— Ja tens pensat què diràs a l’últim programa?
— Si és l’últim de la temporada, diré una cosa i si és l’últim definitivament, en diré una altra.
— Per tant no és cert que el Zona Franca s’acabi.
— No.
— Però això s’ha publicat.
— Hi ha gent que publica moltes coses. De fet, et diré que hi ha molta gent que vol que el programa no segueixi. No sé què els hem fet. Però de moment això no passa.
— Qui vol que s’acabi el Zona Franca?
— Doncs mira, molta gent ens ha criticat perquè volien el meu lloc o perquè volien formar part del programa. Com a presentadors o fent-hi una secció. Gent que es va oferir a participar-hi, però no va anar bé. Una mica trist.
— Vist amb perspectiva no hauria estat millor començar de zero, amb un programa nou, plató nou i que tu te’l poguessis sentir propi?
— No ho he pensat gaire perquè sé que això no era possible. I jo soc una persona molt pràctica. Si les coses no poden ser, no hi dedico gaire temps. Segurament m’hauria estalviat molt d’odi a les xarxes i molt de soroll innecessari. Però com que no va ser possible, doncs ja està. A la vida s’ha de ser pràctic.
— El teu paper no ha estat fàcil. Passes a fer la feina que fins ara feia una persona que va calar fondo en l’audiència i que va marxar de manera inesperada. Va ser un caramel enverinat?
— Per mi ha estat un regal, un tresor. Estic gaudint molt fent el programa i crec que se’m nota. La gent que em coneix m’ho diu. Com no m’ho he de passar bé si cada nit ve gent al programa amb moltes coses a dir, que té discurs i que fa coses que milloren la nostra vida? És gent a la qual admiro profundament. Hòstia! Que jo vinc d’entrevistar futbolistes eh!
— I no és el mateix?
— De cent mil entrevistes a futbolistes, 10 estaran bé. Però és que a més, el Zona Franca era tot un repte per mi! Sortir i fer un monòleg cada dia. He parlat amb actors i amb gent del teatre que m’han dit que fer riure és dificilíssim, i fer-ho cada dia amb un text sobre actualitat, que no he escrit jo perquè ni soc humorista ni guionista. Hòstia!
— I a més periodista esportiva.
— Exacte! És una mica allò de: “i on vas tu?”. Això m’ho ha dit molta gent. Com t’atreveixes a ficar-te en un món que no et correspon? I dius, a veure un moment! És que el Jordi Basté va començar fent esports i la llista de periodistes esportius que després han acabat fent una altra cosa és molt llarga. Però clar, tot són homes…
— A ells no se’ls qüestiona?
— No.
— És com si penalitzés acceptar una cosa quan els altres hi han renunciat.
— Sí. Penso en el tema de les jugadores del Barça i la selecció espanyola. Ara resulta que hi ha un mundial i hi ha qui pensa que, per ser fidels a elles i als seus principis, no hi haurien d’anar. I això d’entrada suposaria perdre molts calés, reputació i la possibilitat de prosperar en la seva carrera. Sobre això vaig fer una piulada dient: “respecte màxim per les jugadores que decideixin tornar” i molta gent em va dir: “respecte a les que han decidit no anar-hi”. I saps què? Que això és molt fàcil dir-ho des del sofà de casa. L’empatia és el que menys practiquem a la nostra societat.
— És una qüestió d’empatia?
— Sí. Perquè aquí tothom es mira el melic. I penso que tant de bo tota aquesta gent estigués al lloc d’aquestes jugadores, o al meu lloc quan em van oferir aquest repte que em motiva, m’il·lusiona i amb el que no estic fent mal a ningú. Aquí hi ha una persona que ha renunciat i llavors tu tens la possibilitat d’assumir aquell càrrec. Jo no aniria mai de trepa i a més, al Joel Díaz el coneixia, el respectava i el respecto.
— Vas anar al seu programa de convidada.
— I molts m’han dit que per com va anar aquella entrevista van pensar en mi. I tornant a l’empatia, et vull explicar una cosa.
— Endavant.
— Penso quan vaig presentar aquell esdeveniment sobre criptomonedes. Si la gent es posés a la pell i les circumstàncies de l’altre entendria que jo en aquell moment estava a l’atur. A mi Mediapro em fa fora i a l’agost em trobo a l’atur sense saber què passarà amb mi al setembre. I em truquen i em diuen si vull treballar un dia presentant aquell acte. I tu dius que sí perquè has de pagar factures. I la gent et criminalitza i et diu que estàs incitant a la gent a arruïnar-se. I per això et dic que és molt fàcil criticar des del sofà.
