Amb la roba em passa —potser a vostès també— com amb la bellesa o potser la música: no en sóc una experta, però sé el que m’agrada. O, sobretot, sé el que no m’agrada. Potser no sé com vestir-me, però sé, segur, com no vestir-me. Hi ha coses que “ai, no, no, no m’hi veig” (digueu-ho amb veu de senyora Pona) i coses que: “Uau, sí!” (digueu-ho amb veu de clímax sexual).
Amb la roba dita de dona sempre penso en mi, de manera egocèntrica. M’ho posaria? M’ho compraria? Tot el que veig ho veig en funció de mi. Amb la roba dita d’home és diferent. No m’hi fixo tant, potser perquè té menys possibilitats de bogeria. En aquest debat d’investidura, la majoria d’homes porten corbata i no portar-ne vol dir moltes coses. En alguns restaurants del món A.C. (Abans Covid), com ara el Cipriani, de Venècia, tenen corbates i americanes preparades per als comensals homes que no en porten.
Per què em fixo en com va vestit Pere Aragonès entre tots els homes i dones que parlen en aquesta sala freda, covidiana, del Parlament? No ho sé. Perquè no el veig mudat i sí còmode? Duu una corbata estreta, morada, amb unes lleugeríssimes ratlles. Camisa blanca (coll modern, ajustat, no massa ample, no massa estret) i americana blava. Llavors, el segon dia ja el repasso, expressament. Porta també una camisa blanca, però aquest cop, la corbata és blau fosc i l’americana del mateix to, amb un quadriculat imperceptible. Busco a Google “Pere Aragonès roba”, però el que em surt, primer de tot, són articles que fan referència a la frase —ell no l’ha dit mai, em penso— “Espanya ens roba”. Però també trobo una entrevista a El Punt Avui, d’Òscar Palau, a Marta Pontnou, que (no ho sabia) n’és l’assessora d’imatge. La conec, perquè col·labora a TV3. També és columnista al Núvol. La truco i quedem per fer el vermut. Vull que m’ho expliqui tot.
Una senyora Pona diria de la Marta Pontnou que “és molt extremada”. Però jo també. Porta els cabells rapats dels costats i una cresta rossa platino. Apareix amb unes vambes de color groc que “li han deixat”, i una caçadora que em fa morir d’enveja: és negra i plena de forats. Em consolo pensant que no deu abrigar gaire.
“Un partit ha de tenir una agència de comunicació que tingui clara la imatge que vol donar i un equip de comunicació”, em diu. “I amb el perfil que em donen li miro l’armari i li milloro. Mai canvio l’estil”. Somric: “Però i si l’estil li és igual?”. Llavors és ella qui somriu: “Els faig una prova. Els dic: Posa’t això i surt a comunicar. I llavors tothom els diu, com t’ha passat a tu, que bé que estaves avui”.
Faig un glopet de la meva copa de bombolles (per a mi, això és el vermut) i li dic: “De vegades veig gent de la política i penso que fa poc que s’han comprat roba, però és una roba que demostra que no estan contents amb el seu cos, que se l’han comprat sense il·lusió, per tapar-se”. La Marta fa que sí amb el cap: “Et diuen: Tapi’m. Posi’m un mocador. Es nota molt els polítics que no estan contents amb el seu cos. I jo sempre dic que tens dues opcions. Perquè de complexos en té tothom. El prim, per prim, el gras, per gras… I jo dic: O t’acceptes o ho canvies, però no podem amagar, posar mocadors per tapar el pitram… O t’operes el pit o t’acceptes… I en això jo no tinc manies: no hem d’estar condemnades les ties per fer-nos arreglos, som lliures… Jo sóc pro bótox i pro hialurònic i pro reduccions de pit. Podem canviar coses amb cirurgia. La feina que faig, de vegades, amb els meus clients és d’acceptació. Jo mai li diré a ningú: Posa’t una jaqueta llarga per tapar-te el cul. Perquè, saps què? Si tu estàs segur, la gent et veu guapa. Et creu. I el Pere és un tio que passa pels llocs amb el cap alt”.
A mi em passa una cosa. La majoria de gent la trobo guapa. Em costa força trobar lletjos.
“La roba o els complements ajuden, perquè ajuden en l’actitud. Fixa’t que quan algú no està segur amb la roba vesteix de negre, fixa-t’hi, i com que diuen que aprima, i com que et diuen que és elegant…”. Me la miro com si m’haguessin donat hora per la vacuna. “No és cert que el negre aprimi i que sigui elegant?”. Fa que no amb el cap. “Són grans mentides”. M’encongeixo una mica amb culpabilitat. Potser sí que em poso vestits negres per (i ara anomenaré una activitat de ciència ficció) anar a sopar. “Potser jo no sé què és ser elegant”, li dic amb un filet de veu. “L’assessor d’imatge ha de trobar la peça que tu tens al cap. I si et diu com combina, si et dona el seu vistiplau, sortiràs d’allà segura”.
