La celebració de les eleccions generals del proper 23 de juliol posarà de nou sobre la taula, entre d’altres qüestions prioritàries, la del model territorial a l’estat. Un dels temes estrella en aquest sentit és el fenomen de l’Espanya buidada, és a dir, el despoblament i consegüent abandonament d’una porció cada cop més gran de territori rural, que afecta províncies senceres i que ha suposat fins i tot l’aparició d’un moviment polític específic amb creixent influència.
Menys atenció sol rebre, però, l’altra cara de la moneda: la configuració d’aglomeracions urbanes i suburbanes al voltant de les principals (i en alguns casos també secundàries) ciutats espanyoles. Una Espanya metropolitana que no per anar-se “omplint” progressivament es troba exempta de dificultats i reptes, per als quals encara no es disposa d’un marc jurídic i d’unes eines adequades per fer-hi front des d’aquesta escala territorial.
Segons dades d’UN-Habitat, l’agència de Nacions Unides per als assentaments humans, només un 15% de les 2.000 metròpolis que aquest organisme computa en el món disposen d’alguna institució o, almenys, d’un pla que doni una mínima forma a la col·laboració entre els municipis que les componen.
Actualment, només existeix una administració metropolitana en funcionament a Espanya: l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), creada mitjançant la llei 31/2010 del Parlament de Catalunya. En algunes altres grans ciutats de l’estat hi trobem agències específiques per coordinar polítiques de mobilitat o de gestió de residus. Però la realitat metropolitana no és prou reconeguda a nivell estatal, en comparació al que succeeix als principals països de la Unió Europea.
La falta de reconeixement es tradueix en manca d’instruments i de recursos específics per tractar les problemàtiques urbanes, que avui en dia tenen clarament un abast metropolità en més d’una vintena de ciutats de l’estat, en particular els reptes relacionats amb aspectes essencials com l’habitatge, la mobilitat o la lluita contra el canvi climàtic.
De totes aquestes qüestions tracta el llibre Metrópolis sin gobierno. La anomalía española en Europa, recentment publicat sota l’edició de la doctora Mariona Tomàs, professora de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i experta en governança metropolitana i polítiques urbanes. Un llibre que, en clau acadèmica, però força il·lustrativa, fa un repàs a diversos intents fallits d’institucionalització metropolitana a diverses ciutats espanyoles i als motius pels quals en d’altres ni tan sols s’ha fet l’intent.
La realitat metropolitana no és prou reconeguda a nivell estatal, en comparació al que succeeix als principals països de la Unió Europea
En els darrers 15 anys, en canvi, sí que s’ha produït a diversos països d’Europa una eclosió i reconeixement de les realitats metropolitanes, tot i que s’han seguit models diferents: des de la transformació de les províncies en àrees metropolitanes per a les majors ciutats italianes (14 Città Metropolitane) fins la constitució d’ens metropolitans amb elecció directa, tot i que amb poders limitats, al Regne Unit (10 Combined Authorities), passant per Alemanya (12 regions metropolitanes) o Portugal (Lisboa i Porto), sense oblidar que també la centralista França (amb 21 Métropoles) presenta majors avenços.
Cap d’aquests processos ha estat una bassa d’oli ni en la seva constitució ni en el seu posterior funcionament, com és previsible en qualsevol intent de redistribució de poder territorial i de recursos. Tampoc ho ha estat per Barcelona, l’única administració homologable a alguna de les experiències europees citades dins d’un estat espanyol on, com dèiem anteriorment, la governança metropolitana es troba encara a les beceroles. I és aquí a Espanya, on la capacitat d’actuació dels ens locals, incloent-hi les seves competències i els seus recursos, no només no ha experimentat substancials millores des de l’aprovació l’any 1985 de la Llei de Bases del Règim Local, sinó que ha patit certs retrocessos com el de les lleis que perseguien acompanyar l’austeritat amb racionalització administrativa a començaments de la dècada passada.
