El llegat de l’arquitecte Enric Miralles està més present que mai a Barcelona. Quan es compleixen 21 anys de la seva mort, la capital catalana ret homenatge al seu icònic talent amb un seguit d’exposicions i retrospectives que aprofundeixen en un dels màxims referents de l’arquitectura contemporània del nostre país. Si bé el cicle d’activitats, comissariat per l’arquitecta de l’estudi Miralles Tagliabue EMBT, Benedetta Tagliabue, i Joan Roig, de l’estudi Batlle i Roig, estava previst per al 2020, quan es complien dues dècades de la mort del creador, les restriccions per la pandèmia van obligar a endarrerir-les fins ara.
Entre les mostres que es podran gaudir aquests propers mesos està l’exposició Miralles. Perpetuum Mobile que s’acaba de presentar al Museu del Disseny de Barcelona i que romandrà fins al 29 d’agost. La mostra aprofundeix en la figura com a dissenyador del polièdric creador, nascut a Barcelona el 1955, a partir d’una sèrie de peces inèdites que per primera vegada s’exposen al públic. Són mobles i objectes dissenyats per Enric Miralles per la seva pròpia casa que mostren el talent i la singularitat de l’arquitecte. “Nosaltres plantejàvem casa nostra com una part molt íntima i un lloc d’experimentació on l’Enric es divertia moltíssim fent, possiblement, les coses més atrevides de la seva producció”, comenta la que va ser sòcia i segona esposa de Miralles, Benedetta Tagliabue.
“D’aquests mobles gairebé ni es guardaven dibuixos ni documentació, ja que eren desenvolupats principalment per al nostre ús –apunta l’arquitecta–. Així que quan va sorgir la idea de l’exposició, un dels dubtes va ser: ‘si porto els meus mobles al museu, què faig, deixo la meva casa buida?’”. Va ser llavors quan va entrar en joc l’American Hardwood Export Council (AHEC) que, amb material donat per AE Maderas, es va encarregar de reproduir les creacions originals de Miralles a partir de fustes de roure, auró, cirerer i fusta de tulipa. En total s’exposen més de 20 peces de caràcter molt personal i íntim, on es reflecteix l’enginy i alhora la puresa de la feina de l’arquitecte barceloní. “Aquí s’evidencia l’experimentació manual amb les fustes i els mecanismes perquè facin el moviment desitjat”, apunta l’arquitecte i comissari del cicle Joan Roig.
Tal és el cas de la taula Ines-table (1993), de naturalesa canviant, que ofereix la possibilitat de transformar-se a partir de més de 20 moviments diferents; la prestatgeria Lelukaappi (1995), inspirada en l’obra de l’arquitecte finlandès Alvar Aalto, de traçat orgànic i embolcallant; o les taules Dolmen (1995), Troncs (1998) i Mistery (1999), totes elles amb un mínim de dues posicions que permeten dinamitzar amb les necessitats de moment. Tots aquests objectes, així com diversos elements d’il·luminació, se succeeixen en aquesta mostra on l’ambientació recrea la pròpia casa de l’arquitecte i on les peces exposades s’acompanyen també de dibuixos, croquis, material audiovisual i plànols de les seves trencadores creacions. “L’exposició ens lliga a la nostàlgia de la feina i al caràcter més personal de Miralles, però també al futur, entenent la seva producció com quelcom lligat al demà, a partir de prototips que poden desenvolupar-se en el futur”, afirma Joan Roig.
Al costat d’aquesta exposició, la Fundació Enric Miralles, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, té la voluntat d’apropar encara més el treball del prolífic arquitecte barceloní al gran públic amb les exposicions Miralles. A quarts de quatre..., al Saló del Tinell del Museu d’Història de Barcelona fins al 4 de juliol; Miralles. To be continued, vigent fins al 23 de desembre a la pròpia seu de la Fundació Enric Miralles, i Miralles. Photos & Collages, que fins al 30 de juny es pot gaudir a l’Arts Santa Mònica.
Al llarg dels 26 anys de professió, primer al costat de la seva primera dona, Carme Pinós, després en solitari i posteriorment de la mà de la seva segona esposa, l’arquitecta Benedetta Tagliabue, Miralles va rebre 62 guardons pel seu treball, entre ells el Lleó d’Or de la Biennal d’Arquitectura de Venècia el 1996 o el Premi Nacional d’Arquitectura el 1995. Un reconeixement a una tasca que avui es reivindica gràcies a aquest cicle que s’estendrà al llarg de l’any amb altres mirades. Arquitectes, acadèmics i artistes que van treballar de prop amb ell seran els protagonistes de les xerrades, Miralles. Converses, que es duran a terme durant el mes de juny al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), entre ells, Rafael Moneo, Carme Pinós i Soraya Smithson. A més, la seva important dedicació a la docència, en universitats i escoles tant nacionals com internacionals, també estarà present a l’exposició Miralles. A l’escola que tindrà lloc a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ETSAB), del 22 de setembre al 24 de novembre.
L’empremta de Miralles a Barcelona
“El cicle d’activitats al voltant de la figura de Miralles permet reivindicar el paper de l’arquitectura com a element determinant en el disseny de la ciutat que influeix en la construcció cultural i en el discurs de l’espai urbà”, tal com apunta Xavier Marcè, regidor de Turisme i Indústries Creatives. En aquesta línia, la transcendència de la figura d’Enric Miralles a Barcelona es materialitza en una sèrie de projectes que han deixat empremta transformant i dinamitzant certs indrets de la ciutat. Tal és el cas de la seu de Gas Natural (1996-2006), un gratacel que dialoga amb el perfil costaner barceloní, les pèrgoles de l’Avinguda Icària (1990-1992), el parc de Diagonal Mar (1997-2002), la reforma i rehabilitació del Mercat de Santa Caterina (1997-2005) i, al costat d’aquest últim, els habitatges per a gent gran de Santa Caterina (2001-2005). Tot això a partir d’un llenguatge propi i expressiu, que fan que l’essència de Miralles estigui avui més present a la ciutat.
