Salvador Garcia-Ruiz és economista i directiu d’alta volada. Nascut a Santa Perpètua de Mogoda, va estudiar a la Universitat Pompeu Fabra i va viure a Nova York. Ha passat per McKinsey, Goldman Sachs, Caixa Manresa, Fundació Catalunya La Pedrera i també ha sigut conseller delegat del diari ARA. La seva dieta informativa és molt variada. “És impossible que un CEO sàpiga de tot, però és molt important que sàpiga què sap fer i què no”, assegura. Actualment, és codirector general d’Abacus, inversor a la startup Roka Furadada, un dels impulsors de Catalunya Sense Límits i professor a la UPF.
La clau de tot plegat? L’equip i el camí compartit. Sense excuses ni pegues. Un somni? “Una societat plena i compromesa amb el respecte a la diversitat, la llibertat i la igualtat d’oportunitats”.
— Per què va estudiar Economia?
— Era la carrera que de natural més m’interessava. Vaig estudiar a la Pompeu i em van donar una beca per fer el doctorat d’Economia als Estats Units però llavors va arribar McKinsey amb la proposta, que si feia bé la feina, em pagaria un màster a Nova York.
— Primer McKinsey i després Goldman Sachs. Símbols de poder empresarial?
— Era molt jove i vaig veure que eren empreses amb molt impacte i prestigi, però no era conscient de la influència que podien arribar a tenir. He après molt, sobretot a McKinsey, i és un coneixement que m’ha servit per a tota la vida.
— Com es viu allà el capitalisme?
— Depèn molt d’on i com ho visquis. No és el mateix el capitalisme a Abacus que a una gran empresa de l’Ibex o a una multinacional. La visió anglosaxona normalitza molt més el capitalisme i si tens una visió reformista aquí et diran que ets de centra-esquerra mentre que si la tens allà et consideraran molt d’esquerres. No hi ha tanta gent que aixequi la veu.
“No és el mateix el capitalisme a Abacus que a una gran empresa de l’Ibex o una multinacional”
— Institucions inclusives o extractives?
— Hi ha un llibre titulat Why Nations fail de Daron Acemoglu i James A. Robinson que parla molt del poder i de la qualitat de les institucions que al final regulen l’economia i la nostra vida. De fet, hi ha una relació directa entre la qualitat de les institucions públiques i el paper que tenen les elits extractives en l’evolució de l’economia. Aquest és un problema important als Estats Units, però també aquí.
— De tornada a Catalunya va treballar a Caixa Manresa. Les fusions bancàries han sigut una qüestió d’Estat o de sentit comú?
— Les caixes van desaparèixer sobretot perquè no van fer bé la seva feina. Aquesta va ser la raó principal. També és veritat que les caixes no eren del tot còmodes per al poder i hi havia una voluntat que desapareguessin. I va haver-hi una concentració de crèdit dolent com en moltes caixes d’estalvi de tot l’Estat.
“Hi ha una relació directa entre la qualitat de les institucions públiques i el paper que tenen les elits extractives en l’evolució de l’economia”
— Per què?
— No buscaria culpables i reconeixeria el valor d’aquelles caixes que encara hi són com Caixa d’Enginyers, Laboral Kutxa o les caixes rurals. A la vida és bo no buscar excuses, encara que el vent bufi en contra. Quan les coses no surten bé hem de pensar fins a quin punt és responsabilitat nostra. La resta són excuses…
— Què és el més important a l’hora de ser i triar CEO?
— No he triat mai un CEO, però recordo un estudi de Steven Kaplan i Morten Sorensen que fa referència a les habilitats generals, l’execució (vs. interpersonal), el carisma (vs. anàlisi) i l’estratègia (vs. gestió). Aquest estudi conclou que la capacitat d’execució és més important que les habilitats interpersonals per fer la feina amb èxit.
— El Principi de Peter adverteix que sovint les organitzacions promocionen als que fan bé la seva feina fins al seu nivell d’incompetència.
— És impossible que un CEO sàpiga de tot, però és molt important que sàpiga què sap fer i què no.
“Les caixes van desaparèixer perquè no van fer bé la seva feina, tot i que també és veritat que no eren del tot còmodes per al poder”
— Li ha anat bé com a alt directiu?
