Àngel Llàcer (Barcelona, 1974) parla a mil revolucions per minut. Mentre enllaça una idea amb una altra i una altra, fa bromes i, si cal, s’estira a terra per fer abdominals. Dispara acudits, però sense tenir la intenció d’ofendre a ningú, només de fer riure. “Per ser humorista, has de ser molt empàtic”, defensa en una entrevista amb The New Barcelona Post des del seu gimnàs, el DIR de Sant Cugat. Es tracta de la primera entrega d’una sèrie d’entrevistes de personatges en forma de la societat civil barcelonina que publicarem amb el suport de DIR, la cadena de gimnasos líder a Catalunya.
El director i actor teatral es troba ara immers en el seu últim musical, The Producers, que es pot veure al Teatre Tivolí fins al febrer de 2024. Un clàssic de Broadway que aterra a Barcelona amb una producció d’una magnitud poc habitual a la ciutat, amb un pressupost de 2,7 milions d’euros, un elenc format per més de 20 actors i ballarins, una orquestra en directe i una escenografia de gran format. A tot això, a partir d’aquesta setmana, suma a la cartellera El Petit Príncep a la sala Paral·lel 62, l’antiga BARTS.
És una cara coneguda que no suporta fer cues ni “totes les coses que estableix la societat”. Ah, i sempre té problemes per recordar tres paraules: funcionari, conservador i Meryl Streep. Amb els anys, diu que s’ha tornat vergonyós, “abans parlava amb tothom, anava a un restaurant i acabava a la cuina; a una festa, a l’escenari cantant…”. Ara, ha topat amb la crisi dels 50: “És més trista que la dels 40 o els 30 perquè és de la vellesa, és el cos, com em penja el coll, quina pell d’elefant tinc”. Amb totes aquestes, sent que la gent el rebutja i critica per la imatge que s’ha construït al voltant del nom d’Àngel Llàcer. “L’Àngel Llàcer no té res a veure amb mi. Jo soc l’Àngel. No serveix de res ser l’Àngel Llàcer”, assenyala.
— Abans de sortir a l’escenari, segueixes algun tipus de ritual?
— Bàsicament, el que faig és escalfar durant vint minuts, fent estiraments, abdominals i flexions, o sigui, tonificant-me. Un cop el cos està calent, toca escalfar la veu durant deu minuts. Llavors, ja estàs preparat. Després, poso una música animada i reuneixo tota la companyia abans de sortir a l’escenari, fem el atún, que li dic jo.
— El atún?
— Això és crear una energia positiva. Al cap i a la fi, sempre penso que els musicals són una festa. Quan tu t’arregles perquè vas a un sopar o sortiràs, tens aquesta actitud. És fer una mica el mateix, posar-te en un mood que sigui de diversió.
— Ha de sonar Chenoa i Mónica Naranjo.
— Sí, sí, de tot, sempre que siguin cançons animades. Quan jo estic al camerino i m’estan maquillant, si sona María Dolores Pradera, malo.
— Agárrense que vienen curvas.
— He de dir que jo soc molt perillós perquè a l’escenari sempre faig feliç a la gent, però no només al públic, sinó també als companys. Quan estic cansat és quan més em temen. Quan arribo i dic, “ai, avui estic mort, estic cansadíssim”, tots fan ja “ui, ui, ui”. És quan més se me’n va el cap. El cansament m’ajuda.
— Com?
— Els hi faig bromes. I després els dirigeixo. Moltes vegades els moc, els hi dic: “Tu què fas ara? Això t’ho he dirigit jo? Jo no t’ho he dit mai de fer així”. Tot això, mentre m’estan parlant a l’escena i, llavors, em toca a mi i dic el meu text.
— I el públic ni se n’adona.
— No ho nota ningú, és molt fort. Però són espectacles de gran format, és a dir, si fos una obra de petita, de dos personatges, no ho podries fer.
— Alguna cosa més?
— També m’agrada jugar i investigar el llenguatge teatral. Ho utilitzo per saber quins són els límits. O sigui, quanta estona puc estar en silenci davant del públic. Ho provo fins que aplaudeixen, s’enfaden, riuen… A l’Armando Pita (en el paper de Max Bialystock a The Producers), per exemple, li faig repetir una frase sobre un barret de productor de Broadway. Al principi, no ho volia fer perquè li feia vergonya, és clar, et tirés sense xarxa. Jo li deia tu segueix perquè arriba un moment que el públic riu per l’absurditat de tot allò.