— Sé de què parles, tinc un màster sobre això.
— (riu). Clar! I des del sofà els diuen que no han d’anar al Mundial, que és una baixada de pantalons. Però saps què? Que l’Aitana Bonmatí pot guanyar una pilota d’or si fa un bon mundial. D’aquí a 10 anys, si no hi va, algú recordarà perquè no hi va anar? Aquí el que si que recordarem és que va deixar d’optar a guanyar una pilota d’or i, per tant, molta més pasta i patrocinadors. És molt fàcil parlar quan no t’hi jugues res.
— Es pot ser periodista dona, guapa, sense pèls a la llengua, amb un parell d’ovaris ben posats i que no passi factura?
— Sempre passa factura. Jo sé que hi ha coses que mai m’oferiran i a les que mai optaré pel que he dit o fet.
— Quines coses has dit o fet?
— Vaig donar suport als presos polítics. A Madrid em van oferir una feina que et diria que era bastant el somni de la meva vida i quan ja ho teníem pràcticament tot tancat, algú amb molt de poder va dir que jo era “la catalana independentista”. Quants homes diuen què pensen i no els passa res? Nosaltres tenim una posició molt més dèbil i si opines, caus més ràpid.
— T’ha passat?
— La federació espanyola de futbol m’ha posat dues demandes per donar la meva opinió en una entrevista. I me la feien a mi! Això no ho havia explicat encara. Tinc dues demandes contra l’honor quan no vaig faltar el respecte a ningú. Vaig explicar el modus operandi d’una federació que crec que és carca, antiga i que no fa absolutament res perquè el futbol femení avanci. I et posen demandes per acollonir-te.
— Com has gestionat l’assetjament i els insults a les xarxes?
— Hi ha hagut èpoques de tot. Jo crec que com que fa tants anys que ho pateixo dins del món del futbol no em ve de nou. Però amb el Zona Franca la diferència és que ha passat amb gent d’aquí, a la que sento propera i dius: “hòstia!”. Jo estava acostumada a bloquejar gent del Madrid i de sobte els de casa també van a fer-te mal. Però crec que no m’ha afectat com per necessitar teràpia. Ara bé, em nego a acostumar-m’hi. Seguiré denunciant-ho.
— T’ha donat suport la tele? L’equip?
— Res.
…
…
— La famosa síndrome de la impostora.
— Això a la meva vida ha estat una constant. Una dona fent futbol? Pensa que jo m’he trobat amb entrenadors i gent del futbol que han vingut als meus programes i a la pausa de publicitat se m’han quedat mirant i m’han dit: “oye, pues se ve que sabes de esto, y que te gusta”. A un tio no li dirien mai això.
— Què t’ha fet mantenir el cap fred i no abandonar quan tot estava en contra?
— Segurament la inconsciència. Perquè soc bastant despreocupada. La meva mare ja m’ho diu moltes vegades “nena, ets tan viva la virgen”. És que si no, no hauria pogut seguir. Perquè tot era molt hostil.
— Quan neix aquest compromís i consciència feminista que sempre prediques i practiques?
— Doncs et diria que de bastant gran, eh, cap als 20 anys. A la universitat i a les primeres feines, quan et comences a preguntar si això de cobrar menys que els homes és normal o si tindré les mateixes oportunitats que els meus companys. Amb la narració de futbol és l’exemple més paradigmàtic! Com és que abans que jo cap dona no havia narrat mai un partit de primera divisió de futbol masculí? I ho vaig fer jo, encara que les medalles se les van posar altres.
— Qui?
— Ja ho saben.
— Vivim en el sistema que vivim.
— I hem de seguir perpetuant aquest puto sistema?
— Quan apareix el futbol a la teva vida?
— Hi és des de sempre. El pare jugava a futbol d’amateur, el meu germà, el meu cosí. Anàvem al camp els caps de setmana i jo plorava pel futbol.
— Tenies referents dones o tu també volies ser Puyal?
— A veure, Puyal era el puto amo, però jo volia ser Pilar Calvo. Sempre li he dit. I no només ella. De fet, aquí hem tingut la sort que a la ràdio i a la tele sempre hi ha hagut dones fent esports: l’Imma Pedemonte, la Isabel Bosch, l’Olga Viza.
— De periodistes i polítics es diu sempre que millor que no es facin amics si volem fer bé la nostra feina. En el cas dels periodistes esportius i els jugadors de futbol passa el mateix?