— La clau de quan m’han anat bé les coses és l’equip i els col·laboradors. S’ha de saber escoltar i tenir la humilitat per deixar-te ajudar per aquells que en saben més que tu tant per les coses que no saps com per les que creus que saps.
— Ha sigut CEO del diari ARA durant 6 anys. Quin és el present i el futur del negoci del periodisme?
— El present és complicat perquè el periodisme de qualitat val diners i a la gent li costa molt pagar pel periodisme. És llavors quan s’entra en un cercle viciós on malgrat necessitar periodisme de qualitat, la gent no paga i llavors baixa la qualitat i encara es paga menys i encara hi ha més precarietat. El bon periodisme costa diners. Els mitjans tradicionals han de pensar que els codis de llenguatge i comunicació han canviat i la gent s’informa cada vegada més per canals diferents.
“El periodisme de qualitat val diners i a la gent li costa molt pagar pel periodisme. El gran repte és canviar i conèixer aquesta nova realitat informativa”
— Quins són aquests canals?
— Els meus fills i jo ens informem de forma diferent. Imagina’t com s’informarà la societat d’aquí 15 o 20 anys. El gran repte dels periodistes i els mitjans és canviar i conèixer aquesta nova realitat informativa que vindrà. Si no hi ha adaptació seran cada vegada més prescindibles. També és veritat que el periodisme s’ha de guanyar el dret a definir-se com a bon periodisme. El que parlàvem de les excuses…
— Com és la seva dieta informativa?
— Pago per estar informat a l’ARA, Vilaweb, El Diario.es o The Guardian. També utilitzo Expansión, El Confidencial, La Vanguardia, el Financial Times o The New Barcelona Post. Cada matí passo una bona estona llegint i al llarg del dia m’informo a través de les xarxes que et troben i saben què és el que t’agrada a través de l’algoritme. Les notícies rellevants t’acaben arribant.
— Quina és la seva visió d’Abacus?
— Abacus vol ser una eina al servei del país, en l’àmbit de l’educació i la cultura a través del cooperativisme. Va néixer fa 55 anys amb la voluntat de reforma pedagògica i ara està reinterpretant els seus orígens. Està present i contribueix a les escoles que avui tenen moltes més necessitats més enllà del material escolar.
“Abacus vol ser una eina al servei del país, en l’àmbit de l’educació i la cultura a través del cooperativisme”
— La fusió entre Abacus i Som va suposar un abans i un després.
— L’objectiu de la fusió és liderar el sector cultural i educatiu i participar en comunicació, revistes, llibres, documentals o pel·lícules. Va haver-hi un acte de generositat tant per part d’Abacus com de Som i el resultat és una història d’èxit que pot ser escalable.
— Quina és la vostra relació amb Mediapro i com és el vostre projecte en comú?
— Pensem que a Catalunya hi ha espai per a una plataforma de continguts educatius, culturals i d’entreteniment amb nous formats. Per impulsar-ho ens hem associat amb dos grans socis com són Mediapro i Minoria Absoluta, dels quals podem aprendre molt i construir grans coses plegats. Si tots tenim Netflix, HBO o similars, per què no podem tenir una plataforma de continguts pensats i creats a Catalunya, que també tingui bons continguts internacionals en versió original?
— S’ha de defensar més i millor el català des de l’empresa?
— El català s’ha de defensar des de tot arreu i no es pot derivar aquesta responsabilitat només a l’empresa perquè l’administració pública també en té de la mateixa manera que la tenim tots els ciutadans. Segur que moltes empreses podrien fer més, però no crec que aquest sigui el problema principal del català.
“Per què no podem tenir una plataforma de continguts educatius, culturals i d’entreteniment pensats i creats a Catalunya amb impacte internacional? Ens hem associat amb Mediapro i Minoria Absoluta per fer-ho possible”
— Quin és llavors el problema principal?
— L’actitud de cadascú de nosaltres per defensar i utilitzar el català en el dia a dia, i la prioritat que li dona l’administració per assegurar que es pugui viure plenament en català.
— Calen més fusions?
— Cal que algunes empreses de Catalunya guanyin mida i massa crítica ja sigui via fusions o capital d’altres inversors. Si això no passa llavors hi ha una limitació de creixement i ambició. No és un tema específic del cooperativisme sinó també de les empreses familiars. Té molt a veure amb la mentalitat catalana.
