Elena Massot Vertix
Elena Massot, consellera delegada de Vertix. ©Carolina Santos
L'ENTREVISTA

Elena Massot: “Els diners no cauen del cel”

La CEO de Vertix assegura que els empresaris no són “herois però tampoc especuladors” i alerta que “l’administració és un fre absolut per a l’activitat econòmica i fa embogir els ciutadans”

Elena Massot és consellera delegada de Vertix. L’empresa familiar dedicada al món immobiliari que va fundar el seu pare Felip Massot ara fa més de cinquanta anys. De fet, explica que el seu pare és el seu referent professional i personal. De ben petita va trobar la vocació per la gestió de l’empresa a casa. Sense pressió i amb actitud positiva.

El problema de l’habitatge? En tres punts: voluntat política, gestió i recursos. El problema de l’administració? En tres verbs: servir, facilitar i ajudar.

Elena Massot també és vicepresidenta primera de l’Associació de Promotors de Catalunya, expresidenta de FemCat i forma part de la Cambra, Òmnium o Grup Set. “L’autoexigència és molt femenina, però hem de superar la por i fer un pas endavant al món empresarial i institucional”, explica.

Un somni? “Fer una estada a Itàlia estudiant Història de l’art”. 

Per què va estudiar ADE i Dret?

— De petita no tenia cap vocació clara, però havia viscut l’empresa familiar des de molt jove. M’agradava la gestió i era el meu camí natural. Vaig començar ADE a IQS a principis dels anys 90 i el meu pare em va recomanar que treballés mentre estudiava. Vaig estudiar també Dret a la UB i a la UOC. Estic molt contenta d’haver estudiat a les tres universitats: privada, pública i a distància.

— Quins records té de l’empresa familiar?

— De petita venia a Vertix i m’ho passava bomba. Els meus pares estaven separats i els dissabtes també es treballava. Una vida d’empresa molt humana de la qual guardo molt bons records. Recordo com si fos ahir el primer estiu que vaig treballar. La meva mare em va dir que fes mecanografia i ara escric a màquina com una boja.

“Unir els punts”, que deia Steve Jobs.

— Durant el primer estiu que vaig treballar feia els contractes privats dels clients on s’havia de posar nom, DNI, adreça, entitat o forma de pagament amb un paper de calca. També comprava l’esmorzar pel departament d’administració. 

Una adolescència també laboral.

—  El rol de pràctiques i emprendre de forma tutelada dins el món laboral hauria d’estar permès des de joves. Si no es cau en l’abús o l’explotació infantil, no entenc quin problema pot tenir un adolescent per treballar si ja pot fer moltes altres coses. A la meva edat es feia i és una forma d’entendre les jerarquies o la manera treballar dins el món de l’empresa.

Vertix és empresa familiar o família empresària?

— Té un ADN molt familiar. El meu pare és el fundador i Vertix ha fet 53 anys. La pandèmia ens va interrompre la celebració dels 50 anys. El meu pare diu que està jubilat, però la seva figura pesa molt i la meva també. 

I la resta de la família?

— Som quatre germans, jo soc la segona i l’única que treballa a l’empresa. La resta de l’estructura està molt professionalitzada. Tinc dos fills i tres nebots i tots tenim molt clar que això ha d’arribar a la següent generació, preservant-ne el valor per ser una empresa sòlida i solvent. És una mirada a llarg termini. 

Elena Massot APCE VERTIX
Elena Massot lidera el grup immobiliari Vertix i és vicepresidenta primera de l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE). ©Carolina Santos

Com és treballar amb el pare?

— Tenim una molt bona relació i ens entenem molt bé. Això no passa a totes les famílies. M’agrada molt el món de la gestió i tinc el cap estructurat pels recursos econòmics, les persones i els materials. M’agrada, tinc vocació per l’empresa, però la vocació per l’habitatge ve de l’empresa. És el que he après des de molt jove.

Alguna pressió?

—  No tenim cap mena de pressió per donar resultats perquè la família és l’accionista. No tenim una línia de producció estable on es puguin garantir uns resultats perquè s’ha de passar per autoritzacions de tota mena amb l’administració. Entres en una espècie de túnel del temps…

“Vertix té un ADN molt familiar i no tenim cap mena de pressió per donar resultats perquè l’accionista és la família”

—  Túnel del temps?