— Sí, totalment. El periodisme esportiu té un problema i és el hooliganisme. Només defensem el nostre equip i els jugadors que ens agraden i això és molt problemàtic. Però per tenir bones fonts has d’estar a prop dels jugadors. I en el cas de les dones, o si més no a mi, m’ha resultat molt difícil que no pensessin que volia alguna cosa amb ells.
— Els jugadors es pensaven que te’ls volies lligar?
— La veritat és que he agraït no haver de tractar constantment amb els jugadors perquè sempre era: “a veure com ho dic o com ho faig perquè no es pensi que tinc un interès més enllà del professional”. Estan tan acostumats que ningú els digui que no, que t’has d’estar justificant constantment: “és que jo només vull una entrevista, vull informació”. I llavors ja no et responen al mòbil.
— Hi tens amigues entre les jugadores del Barça?
— No. Et diria que hi tinc cordialitat. Sobretot perquè arran d’escriure el llibre —No las llames chicas, llámalas futbolistas (Libros Cúpula)— van veure que en mi hi tenien una aliada. Jo no les defenso perquè siguin amigues meves. Estic defensant una causa i una situació que és il·lògica en ple segle XXI i és la manera com es tracta el futbol femení.
— Creus que el futbol femení acabarà adoptant els mateixos clixés que el masculí? Més agressiu, més distant, més elitista.
— Sí.
— Rotunda.
— Ara el que es diu de les jugadores és que són molt més properes, que tenen un joc més net o que no fan comèdia. I tot això és fantàstic. Però tu no pots ser proper si et segueixen milions de persones. Elles es poden aturar a signar autògrafs quan acaba el partit perquè hi ha 5.000 persones a l’estadi Johan Cruyff i potser 100 volen autògrafs. A mi el que m’agradarà veure és que, si realment tenen l’opció d’arribar a molta més gent, hagin de decidir si poden continuar sent properes o no i si l’esport d’elit es pot fer d’una altra manera.
— De quina manera?
— Doncs significant-se socialment en causes. Elles per exemple han naturalitzat l’homosexualitat i no se n’amaguen. En el cas d’ells és tabú. I com elles venen d’on venen, a moltes les han insultat de petites o s’han hagut de sentir dir marimacho, crec que aquest compromís social no es perdrà. Però altres coses segurament sí. Ara, tant de bo tinguin aquesta possibilitat perquè això voldrà dir que s’ha equiparat la situació amb ells.
— La teva primera feina ja va ser fer de periodista?
— Només vaig treballar un estiu a la recepció d’un hotel a Torredembarra i perquè era d’un mig familiar. Jo devia tenir 16 o 17 anys. I em va encantar! Després ja sempre de periodista. La veritat és que he tingut molta sort.
— Quin viatge t’ha marcat?
— Kènia. Hi vaig anar de viatge de noces. Em va impactar. Tinc clar que vull tornar a l’Àfrica.
— Compartim la passió pels karaokes?
— Quan hi anem?
— Quin és el teu hit?
— Don’t stop me now de Queen. I també Joaquin Sabina amb Nos dieron las diez. La Rocio Jurado també la canto.
— Què no imagina la gent de tu?
— Que vaig en bicicleta a tot arreu. Perquè em veuen com una pija. I fins fa poc també anava en patinet, però me’l vaig oblidar dins d’un taxi i no l’he recuperat.
— Com veus el futbol femení d’aquí a 20 anys?
— Uf, no ho tinc gens clar. M’agradaria dir-te que totalment consolidat, però no m’ho crec. El Barça és l’excepció total. El que paga a les seves jugadores o que juguin al Camp Nou és una excepció. I si tots els altres clubs no pugen a aquest carro hi ha el perill que el Barça en baixi. Perquè dins del club hi ha gent que no s’ho creu això del femení i ho considera una moda.
— I tu on et veus d’aquí a 20 anys?
— D’aquí a 20 anys en tindré 57… Home, espero que retirada! En una platja de les Seychelles —riu—
— Amb 57 retirada? Això vol dir que hauran vingut projectes bons i que t’hauràs forrat.
— No. Per què saps a què aspiro jo? A saber viure amb molt poc, que és el que ja intento fer ara, vivint al meu pis de 50 metres quadrats on soc molt feliç.
— La gent tampoc imagina de tu que vius en un pis de 50 metres quadrats.
— Probablement. Però és que la gent es pensa que els periodistes guanyem molta pasta! Fins fa ben poc jo encara compartia pis!
— Com t’agrada prendre’t el ColaCao?
— Fred. Sempre molt fred, fins i tot a l’hivern.
