Barcelona no és verda

Siguem clars: la reforma de Consell de Cent no és verda. Pot ser sostenible, ecològica, lliure de fums, car unfriendly i tot el que vulguin, però el verd és un color. Al nou Consell de Cent hi ha poc verd, com no sigui el d’alguns parterres i evidentment els arbres (que ja n’hi havia, d’arbres). Siguem clars: Barcelona no és una ciutat verda i, vista des de dalt, els únics verds que hi destaquen són Collserola i Montjuïc. Ni tan sols el nostre potencial Central Park, que seria la Ciutadella, és un parc gaire verd: majoritàriament conté sorra i passadissos de formigó, i un parell de llacs artificials. Si volen extensions d’herba, han d’anar a la rehabilitada zona del riu Besòs, ja en el terme de Santa Coloma. Per tant, no: Barcelona no és una ciutat verda.

Barcelona és una ciutat grisa. És una ciutat de plaça dura i de Superilles de ciment armat, de parcs amb sorra i palmeres i de passejos amb carrils bici d’asfalt. Mirava fa poc una fotografia del Passeig de Lluís Companys els anys 70, amb catifes d’herba verda de dalt a baix i fins i tot al voltant del monument a Rius i Taulet, que en algun moment es va decidir que es canviaria per rajoles planes i sòlides. El Turó Parc té (tenia) un petit racó d’aparença anglesa, de Hyde Park, a la banda més propera al carrer Bertrand, però aquesta mitjaneta extensió d’herba simplement no es rega i ara és un lamentable camp de potatoes. La reforma de la Via Laietana, tan verda que apareixia als renders, envolta el monument a Cambó d’una veritable pista per a skaters amb quatre arbrets plantats en un racó perquè no sigui dit. Sota les vies del tramvia de la Diagonal s’hi posa herba precisament perquè els ciutadans no hi tinguin accés o bé, més probablement, per a dissimular l’horrorosa cicatriu que marcaran a la nostra artèria.

No, Barcelona és una ciutat de mil colors ben vius com ho pot ser una paella mar i muntanya o un trencadís de Gaudí, però és daltònica pel que fa al verd. No som només una ciutat sense parcs, o que només tingui el problema de disposar de pocs parcs: és que, els que hi són, no tenen herba. Com que ignoro el perquè, obro el tema per si hi trobo alguna resposta.

Pot ser que tinguem un clima poc propici per a l’herba. No ho sé, Rick, mira si Madrid no és capaç de mantenir un frondós Retiro. No em val aquesta resposta. Pot ser que es vulgui estalviar aigua, com amb les fonts, però no sempre hem estat de sequera i la manca de verdura a la nostra ciutat és més estructural i ve de fa dècades. Pot ser simplement que és més barat de mantenir, d’acord, però aleshores fer el tramvia també és econòmicament molt més car que deixar l’espai per al cotxe. Jo diria que és més aviat un tema de mal gust, d’haver-se enamorat de les places dures i del ciment desarmat, de considerar que l’estètica de pedra és més igualitària i menys burgesa que els verds de paisatgista anglès, i que simplement el nostre gust pels jardins va acabar-se amb Forestier i Rubió Tudirí. 

Jo diria que és més aviat un tema de mal gust, d’haver-se enamorat de les places dures i del ciment desarmat, de considerar que l’estètica de pedra és més igualitària i menys burgesa que els verds de paisatgista anglès

La muntanya de Montjuïc, precisament, podria provar d’escampar els seus tentacles verds a través de High Lines que penetressin dins la ciutat; els interiors d’illa podrien esdevenir veritables camps de futbol d’herba o una estovalla vegetal per a un bon picnic; el passeig Lluís Companys, pacificat com està, podria trobar més pau amb gespa i arbres i els Jardinets de Gràcia, encara que breus, podrien esdevenir els Jardins de Gràcia; el Parc de Joan Miró podria veure erigir el Dona i Ocell d’un estany envoltat de matolls i flors, en lloc d’envoltat de sorra de platja nudista del Garraf.

No ho sé, senyors, a ningú li poden dir avui que Barcelona és verda. No hi ha ni una quadrícula ampla verda on poder trobar una bona dosi d’aquest color per a la retina. Potser és que ens ha agradat massa la política i ens ha atret massa el lila, o el vermell: que, com està comprovat històricament, massa sovint han desembocat en un urbanisme tan gris com el color d’alguns cervells.