El director d'art de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna.

“Hi ha una gran creació artística produint-se al marge del sistema”

El nou director d'art de la Fundació Vila Casas, que aquest octubre ha celebrat el seu 20è aniversari consagrada a l'art modern i contemporani català, adverteix que el teixit cultural ha quedat mortalment danyat per la pandèmia: “O els governs entenen que és prioritari reconstruir-ho, o aviat ens trobarem amb un desert”. I no obstant això, és optimista sobre la creació artística a Catalunya: “Es va perdre molt arran de la crisi bancària del 2008, perquè el sistema econòmic català estava vertebrat mitjançant caixes d'estalvis; però hi ha una gran creativitat produint-se als marges que es difon per canals insospitats: existeix i és imparable”.
E

l nou director d’art de la Fundació Vila Casas no vol ser vist com a poeta, “només sóc poeta quan escric poesia”. Àlex Susanna (Barcelona, setembre del 57) ha estat (o continua sent) professor, editor, empresari, comissari, gestor cultural, traductor, articulista, etcètera. No se sent còmode amb la pregunta (un poeta al capdavant d’una col·lecció d’art).

“Mai he viscut la creació poètica com una escissió de la gestió cultural, sinó tot el contrari, són experiències que es comuniquen. El sentit de la realitat que m’ha donat ser empresari, al capdavant d’una editorial (Columna), i gestor cultural (ha passat per l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural, l’Institut Ramon Llull i la Fundació La Caixa), ha afinat la meva mirada poètica. Estem acostumats a una visió estereotipada i errònia del poeta. Gil de Biedma, per exemple, va ser secretari de la Companyía de Tabacos de Filipinas. Només sóc poeta quan escric algun poema durant l’any, encara que la resta del temps estigui entrenant, i això és llegint, conreant la mirada, l’esperit; i a vegades els poemes són interpretacions del que veig, llegeixo o escolto d’una òpera, d’una obra d’arquitectura, una pintura… Desconfio de les parcel·les i estic en relació constant amb tots els àmbits de la creació artística”.

Primera i obligada qüestió en temps de pandèmia: és avui l’art més urgent que mai? “No siguem il·lusos, per molta raó que creguem tenir, em temo que la cultura serà la gran damnificada, encara que això avui ens sorprengui més que mai, perquè durant el confinament s’ha revelat com un refugi per a tots. Ha jugat un paper molt generós, oferint tot el seu contingut gratuïtament de manera virtual. Però o això es consolida, perquè els governs entenen que és prioritari, o aviat ens trobarem amb un desert cultural”. Un lloc fosc i desolador, el món sense art, el món sense cultura. “Fa ja dues dècades que el pensament social va admetre que la cultura és el quart pilar del benestar social, comparable a la sanitat i l’educació. L’experiència cultural és un espai compartit, la cultura ens relliga, és indispensable per construir una societat compacta. Però no sóc optimista respecte als nostres governs”.

No siguem il·lusos, per molta raó que creguem tenir, em temo que la cultura serà la gran damnificada, encara que això avui ens sorprengui més que mai, perquè durant el confinament s’ha revelat com un refugi per a tots

La gent va sortir del confinament amb ganes d’aquesta experiència cultural, ho van notar? “Sí, és clar. Aquests últims mesos hem tingut registres màxims de visitants. Ens havíem plantejat posposar les exposicions programades, però vam fer un sobreesforç i hem tingut un acolliment històric: la gent necessita aliment cultural, experiència cultural compartida”. Que contribueix al religare (que significa lligar junts, origen llatí de la paraula religió), encara que un vagi sol? “Sí, encara que vagi sol”.

Espais Volart de la Fundació Vila Casas. © Rahul Mirpuri

Van inaugurar el passat 5 d’octubre, dia del 20è aniversari de la Fundació Vila Casas, l’exposició Càpsules de confinament: art i pandèmia a Catalunya, que és la plasmació real del projecte que durant els tres mesos de confinament van dur a terme amb 100 artistes a través de les xarxes. No creu que una experiència tan brutal com aquest tancament necessita un temps de reflexió, una distància, per a ser interpretada artísticament? “Aquest projecte és una radiografia de la primera reacció a l’envestida, que ens va deixar en estat de xoc. Després, amb el temps, un va situant-se davant de la realitat, però durant aquelles primeres setmanes estàvem tots sobrepassats per l’experiència, com Fabrizio a La cartoixa de Parma. Vèiem mort però poc o res més, i que la cultura i l’art es converteixin en una caixa de ressonància d’allò té tot el sentit. En aquestes obres podem retrobar-nos i escoltar-nos. Són obres realitzades sota la influència d’una experiència compartida, que forma part de tots nosaltres; simptomàtica d’alguna cosa que encara no sabem què és, i de la qual estem reconstruint-nos. Sense ànim canònic, arribem a 100 càpsules d’artistes de tota disciplina i estètica, edats i procedències. Darrere de cada obra hi ha una història molt viscuda, com la de Pasqualotto, que va començar a dibuixar a la vaixella de la seva mare el dia que se li va acabar el paper, o artistes que van fer coses sorprenents per a ells mateixos, com Gloria Muñoz que va jugar amb l’atzar, o Daniel Berdala, que va estar sedat i intubat i va enviar una obra figurativa, una cosa que mai havia fet, etcètera”.

