No ha passat ni un any, però quin any, des que el cuiner malagueny Dani García va abaixar la persiana del seu restaurant, Dani García, acomiadant-se així —sense gaire pena i amb força glòria— de l’univers Michelin en particular i de l’alta cuina en general. Sense arribar als 365 dies després, mentre el món sembla girar lentament, l’univers García ja ha donat unes quantes voltes al sol: Leña, a Marbella; Dani, la brasserie del Four Seasons de Madrid, i ara La Gran Familia Mediterránea, un projecte de delivery amb el qual el xef arriba per fi als paladars dels barcelonins per alimentar-los amb alguns dels seus plats més icònics.
El brioix de cua de toro està entre les opcions disponibles, però també planteja una proposta més àmplia, apta per a tots els gustos. I, segons la bona acollida que ha tingut, sembla que la cosa funciona. “M’hauria agradat que la meva arribada a Barcelona hagués estat amb un restaurant”, explica García en una conversa mantinguda entre rodatges, projectes i reunions, “però aquest no és el moment d’aterrar en una nova ciutat, amb tot el desembarcament que suposa l’obertura d’un restaurant, així que hem trobat la solució intermèdia”.
I més o menys és el que La Gran Familia Mediterránea proposa, una marca creada sota el paraigua de Dani García, amb una varietat d’opcions gastro disponible només en format delivery. “La creació d’aquest format no va ser fruit del confinament, però la pandèmia ho va accelerar”, sosté. “Nosaltres tenim una espècie de calaix virtual amb diferents tipus de conceptes i marques i entre ells teníem un delivery”, explica García. I continua: “La història comença fa un parell d’anys quan un amic, Félix Ruiz (cofundador de Tuenti), va esmentar un terme del qual jo no havia sentit a parlar mai, dark kitchen o ghost kitchen, concepte que mesos més tard també vaig escoltar a Nova York”.
Braves, cua de toro i sushi
La pandèmia va suposar per a molts una aturada professional i fins i tot vital, però pel cuiner malagueny va ser l’impuls definitiu: “Quan va arribar el confinament, va arribar el moment. La Gran Familia Mediterránea, la nostra línia de negoci de delivery, va sorgir d’una manera natural, com una barreja de tot, del que ens han dit sobre com treballen el concepte als Estats Units, de l’experiència d’amics com Ruiz i de la meva pròpia experiència personal com a client i com a comensal”.
I afegeix: “Per un format delivery com el nostre, exemples com que la meva filla es baralli amb la seva germana perquè una vol sopar pizza i l’altra japonès van ser definitius, perquè va ser així com vam pensar en una marca paraigua i que d’ella pengessin diferents cuines on triar”. Efectivament, la família és gran i la selecció generosa, amb plats que van des d’una amanida russa amb tonyina fins a una safata de sushi o plats més personals com el seu famós brioix o un Mac & Cheese amb quatre formatges mediterranis.
Pot ser que la família no es triï, però en aquest cas García no ha deixat res a l’atzar, malgrat que, com ell mateix confessa, fins fa uns anys ni tan sols havia escoltat el concepte que avui li està donant tantes alegries. “Una dark kitchen és una cuina absolutament normal, però sense sala, i està situada a llocs estratègics, però inimaginables. A Madrid en tenim tres, a Barcelona dues i a Marbella una, i estem buscant obrir a més llocs”, indica. I García no para de sumar: “Clar, el que té de bo aquest tipus de projectes és que créixer és fàcil i el risc i la inversió és deu vegades menor que a un restaurant”. No es veu com un pioner en aquest negoci, tenint en compte que Paco Roncero i Ramon Freixa també van crear una cosa similar. Per a García, “ells també van entendre bé aquest concepte, amb una diferenciació entre l’alta cuina, com ha de ser”.
Per un format delivery com el nostre, exemples com que la meva filla es baralli amb la seva germana perquè una vol sopar pizza i l’altra japonès van ser definitius, perquè va ser així com vam pensar en una marca paraigua i que d’ella pengessin diferents cuines on triar
Sense projectes “físics” a la vista
Malgrat ser un amant de Barcelona, García encara no té un projecte en ferm per la ciutat, però sí “nombroses propostes”, i aclareix per què sí a Madrid, i per partida triple, basant-se en les diferències entre ambdues capitals. “Barcelona i Madrid són molt diferents gastronòmicament parlant i mentre que Madrid tendeix més a un format més gran, on tot compta més, no només la cuina, Barcelona és tot el contrari, amb més focus per la cuina i un concepte més íntim”, exposa.
És evident que la gran família, mediterrània o no, en la qual ha convertit García el seu imperi gastronòmic no contempla, de moment, presència física a Barcelona. El cuiner ho confirma: “D’alguna manera ens hem resistit una mica a fer el pas i hem apostat primer per Madrid perquè allà el dilluns, dimarts o dimecres no són el mateix que a Barcelona, per moltes qüestions, entre elles una de cultural. La gent surt molt més a Madrid que a Barcelona i, sent honestos, si tinc dos milions d’euros i em pregunto on els inverteixo, òbviament preferiré un restaurant que estigui ple cada dia”, enraona.
Hem apostat primer per Madrid perquè allà el dilluns, dimarts o dimecres no són el mateix que a Barcelona, per moltes qüestions, entre elles una de cultural. La gent surt molt més a Madrid que a Barcelona
La pandèmia ha estat una bona excusa per arribar a Barcelona d’una manera més ràpida i més àgil, com ho és a través d’un delivery. És una cosa innegable, “encara que sigui amb una de les nostres marques més low cost”, afirma García, a qui li hagués agradat arribar a la capital amb algun dels seus últims i més valorats conceptes, com Leña o Lobito. Tanmateix, el cap els hi deia que aquesta era la “millor forma” per desembarcar, de moment, a la ciutat. “Però temps al temps, tot arriba”, remarca.
I malgrat que el cuiner afirma que dorm i que fins i tot té dies lliures, “alliberar-se de l’alta cuina també et deixa més temps”, però la veritat és que està imparable. “El que passa és que portem anys treballant en tot això i tenim la inèrcia de tot el que volíem fer, segones marques… I tot està funcionant bé. Al final jo només em dedico a donar-li forma, jo no estic fregint croquetes perquè és inviable”, il·lustra. I agrega: “Estem fent el que volíem fer”. No m’imagino res millor a la vida per tenir èxit. I d’això, García, en sap molt.