— Potser havies planejat entregar una obra al desembre, però això vol dir que necessites una llicència 18 mesos abans i potser t’acaba arribant 24 mesos després. És difícil gestionar així les entregues. Si tens un compromís de resultat en el nostre sector pots tenir grans problemes. Nosaltres no patim la pressió del temps.

Hi ha un greu problema d’accés a l’habitatge.

— Sí, no s’ha fet una política seriosa d’habitatge a Barcelona, Catalunya o l’Estat espanyol durant els últims 40 anys. La resta de països europeus destinen una part significativa del pressupost a habitatge. I ara, ho volem arreglar a cop de llei i decret.

Val més tard que mai?

— Tenim com a referents països europeus que van quedar destruïts després de la Segona Guerra Mundial i que porten fent habitatge social des dels anys 50. Aquí, l’escenari va ser molt diferent. Si volem arribar als seus estàndards, hi hem de posar recursos, voluntat i gestió. 

“No s’ha fet una política seriosa d’habitatge a Barcelona, Catalunya o l’Estat espanyol durant els últims 40 anys. Falten recursos, voluntat i gestió, però ara ho volem arreglar a cop de llei i decret”

Per paraules no serà…

— Amb les lleis que s’estan fent no anem pel bon camí d’arreglar-ho. No s’ha fet política pública, hi ha hagut un gran creixement de la població amb l’arribada de la immigració, el sector immobiliari va patir molt amb la crisi econòmica i ara, la gent que va venir té més dificultats, menys formació, feines menys remunerades i unes necessitats socials que el país no està en condicions de donar. L’accés a l’habitatge no es pot solucionar sense polítiques públiques.

Massot reivindica la necessitat d’incorporar més talent femení al món de l’empresa i als càrrecs institucionals. ©Carolina Santos

— Quina mena de polítiques públiques?

— Decrets, lleis… Fa falta un Pla Nacional de l’Habitatge. Ara bé, qualsevol limitació de l’oferta va en la direcció contrària de solucionar el problema. Des de l’Associació de promotors de Catalunya defensem que s’ha d’augmentar l’oferta d’habitatge perquè els preus de venda i lloguer estan tensats. L’oferta d’obra nova és ridícula.

Què hi diuen les dades?

—  Al 2013 va haver-hi el mínim de producció històrica al voltant de les 3.000 unitats, mentre que la velocitat de creuer hauria d’estar al voltant de les 25.000 unitats per any. Fa massa temps que estem massa lluny. L’any passat van ser entre 14.000 i 15.000 unitats. Estem molt per sota del 2007. No hi ha pisos per oferir i no es pot atendre la demanda. De fet, hi ha pisos que es lloguen en qüestió de minuts o hores. 

Vertix també ha entrat en el negoci de la gestió hotelera. El turisme és una font de riquesa o un problema?

— Val la pena cuidar les fonts significatives de generació de PIB que tenim. Una altra cosa és el model de turisme que volem. Que el primer mèrit d’una alcaldessa sigui carregar-se el Four Seasons… Era una bona opció per generar sous més alts i donar serveis més alts. Ara, tenim un edifici d’apartaments de luxe, però ens queixem que el turisme low cost no ens agrada. On som?

On som?

— Hem de definir què volem, fer una aposta per un model de turisme i potenciar negocis, activitats, infraestructures, serveis…

Com veu Barcelona?

— Barcelona té un potencial espectacular. Vaig anar al concert de l’Elton John i de Coldplay. Veure l’Estadi Olímpic així és brutal. Ara bé, Montjuïc està destruït i fet un desastre… I encara falta tota la gent del Barça. No cuidem la nostra ciutat i s’ha de veure la Barcelona maca. Malgrat la deriva dels últims anys, som capaços d’atraure esdeveniments, públic estranger i inversions. Si hi anem junts, Barcelona serà imparable.

“Malgrat la deriva dels últims anys, Barcelona és capaç d’atraure esdeveniments, públic estranger i inversions. Si hi anem junts, Barcelona serà imparable” 

Junts?

— Col·laboració publicoprivada per al creixement de la ciutat. No és especulació, sinó créixer per generar llocs de feina. Volem polítiques socials? Generem activitat perquè es puguin pagar impostos i fer polítiques socials. Fan falta, però sembla que si defenses un discurs, te’n carregues un altre.

Així doncs, per què costa treballar junts?