Una cosa així ens ressitua als nostres propis límits: és evident que anem molt perduts i som uns incompetents per afrontar una cosa semblant, però assumir-ho és fer una cura d’humilitat que en principi pot servir d’alguna cosa

Vostè publicaria un poemari sobre la pandèmia? Insisteixo, no li sembla precipitat tot el que s’està publicant com a conclusió d’un fet que encara està succeint, un present del qual no sabem res, ostatges encara d’una ceguesa global? “Jo vaig escriure cada dia, conscient d’estar vivint una de les experiències més dramàtiques i globals de les nostres vides. Una cosa així ens ressitua als nostres propis límits: és evident que anem molt perduts i som uns incompetents per afrontar una cosa semblant, però assumir-ho és fer una cura d’humilitat que en principi pot servir d’alguna cosa. Com diu Innerarity: ‘Aprendre o no, aquesta és la qüestió’”.

Interior dels Espais Volart, amb l’exposició “Retrospective” de Lita Cabellut © Rahul Mirpuri

Els tallers dels artistes, les taules dels escriptors, les cambres obscures bullen frenètiques, però funcionarà el teixit i la col·laboració per donar sortida a tot això després de la devastació vírica? Com animaria vostè a un poder públic o a un capital privat, des de la seva qualitat i experiència de gestor, del que abans parlàvem: la necessitat urgent del fet cultural? “El sector està en una situació molt preocupant i cadascú, en l’àmbit privat, intenta imaginar com podrà sortir-se’n. Pel que fa a allò que és públic, ara mateix urgeix dotar de recursos al sector sanitari, és una cosa indiscutible, i per tant dubto que els governs tinguin una capacitat de resposta efectiva, que ho considerin una prioritat. El sistema d’equipaments culturals públics entrarà en una crisi de la qual costarà moltíssim sortir. És difícil donar-li una resposta ràpida i eficaç a la situació en la qual quedarem”.

Façana de Can Framis al districte [email protected] de Barcelona. © Jacqueline Glarner

Àlex Susanna parla sent conscient que està al capdavant d’una institució “privilegiada”, que ha estat capaç de celebrar els seus premis fotogràfics i el seu 20è aniversari, i d’haver mantingut 18 exposicions programades. Tot gira entorn de la creació contemporània catalana, exclusivament. “Això és una fundació que respon a les característiques d’una col·lecció i de la voluntat del seu col·leccionista, que és Antonio Vila Casas, i tots els seus museus i accions passen pel tamís d’aquesta aposta. Només la col·lecció de fotografia escapa a aquestes premisses (ser exclusivament catalana), tal vegada perquè és un suport artístic més jove i mòbil”. Li pregunto sent director i artista, i a la vegada transversal, que advoca per la interacció de les disciplines: el mestissatge no és sinònim de riquesa? “Aquesta voluntat de mestissatge o intercanvi necessitaria una ampliació de recursos. Crec que són els museus públics els que han de contribuir a la internacionalització del patrimoni artístic català. Nosaltres suplim els seus recursos pel que fa a l’art generat aquí. Però l’Antonio, com a bon empresari, no vol dispersar-se. Li interessa el seu gran compromís amb la creació catalana contemporània, que a través del programa ItinerART porta la col·lecció a petits espais expositius de tot Catalunya; i sí, una vegada a l’any exposem a la Sorbona”.

No només Barcelona sinó unes quantes ciutats que eren capitals culturals deixaran de ser-ho si això no és una prioritat per als governs. Em preocupa el futur a curt i mitjà termini, però no només de Barcelona

I així arribem a París. Barcelona, a diferència de la resta d’Espanya, sí que va tenir una important avantguarda artística abans de la Guerra Civil, “en el període d’entreguerres, Barcelona no mirava cap a Madrid, sinó cap a París: Picasso, Picabia, Miró, Dalí, Torres García, Gargallo, Julio González, Rusiñol, Casas… I molts d’ells van preferir quedar-se allà, és clar”.

Barcelona va ser un referent artístic, ho continua sent?, continua sent el far que va ser? “No només Barcelona sinó unes quantes ciutats que eren capitals culturals deixaran de ser-ho si això no és una prioritat per als governs. Em preocupa el futur a curt i mitjà termini, però no només de Barcelona”. Què ha passat a Barcelona, Àlex Susanna? “Continuem sent una capital cultural respecte a programació teatral, i de primer ordre, i pel fa a la música, des de la clàssica a la més innovadora, del nou Palau al Sónar o el Primavera Sound, i en referència a l’edició no crec que cap ciutat ens hagi tret la capitalitat editorial”.

I si parlem d’art com a creació transversal i ens referim a l’última dècada? “Sí, ha perdut molt arran de la crisi bancària del 2008, perquè el sistema econòmic català estava vertebrat mitjançant caixes d’estalvis, les obres socials de les quals eren els grans sustentadors. Sí, l’oferta expositiva dels últims 10 anys no és la que era, és molt justa. El teixit expositiu s’ha anat desfent i avui és molt fràgil. Però sóc optimista pel futur que promet la xarxa de Fàbriques de Creació. La creació continua produint-se, encara que sigui als marges; hi ha molta creació de tota mena. El que està en crisi és allò que és oficial i sistèmic. Mira el cinema, per exemple: no hi ha capacitat per al cinema comercial, però s’està fent més cinema d’autor i documental que mai, assistim a una eclosió i això és motiu per a l’esperança. O mirem la música contemporània: mai s’havien donat tan bons compositors amb projecció internacional, Héctor Parra, Raquel García Tomas (Nacional de Música 2020), Joan Magrané (nominat als Grammy)… I la poesia també discorre per una sèrie de locals, llibreries i festivals pròxims a l’oralitat. Hi ha una veritable creació produint-se als marges que és difícil trobar-la en els canals oficials, perquè es difon per vies insospitades: existeix i és imparable”.

Can Framis © Rahul Mirpuri