— I la competència?
— Ara podem fer projectes des d’Abacus i Som que abans eren del tot impossible, ja fos per múscul financer o coneixement. La concentració permet fer projectes més ambiciosos per escala i capacitat d’inversió. Ara bé, fins a quin punt som capaços de trencar la barrera per ser encara més líders?
— Llei de mecenatge: mite o realitat?
— A Catalunya tenim poques eines, però les que tenim es podrien utilitzar molt millor. Sembla que s’aprovarà una nova Llei de Mecenatge a l’Estat, però a Catalunya no es contempla. És un bon exemple de tot el que es podria fer amb unes eines insuficients que tenim però no fem servir.
“Les fusions permeten guanyar mida i massa crítica a les empreses, alhora que fan projectes més ambiciosos per escala i capacitat d’inversió”
— Cultura i empresa han d’anar més de la mà?
— L’objectiu de les empreses no és fer cultura sinó donar un bon retorn als accionistes, tenir treballadors en bones condicions o respectar el seu entorn. No s’ha de derivar la responsabilitat cultural a l’empresa, però sí que s’ha de reconèixer totes aquelles empreses que ho fan bé impulsant intangibles que no són el seu negoci directe com la cultura, la societat o el medi ambient.
— És inversor de Roka Furadada que vol “reduir la incidència del càncer de pell i altres malalties relacionades amb la radiació ultraviolada”. Hi ha hagut un canvi de paradigma de la salut després de la pandèmia?
— Tenim un gran sistema sanitari públic que molt sovint està col·lapsat. Si tens una malaltia greu, se soluciona bé i de pressa, però si no és tan greu llavors et trobes una llarga llista d’espera. No sé si s’hauria d’invertir més en salut, però segur que s’hi hauria d’invertir millor.
— Com veu la ciutat de Barcelona?
— Més aviat seria com la veuen els ciutadans… Les seves principals preocupacions són seguretat, neteja i habitatge. Això vol dir que la ciutat està fallant i expulsant als seus ciutadans perquè el problema d’habitatge afecta sobretot als joves. Seguretat, neteja i habitatge són essencials per a la qualitat de vida i s’han de prioritzar per evitar que siguin un problema.
— La capital catalana viu un moment dolç o de decadència?
— No compro el discurs de la decadència de Barcelona i penso que tenim una ciutat que té un atractiu extraordinari no només pel seu turisme que per cert s’hauria de regular, sinó per a les empreses, les startups, la recerca o la innovació. Insisteixo, però, que cal revertir les preocupacions dels ciutadans i trobar-hi solucions.
“No compro el discurs de la decadència de Barcelona perquè té un atractiu extraordinari, però és prioritari trobar solucions a les preocupacions de seguretat, neteja i habitatge”
— Quin paper ha de tenir la societat civil i la col·laboració publicoprivada?
— Tothom ha de tenir el rol que vol i li correspon. La col·laboració publicoprivada segur que pot resoldre millor els problemes dels ciutadans.
— Per exemple?
— És la millor manera de garantir l’accés a l’habitatge amb un lloguer acceptable de la mateixa manera que podríem parlar de la sanitat amb el cas de l’Hospital de Sant Joan de Déu o l’educació amb el TecnoCampus o la Universitat de Vic. Ara bé, s’han de trencar barreres mentals de biaix anti-empresa alhora que hi ha d’haver una administració eficient.
— Quines han de ser les prioritats?
— El compromís amb l’educació pública per a la igualtat d’oportunitats o el compromís de lluita contra el canvi climàtic han de ser una prioritat. Per exemple, s’ha de recuperar la sisena hora a les aules de les escoles públiques. Hem de lluitar perquè el polític vagi més enllà de la promesa i es comprometi a convertir allò que diu en realitat.
— Polítics complint les seves promeses?
— Cal passar dels discursos als fets tant a l’empresa com a la societat. Volem lluitar contra el canvi climàtic? No posem traves a les renovables com s’està fent els últims anys a Catalunya. Volem una societat més justa i amb educació de qualitat per a tothom? Recuperem la sisena hora.
“Cal passar dels discursos als fets tant a l’empresa com a la societat. S’ha d’exigir al polític que faci realitat allò que promet”
— L’empresari és el bo o el dolent de la pel·lícula?