“M’agrada jugar i investigar el llenguatge teatral. Ho utilitzo per saber quins són els límits. O sigui, quanta estona puc estar en silenci davant del públic. Ho provo fins que aplaudeixen, s’enfaden o riuen”
— Com una catarsi col·lectiva.
— Exacte. A la gent li agrada molt exercitar el riure. Jo crec que l’èxit que hem tingut amb La Jaula de las Locas, Cantando bajo la lluvia o The Producers és que fem feliços a la gent. Se’n van contents a casa i havent viscut una experiència col·lectiva alegre. No com, “ai, m’ha interessat molt o he trobat que no sé què”, no, sinó que de cop i volta diuen, “hòstia, és que he rigut, em fa mal la cara i tot”.
— Escalfar el cos i la veu, fer el atún, pensar bromes i dirigir mentre cantes i balles… És molt exigent fer un musical?
— Per això necessites una preparació. A The Producers tinc un paper més petit, però a La Jaula de las Locas tenia un paper protagonista i la meva vida estava dedicada a això. És una mica com ser un atleta. Tenia un entrenador personal que venia cada dia, a qui agafava perquè m’obligués a fer esport, no perquè em guiés. Has d’estar tonificat i has de dormir les hores que has de dormir, però també has de menjar bé i no has de passar-te de pes.
— Toca dieta.
— La veritat és que sempre he tingut una alimentació molt sana. Quan em diuen de fer dieta, l’única cosa que trec és l’alcohol. A mi m’agrada prendre’m un vinet, sense fer excessos. Però t’he de dir que, moltes vegades, per a la veu… Això és molt políticament incorrecte… Agafo una borratxera i l’endemà tinc la veu millor.
— M’ho apunto.
— T’ho dic de debò. Al final, la veu ets tu. O sigui, no és “tinc una cosa aquí, no sé què…”. Com tu estàs, està la teva veu. I, si estàs trist, la teva veu està com balada; si estàs alegre, està brillant. Aleshores, moltes vegades vas acumulant tensions i, un dia, surts de festa i t’emborratxes com una cuba. L’endemà, t’aixeques amb ressaca i, com que s’han relaxat tots els teus músculs de la borratxera, també ho ha fet la veu.
— Tot això si no t’has quedat afònic de tant cridar de festa.
— Et sorprendrà, però jo no crido. Jo sóc d’aquells d’estar a la barra i a qui no se li nota que va borratxo.
— Els que aguanten més.
— Hi ha qui et diu que s’ha pres dues cerveses i ja va borratxo, però jo em puc prendre vuit gintònics i estic igual. Tinc un fetge… Crec que mai he arribat al punt de parlar malament o no vocalitzar, però sí que m’agraden molt els borratxos. Molt. T’ho juro. Com que hi ha tanta hipocresia en el món, quan s’emborratxa la gent, es treuen unes quantes capes de sobre, llavors es mostren una mica més com són i això m’encanta. Els borratxos són una mica com els nens. A mi els nens petits no m’agraden, els detesto, però els d’una edat, quan comencen a parlar, m’agraden molt, perquè són tal com ragen, no tenen filtres i et diuen què està bé i què està malament… I, els borratxos, el mateix. El que passa és que hi ha borratxos que realment són molt desagradables perquè han tingut tanta pressió social i s’han intentat comportar d’una manera tan correcta, que després s’emborratxen i dius “ai, mira, vés a cagar”. Jo, com que em comporto igual a tot arreu i fujo de la pressió social, intento no tenir vergonya i que res em faci sentir malament.
“M’agraden molt els borratxos. Com que hi ha tanta hipocresia en el món, quan s’emborratxa la gent, es treuen unes quantes capes de sobre, llavors es mostren una mica més com són”
— No tenir vergonya t’haurà ajudat quan t’enfrontes a una audiència. Quan comences amb el teatre?
— La primera vegada que vaig anar al teatre va ser perquè havia de sortir jo. Era al cole, feia de bebè i anava amb uns bolquers molt grossos. Com un naixement. Era una obra d’Apollinaire. Després vaig fer Stravinsky i Molière. Jo anava al Liceu Francès i tot era en francès. Em vaig transformar en el que tenia els papers protagonistes al cole.
— Però no et vas posar a estudiar teatre quan vas acabar.