— Sembla impossible i mira que és la millor fórmula. Hi ha anticossos des de l’administració i alguns partits polítics. Han d’entendre que l’activitat econòmica és el motor generador de recursos per poder fer polítiques socials. Les desigualtats han augmentat, es necessiten serveis però no s’afavoreix l’activitat per generar diners i pagar-ho. Són matemàtiques bàsiques. Els diners no cauen del cel.

L’empresària es mostra molt crítica amb l’administració i la burocràcia. ©Carolina Santos

Es frena l’activitat empresarial?

— L’administració és un fre absolut i ens quedem curts denunciant-ho. Sembla un clam empresarial, però són els ciutadans de peu qui més ho pateixen a l’hora de fer qualsevol tràmit. He trigat un mes per demanar un certificat d’empadronament. Sort que no tenia pressa…

“L’administració és un fre absolut per a l’activitat empresarial i ens quedem curts denunciant-ho”

Las cosas de Palacio van despacio, diu el refrany popular.

— L’any 2019 vam fer un viatge amb FemCat a Estònia que és un referent de país digitalitzat. Meravellós. Recomano a qualsevol responsable de l’administració que viatgi a Estònia i li expliquin el model XRoad. Exporten la tecnologia i la xarxa. L’administració està al servei del ciutadà, que introdueix només un cop les seves dades dins el sistema.

Com és aquest sistema?

— El sistema té la informació i qualsevol que la necessiti ho té al seu abast. Anar al registre civil d’aquí és com tornar al segle XVIII. A mà i a màquina. Surrealista. Si tens un fill a Estònia, el metge introdueix tota la informació i després t’arriben tots els comunicats. El sistema t’ho diu tot perquè ja hi ha tota la informació per fer-ho. És voluntat política. 

Falta voluntat política aquí?

— Aquí fa molta por. Hisenda s’ha posat amb el sistema digital perquè algú va decidir-ho. Recordo el Joan Iglesias que deia que el sistema informàtic d’Hisenda és dels millors d’Europa i del món. És possible i només fa falta proposar-s’ho. Estònia és el paradigma de la identitat digital. Aquí és un drama…

La pandèmia ha sigut una crisi amb oportunitats.

— Amb els fons europeus… No sé si a Madrid ja s’estan posant les piles, però aquí necessitem digitalitzar-nos com el pa que mengem. És una gran complicació de vida pels ciutadans. La gent s’ha d’agafar dies de festa per fer tràmits sense sentit.

“L’administració d’Estònia està al servei del ciutadà, però aquí és un drama i fa molta por” 

Dies de festa per burocràcia?

— La pandèmia i el teletreball encara ho han empitjorat més. No anem bé. Qualsevol generació d’activitat empresarial que necessiti un permís administratiu paralitza el creixement del país. És un fre que no li aporta res a ningú. Per exemple, un permís d’obra pot trigar entre 15 i 24 mesos i això vol dir que es triga més amb els papers d’abans i de després que fent l’obra i generant activitat i ocupació.

Com són aquesta mena de tràmits?

— Inspeccions, legalitzacions, permisos… En alguns municipis triguem més de dos anys per un permís d’obra que és un acte reglat. No estem creant ni innovant en res, només es revisen que els paràmetres siguin els correctes. No fa falta habitatge?

—  Això sembla…

— Doncs posem-hi recursos. No fa falta habitatge social? Doncs posem-hi més recursos i un fast-track. Solucions en comptes de traves i problemes. 

Quin paper ha de jugar la societat civil?

— La societat civil ha de reclamar, però l’entesa només funciona quan l’altre costat també té ganes d’escoltar. Des de FemCat i les patronals ho hem denunciat per activa i per passiva. Tots ho veiem igual. L’administració diu que sí, però no fa res, així que ho denunciem. Hem d’entendre on són els problemes per avançar tots junts.

“La gent que demana ajudes es torna boja amb la complexitat burocràtica”

Per on comencem?

— La presidenta del tercer sector, Francina Alsina, denuncia sovint la complexitat de demanar ajudes. Aquest no és un problema empresarial, sinó social. La gent que demana ajudes es torna boja amb la complexitat burocràtica. La digitalització és la solució, tot i que no s’ha d’oblidar que hi ha gent que no té accés al món digital, ja sigui per les eines o els coneixements. Les oficines de l’administració són un desastre i el ciutadà es mereix una atenció com déu mana. Per això paguem impostos! L’administració al servei de l’administrat.

Víctor Costa amb Elena Massot, durant l’entrevista a la seu de Vertix. ©Carolina Santos

—  Servidors públics vs. Funcionaris.

