tenies referents. Notes que per a les noves il·lustradores tu ho ets?
— Jo crec que sí. Això és el gran premi. Pesa, agobia… Hi ha tipus de persones i hi ha tipus de caràcters. I jo crec que el meu, més enllà dels temes i dels dibuixos, el to, molt tirada endavant, barroera, a vegades mal parlada, creguda, segura… Hi ha moltes noies que són així i que pensen que són unes bocasses… Crec que em sento millor pensant, que ajudo en això, que no pas en gent que digui que es vol dedicar al dibuix. En el dibuix hi ha molta gent ara mateix.
— Reps molt hate? Té connotacions masclistes?
— Sí. Em sap molt greu el que diré, però són dones. I no crec en la màxima de “les més masclistes són les dones”. No, el més masclista és el patriarcat. El patriarcat pot ser d’homes o dones. No és culpa nostra, és el sistema, però aquest és el sistema que ha de canviar.
— Vas estudiar a un dels centres per artistes més reconegudes de Barcelona, La Massana.
— Sí, era cara, era privada. La meva mare no podia pagar-la i vaig començar a treballar. De fet, em vaig passar els quatre anys de grau i els tres d’il·lustració, treballant.
— Com veus Barcelona respecte a l’art? És una ciutat d’artistes?
— Sí, és molt referent. Per les escoles, perquè tenim la Massana, l’Eina, la Llotja… Hi ha molta gent de fora, gent que no ha estudiat aquí, però que s’hi dedica… Jo crec que l’escena de la il·lustració a Barna és molt gran, perquè al final som una mica estranys i ens agrada estar entre nosaltres. Una persona que és humorista gràfica digital, feminista, en un poble remot d’Aragó, potser dirà: “hòstia, me’n vaig a Barna”. Jo crec que ara el país o la ciutat de referència és Internet. Ja no hi ha lloc físic.