— La generalització és injusta tant per al sector privat com per al sector públic. Hi ha gent bona i dolenta a tot arreu. Hem de reivindicar la figura de l’empresari i felicitar a tots aquells que arrisquen el seu capital, tant si els hi va bé com si no. No percebo aquest biaix anti-empresa a la societat, però aquesta fòbia sí que està més present en alguns mitjans de comunicació. S’ha de denunciar quan hi ha excessos o abusos per part del sector privat alhora que s’ha de reconèixer la seva importància i el rol que juga. La societat civil així ho ha d’exigir i aconseguir que es faci realitat perquè el seu compromís va molt més enllà de l’empresa.
— Falta més pedagogia econòmica i empresarial?
— Als mitjans hi ha un biaix en contra de l’empresa però sí que és veritat que la majoria de gent que estudia a les universitats acabarà treballant en una empresa. Les universitats haurien de ser més actives per tal que les empreses hi estiguin presents. S’ha de fer aquest canvi de mentalitat.
“Hem de reivindicar la figura de l’empresari i felicitar a tots aquells que arrisquen el seu capital, tant si els hi va bé com si no”
— L’any 2013 va escriure un llibre titulat Catalunya Last Call: propostes per tornar a fer enlairar el país. Què segueix vigent 10 anys després?
— Barcelona té un rol com a capital de Catalunya i instrument clau dins l’àrea metropolitana que segueix molt vigent. Barcelona ha d’assumir i explotar molt més aquesta posició de lideratge. La nostra reivindicació principal del llibre de fa 10 anys era tornar a ser un país industrial. M’agradaria que això fos veritat, però crec que la principal preocupació actual és com aconseguim que l’administració pública faciliti l’activitat privada i no posi pegues a qualsevol iniciativa que es vulgui fer, ja sigui obrir un supermercat, una benzinera, una fàbrica o una central logística.
“L’administració pública ha de facilitar l’activitat econòmica i no posar pegues ni ser un fre a la creació de riquesa i llocs de feina qualificats”
— Quina mena de pegues?
— Com una cursa d’obstacles que costa temps i diners. No té cap mena de sentit. No es tracta d’abaixar els estàndards d’exigència, sinó d’agilitzar-ho perquè és un fre a l’activitat econòmica, a la creació de riquesa i llocs de feina qualificats. Desitjo que Catalunya torni a ser un país industrial que ja era la reivindicació de fa 10 anys, però segurament ens urgeix la reforma de l’administració que s’està accelerant en sentit contrari en els últims anys.
— L’anterior entrevistat de Persona a Persona, Gabriel Masfurroll, li fa les següents preguntes: Com creu que la IA impactarà en el món educatiu?
— La intel·ligència artificial accelerarà el procés de transformació digital que hi ha a les escoles, però com ens recorda el gran Gregorio Luri, les principals competències de futur són saber llegir i escriure, que són la clau per tenir pensament crític. Que qualsevol revolució a les escoles no oblidi que això és clau.
“Les principals competències de futur són saber llegir i escriure com a clau del pensament crític”
— I editorial?
— La IA ja està tenint impacte en termes de personalització del contingut, anàlisi de dades o automatització de l’escriptura, el que fa els processos editorials molt més eficients, i sens dubte anirà a més.
— La filantropia és prou reconeguda en el nostre país? Com es pot millorar?
— A Catalunya tenim l’experiència del micromecenatge, milers de persones fent petites donacions i també grans filantrops, com Antoni Vila Casas i Pere Mir, que són dos exemples extraordinaris. I molts més. Sense cap mena de dubte ajudaria molt que hi hagués un tractament fiscal més favorable, però el més important és el reconeixement social cap aquestes persones pel seu compromís sense esperar res a canvi. Els mitjans ho haurien d’explicar amb més orgull.
SET DE VIDA
- Referent: Golda Meir
- Llibre: L’amic retrobat de Fred Uhlman
- Pel·lícula: La mort de Guillem de Carlos Marqués-Marcet
- Cançó: Sunday Bloody Sunday d’U2
- Racó preferit: Little Beach House al Garraf
- Lema de vida: Work hard, play hard
- Somni: Una societat plena i compromesa amb el respecte a la diversitat, la llibertat i la igualtat d’oportunitats