— El Joan Iglesias explicava que un inspector d’Hisenda d’Austràlia ajudava al ciutadà amb un to amable a pagar els seus impostos i tenir-ho tot en ordre. És el concepte de servidor públic. Aquí tenim més aviat un funcionari amenaçador i reivindicatiu que si li demanes ajuda sembla que el molestis. La seva retribució hauria d’anar per objectius, però ningú s’ha pres la molèstia de pensar en tot això.

— L’empresari és el bo o el dolent de la pel·lícula?

— És molt fàcil posar etiquetes als empresaris perquè n’hi ha de tota mena, des de modèlics fins a fraudulents. Això passa també entre els treballadors i en qualsevol col·lectiu. A la política també hi ha gent extraordinària, morruts, corruptes i d’altres que fiquen mà a la caixa.

— Mala peça al teler…

— És insultant dir que tots els empresaris som uns especuladors. La premsa té una part de responsabilitat en tot això quan magnifiquen les males praxis i si no són veritat s’acaben rectificant amb un petit requadre. Hi ha molts casos així en el meu sector. Si acusem i ens equivoquem també hem de saber rectificar.

“Els empresaris no som herois, però s’ha de reconèixer la feina que fem i és insultant dir que som tots uns especuladors”

Rectificar és de savis…

— Els empresaris existim per crear valor que és clau per al progrés social. No té sentit discutir si és o no en benefici propi perquè una empresa, per definició, ha de guanyar diners. Si no es guanyen diners llavors parlem d’una ONG o del sector social.

— Ser empresari també implica riscos.  

— Els empresaris no som herois, però s’ha de reconèixer la feina que fem. Ens agrada molt criticar l’Ibex-35 o les grans empreses, però les petites no existirien sense les grans. Cada empresa aporta valor a la seva escala. Tenim també un problema històric de mida. Som reticents a les fusions, però l’escala et dona més possibilitats i avantatges competitius. L’empresa guanya i perd diners i d’això no en parla ningú. El risc és encertar-la i equivocar-se. A ningú li va bé sempre.

Cada moment és un món.

— Una qüestió de cicles. A vegades hi ha una oportunitat de mercat, però els riscos són de competència, geopolítica, macroeconomia… Has de guanyar diners ara per fer calaix quan vinguin mal dades.

Un mal moment?

— Del 2007 fins al 2013 quan vam viure una travessia pel desert. Les immobiliàries que vam sobreviure a la crisi va ser perquè teníem recursos i caixa. Vam guanyar molt en el seu moment i gràcies a això vam poder tenir l’empresa viva, mantenir els treballadors, generar activitat… Si no, hauríem desaparegut. Això també s’ha d’explicar i s’ha de mirar tot en conjunt i amb la perspectiva dels anys.

“Del 2007 fins al 2013 vam viure una travessia pel desert. Has de guanyar diners ara per fer calaix quan vinguin mal dades”

— Cara o creu? Èxit o fracàs?

— Des dels mitjans de comunicació només arriba un missatge genèric i el panorama mediàtic no està compensat. Hi hauria d’haver diferents missatges i que cadascú es quedi amb el que més li agrada.  

— Cadascú llegeix allò que vol llegir.

— Això també és veritat. Ara bé, busco el discurs a favor de l’empresa als mitjans i em costa molt de trobar… Llegeixo allò que no m’agrada perquè malauradament no trobo res que m’agradi. M’indigna.

Indignació empresarial?

— Guanyar diners hauria de ser aspiracional, però aquí s’ha instal·lat el discurs cultural d’igualar per sota. L’ascensor social ha de funcionar i s’han de posar els recursos perquè la gent que en tingui menys pugui arribar allà on vulgui. Això no passarà mai limitant la gent de dalt.

On està el límit?

— Com millor li vagi a l’empresari, millor li anirà a tothom. Quin problema tenim amb això? Així de fàcil: que guanyi molts diners, que pagui molts impostos i que amb aquests impostos s’aconsegueixi que els de baix estiguin a dalt. Motivem la cultura de l’esforç i la meritocràcia. No anem bé si fomentem la subvenció regalada in eternum perquè no hi ha diners i encara necessitem més rics per poder-ho pagar. És una mica absurd.

Les empreses són un bon reflex de la societat?

— Algunes sí i d’altres no. El gran repte de les petites empreses és sobreviure. Quan vam començar a parlar dels ODS, les petites encara no sabien el que era mentre que les grans ja tenien el pin posat. Hi ha empreses modèliques, d’altres aplicades i d’altres que directament fan el que poden.