La feina que faig, de vegades, amb els meus clients és d’acceptació; si tu estàs segur, la gent et veu guapa
Rumio un instant. “Agafem en Pere Aragonès. Un dia té un debat, però un altre dia haurà de donar un condol o una mala notícia. Vull dir que no es pot vestir amb massa alegria, no?”. Ella xarrupa el seu vermut, pessiga una patata fregida, i contesta: “Sempre tinc l’agenda dels actes dels meus clients i el vestuari s’ha de planificar com un discurs. El que primer que faig amb un client és demanar-li que m’expliqui què té a l’armari. La meva feina és respectar-li l’estil, però polir-lo. Sempre hi ha un estil. Ell quan va venir ja ho feia bé. Sap molt bé el càrrec que té, què representa, és molt respectuós. Sap que sóc allà per ajudar-lo”.
En sentir això no puc evitar riure: “M’imagino la vostra primera trobada; Pere Aragonès cagat per si el feies rapar”. La Marta, en veure’m, també riu: “Quan em va veure, jo portava la cresta rosa i em va dir: No em posis cresta, eh? No, esclar, perquè la cresta és el meu estil. Tothom quan em veu… No hi ha ningú que se’m llenci als braços. La primera imatge és la de por. Però també hi ha gent que m’ha dit Canvia’m totalment l’estil, estic farta d’anar així, vull ser una tia canyera, no vull semblar una tova”.
Penso, però, que tots som moltes coses i que tenim dies de tot. Dies estripats i dies ingenus. I quan li ho dic, fa: “La roba és per disfressar-te. Jo faig això als casaments, penso De què aniràs a aquest casament? De vídua alegre, amb pamela?”. Llavors li pregunto, esclar, si té molta roba. “No, no, perquè la regalo. Quan una peça no me l’he posat en tota la temporada la regalo, faig feliç algú, les energies es renoven… Si n’entra una obligatòriament en surt una altra. Algú se sentirà Beyoncé amb allò que jo no vull”.
Jo sempre els faig fer els vestits a Señor, que són de Manresa, les teles són d’aquí, les cosidores són d’aquí i te’l fan a mida
I és el moment de la confessió: “Jo valoro de vosaltres que us veig vestides i dic: com m’agrada, però això que portes, si ho hagués vist a la botiga, no ho hagués agafat mai”. No li sorprèn el meu comentari: “La frase que em diuen tots els clients és: jo mai hagués agafat aquesta roba. I ara em sento… I aquesta feina és la que et satisfà. Hi ha gent que et diu vaig a la botiga i no m’agrada res. Doncs a mi m’agrada tot! I penso sempre això seria per tal, això altre per tal…”. I la satisfacció de veure’ls fer un discurs i saber que s’agraden. Per què et vas fixar, tu, en la roba de Pere Aragonès? Perquè era un traje… N’hem de dir vestit fet a mida… Imaginem un vestit de la talla 58. Molt bé, però aquest senyor que es posa la 58 potser té els braços més llargs o més panxa que pit o una cintura molt prima… El que solen fer els homes és agafar una americana que els cordi i ja està. Jo els dic: Gasteu en el vestit, és la vostra eina de treball. Jo sempre els ho faig fer a Señor, que són de Manresa, les teles són d’aquí, les cosidores són d’aquí i te’l fan a mida. Què val? Entre uns 400 i 500 euros. I això et pot durar dos i tres anys”.
Li pregunto pel vestit que portava Pere Aragonès al primer debat. Què comunica? “Està més modern, més proper, i té aquest punt executiu i decidit. Porta un vestit blau amb camisa blanca i corbata granat amb ratlles. La tria del color no és casual? No. El blau li queda bé. Però és que el color, en homes, és molt limitat. Hi ha molts estampats, però els fons són sempre blau, gris, negre i marró. El gris és apagat, el negre és per events de nit, festes o funerals i el marró no pot ser, perquè ja ho diu la dita: Men in town don’t were brown (els homes a la ciutat el marró mai l’han portat)”.
Nota! Si voleu saber d’on prové l’expressió, que parla de la ciutat de Londres, la podeu llegir aquí, a The Guardian.
El primer que fa la Marta amb els clients, ja ho veig, és escanejar-los. Els pregunta de què treballen i què volen. “Qui són els meus clients? Gent molt atabalada. Gent que no té temps per pensar què es posarà l’endemà i que prefereix mirar el mòbil i dir: La Pontnou diu que em posi tal. I com que tinc l’armari arxivat i sé el que tenen… Això, fer sentir segura la gent, és el que hem de fer amb les nenes, que van a la botiga, no troben talles. Hi ha casos d’anorèxia greus i això és culpa de la indústria de la moda, del llenguatge que fem servir… La meva missió és poder introduir a través de la moda nous valors com que no hi hagi aquesta opressió de les talles, la pressió psicològica que reben les nenes amb el tallatge infantil i tota la separació de roba per gènere. Lluito perquè a les botigues no se separi entre nens i nenes sinó perquè hi hagi roba barrejada. Una faldilla no hauria de tenir gènere. I que poguessis anar a un Zara i que a l’aparador o a la pàgina web hi hagués un maniquí amb Síndrome de Down o una nena en cadira de rodes. Perquè aquests nens, quan miren a la xarxa, no tenen models. Per què no una model amb vel, amb sobrepès o en cadira de rodes. Dels noranta cap aquí l’única merda que hem aconseguit és que les maniquins siguin una mica, una mica, una mica menys primes? De veritat?”.