— No, me’n vaig anar a fer Empresarials a Esade, però vaig durar poc, molt poc. Vaig deixar-ho al cap de tres mesos i el curs següent vaig començar a l’Institut del Teatre, però em vaig quedar dirigint el grup de teatre que hi havia a Esade durant cinc anys, cada dimarts i dijous. Allà vaig provar obres que després les vaig fer professionalment. Per això, vaig conèixer tanta gent d’Esade i mantinc el contacte amb ells. Jo els veia allà i em deien, “ah, tu, que desgraciat”. Pensaven que no estava bé del cap per haver-ho deixat, fer Esade era com aprendre a fer diners, no? Vaig pensar que, si havia de fer diners, ja els faria. Amb els anys, trobo que pot ser divertit, és com jugar un Monopoly a lo grande a la vida. L’ambició de fer diners et pot estimular. Hi ha gent que diu jo vull ser ric i d’altra que vol fer el millor croissant del món o teatre. Ara, ells riuen perquè he acabat fent més diners que molts dels que van estudiar a Esade. Això ja és un altre tema. La gent es pensa que estic superforrat i no és veritat. O sigui, he fet diners, però no estic forrat, això és un altre nivell.
— Si no, no estaries fent cada setmana un musical.
— És exactament el que els hi dic. Si fos ric, no estaria fent aquesta entrevista ni ara hauria d’anar al teatre a fer la funció.
— Com s’ho van prendre a casa quan vas deixar Esade?
— Fatal. La meva àvia no em parlava i la meva mare, superenfadada, anava plorant i dient “fill meu, quina desgràcia”. Vaja, un suport horrible, nefast. Va canviar quan vaig fer El somni de Mozart, que va ser un èxit rotund a la cartellera de Barcelona i vaig rebre premis i em feien les primeres entrevistes.
— Una entrada per la porta gran.
— Llavors queia molt bé i mira que feia el mateix que ara. Jo sóc com quan tenia 23 anys, però, aleshores, la gent es prenia aquesta impertinència com a graciosa. I ara no perquè comencen a abocar en mi les seves frustracions, anhels socials… El triomf no agrada. Per a ells, jo sóc un triomfador i això els molesta molt i m’agafen una mania absurda. Intento tenir sempre qualitats i, quan tinc algun defecte, l’intento polir de seguida o no tenir-lo. Igual que la gent es cuida el cos, jo em cuido la meva manera de ser. No crido, evito el conflicte, sempre prefereixo el diàleg, sóc carinyós, simpàtic, generós… Jo tinc Twitter, però no el miro mai. Els meus amics me’l llegeixen i veig que m’insulten. I penso, “hòstia, que fort”, són capaços de crear un personatge que no existeix i realment els hi caic malament i m’atribueixen unes coses horribles.
— L’èxit…
— Jo no penso que sigui això. Mira, ara mateix, l’èxit per a mi seria no ser l’Àngel Llàcer. Que tu no tinguessis gens d’interès a fer-me aquesta entrevista, o sigui, que volguessis parlar amb mi per la meva persona, no perquè soc l’Àngel Llàcer. Però no és el cas, sóc un fracassat. L’Àngel Llàcer no té res a veure amb mi. Jo soc l’Àngel.
“Jo tinc Twitter, però no el miro mai. Els meus amics me’l llegeixen i veig que m’insulten. I penso, “hòstia, que fort”, són capaços de crear un personatge que no existeix i realment els hi caic malament”
— Hm.
— T’ho dic de veritat. A mi la gent quan em diu, “és que ets famós”, penso, “tu ets idiota”. No serveix de res ser l’Àngel Llàcer. De res. L’any passat vaig fer El temps i els Conway al TNC, va ser l’obra més vista i al públic li va encantar, però les crítiques no van ser bones i no vam estar nominats a cap premi. És perquè soc jo. És un “ho fa l’Àngel Llàcer” i ja està. La cosa és que m’agrada la feina que faig, m’agrada que la gent surti del teatre i digui que s’ho ha he passat superbé. Què faig? Què puc fer?
— Complicat.
— Per això, estic a la Garrotxa. Allà sóc l’Àngel. Bé, el primer dia soc l’Àngel Llàcer, després ja està. He trobat el meu refugi a la Garrotxa, on puc deixar de ser l’Àngel Llàcer per ser l’Àngel. I, quan vinc a Barcelona, tinc un xoc d’Àngel Llàcer.
— Una última pregunta. Menteixes a les entrevistes?
— Sempre. Però crec que avui no he dit cap mentida. A les entrevistes de merda sempre menteixo.