“Com millor li vagi a l’empresari, millor li anirà a tothom. Quin problema tenim amb això?” 

És la primera dona que va presidir una organització empresarial a Catalunya.

— Sí, després va venir la Mònica Roca, l’Aurora Catà o la Maite Barrera. L’autoexigència és molt femenina —“No seré capaç o No ho podré fer”—, però hem de superar la por. De fet, hi ha moltes dones bones que són millors que molts dels caps que hem tingut. Ens ho hem de creure més. S’ha de posar en valor el multitasking. Les dones no són ni pitjors ni millors que els homes.

Massot està vinculada a institucions com FemCat, la Cambra, Òmnium, Grup Set i Asepeyo. ©Carolina Santos

L’anterior entrevistat de Persona a Persona, Salvador Garcia-Ruiz, li fa les següents preguntes: Què impedeix la col·laboració publicoprivada en un repte de primera magnitud com fer habitatge social?

— Voluntat política. L’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb l’AMB va crear el vehicle Metròpolis Barcelona que és 50% publicoprivat i té sol per fer 4.500 habitatges. El model no és dolent, però no han sigut capaços d’engegar-ho. A Madrid tenen el Plan Vive i ja estan col·locant totxos. A l’administració sembla que els diners no siguin de ningú i que el temps no compti. Això no t’ho pots permetre al món privat perquè hi ha un sentit de la responsabilitat. A FemCat tenim la responsabilitat comuna de pagar nòmines a finals de mes i per tant, els ritmes són uns altres. Per fer habitatge social es necessita gestió, voluntat política i visió global.

Roda el món i torna a…

— L’habitatge no es resoldrà amb visió de ciutat. Cada municipi vol solucionar el problema d’habitatge, però és impossible des de la seva escala. S’ha de tenir visió metropolitana i un bon transport públic. La gent mesura la distància amb temps i no quilòmetres. Si Rodalies funcionés bé, hi ha municipis que podrien ser una bona opció per viure per la seva qualitat de vida. Aquest és l’èxit de Sant Cugat a finals dels anys 90. Nosaltres estem fent actuacions a Viladecans, El Prat i Sitges. Eixamplem la mirada.

Sempre és una de les poques dones en diferents associacions empresarials. Què hem de fer homes i dones per revertir aquesta situació?

— Les càrregues familiars continuen pesant molt per a les dones. S’ha de fer molta pedagogia entre els joves perquè el temps és compartit. Si vols formar part del món institucional, els horaris són els que són. Si volem que hi hagi més dones han de tenir la tranquil·litat que hi ha algú a casa que ho soluciona tot. Això és esgotador. Has de tenir molta energia. Soc una gran defensora del talent femení que necessita l’oportunitat de lluir i oblidar-ho és un luxe que no ens podem permetre com a país. Les quotes són un mal necessari i transitori per guanyar visibilitat. Les dones hem de ser un referent que inspiri i val la pena fer el pas. No és una queixa, jo he estat molts anys molt sola i a mesura que hi hagi més dones, encara n’hi haurà més.

“L’autoexigència és molt femenina, però hem de superar la por i fer un pas endavant al món empresarial i institucional”

Anem pel bon camí?

— La integració de la dona al món laboral està avançant. M’agrada molt l’escriptora Gemma Ruiz i el seu llibre Les nostres mares. Venim d’allà i encara queda molt camí per recórrer. Estem avançant de pressa. La societat ha pres consciència que les fotografies d’americanes i corbates han caducat. Personalment, encoratjo les dones a acceptar el repte de ser-hi. Jo estic a FemCat, la Cambra, Òmnium, Grup Set, Asepeyo… El més raonable és que tothom estigui representat.


SET DE VIDA

  1. Referent: El meu pare, en l’àmbit professional i sobretot en el personal.
  2. Llibre: Argelagues, homenatge a la generació de les nostres àvies. També la novel·la històrica.
  3. Pel·lícula: La llista de Schindler. Una mostra d’humanitat dins l’horror. La història ens dona lliçons que no hauríem d’oblidar.
  4. Cançó: Paraules d’amor, Joan Manel Serrat.
  5. Racó preferit: L’Empordà.
  6. Lema de vida: Tenir una actitud positiva en tot el que faig i traslladar-ho al meu entorn.
  7. Somni: Fer una estada a Itàlia estudiant Història de l’art.