A Barcelona, malgrat ser l’excepció gràcies a l’AMB (a la que alguns textos legals espanyols encara anomenen “Asociación de Municipios de Barcelona”), també interessa que es produeixi aquest reconeixement a nivell estatal, no ja només per tenir a disposició més instruments per al desenvolupament de polítiques metropolitanes, sinó també perquè el reconeixement es faci extensiu a la Unió Europea, donat que avui en dia l’AMB no pot concórrer en la captació de fons de nombrosos programes europeus adreçats als entorns urbans i només pot fer lobby acompanyada de les altres metròpolis europees, associades a l’European Metropolitan Authorities.
És per això que des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) volem situar els temes metropolitans també en la campanya de les eleccions generals 2023, de la mateixa manera que ho hem fet en les passades eleccions municipals. De nou, amb visió global, entenem que sense una adequada articulació de les realitats metropolitanes, difícilment es podrà fer front a les problemàtiques de la resta del territori, ja que la falta de planificació integrada sol derivar en un procés de concentració cada cop més gran de població, recursos i oportunitats en les àrees urbanes.
Sense una adequada articulació de les realitats metropolitanes, difícilment es podrà fer front a les problemàtiques de la resta del territori
En aquest sentit, s’han identificat algunes mesures d’actuació que haurien de trobar encaix en els programes electorals dels partits polítics que es presenten a les eleccions, i fins i tot haurien de ser presents en algun dels debats electorals de campanya, ja que són qüestions que afecten els ens locals, però que correspon que es treballin i decideixin a escala estatal: mesures relacionades amb el reconeixement metropolità, la cooperació territorial, l’organització territorial, el finançament i les infraestructures de mobilitat, així com amb l’elaboració d’una Agenda Urbana-Metropolitana Espanyola.
1) Reconeixement del fet metropolità a l’estat espanyol.
Adaptar la legislació bàsica estatal a la realitat urbana metropolitana, sobretot a la Llei de Bases de Règim Local i a la Llei Reguladora d’Hisendes Locals. Assegurar que els diversos programes i polítiques de l’Administració General de l’Estat reconeguin l’existència de les metròpolis i les seves figures institucionals de cooperació i les tinguin en compte tant en la configuració normativa, com programàtica i financera.
2) Millora i enfortiment dels instruments de cooperació territorial.
Revisar la Llei Reguladora de Bases de Règim Local i d’Hisendes Locals per tal de crear incentius a la cooperació intermunicipal, especialment en àmbits metropolitans, ja que les figures actuals són insuficients..
3) Adaptació de l’organització territorial a la realitat supramunicipal/metropolitana.
Flexibilitzar la legislació per possibilitar la redistribució de competències, funcions i recursos fiscals de les administracions locals (ajuntaments, diputacions, entitats locals menors, etc.), per tal que les comunitats autònomes puguin adaptar la seva organització territorial a les realitats urbanes, tant en el cas de les conurbacions, àrees metropolitanes o similars que es creïn, com en el dels petits municipis.
Així mateix, incentivar la planificació territorial i l’ordenació del territori, amb cooperació de les comunitats autònomes, especialment d’aquells continus urbans que impliquin més d’una comunitat.
4) Ampliació de les opcions de finançament tributari.
Adaptar la Llei d’Hisendes Locals per tal que prevegi la possibilitat que les administracions locals supramunicipals, en especial les àrees metropolitanes i similars que es creïn, puguin disposar de participació directa en els tributs de l’Estat i altres fons de finançament pròpies, en funció de les seves competències i dels serveis que prestin a escala supramunicipal.
5) Especial atenció a les infraestructures de mobilitat.
Per poder encaixar la infraestructura ferroviària en els sistemes metropolitans de mobilitat, fer efectius els traspassos integrals dels sistemes de Rodalies Renfe millorant substancialment la planificació integrada dels diferents sistemes de mobilitat. Millorar o fer efectiu el finançament ja previst per llei als consorcis de transport metropolitans.
6) Impuls d’una Agenda Metropolitana Espanyola.
Molts dels reptes que demana afrontar l’Agenda Urbana Espanyola requereixen de la col·laboració intermunicipal, especialment en el cas de les àrees i regions metropolitanes. Per tal que les metròpolis espanyoles puguin disposar de directrius i d’incentius a la cooperació entre municipis en l’aplicació de l’agenda urbana, seria de gran utilitat l’elaboració d’una Agenda Metropolitana Espanyola, adaptada als temes i reptes que són propis d’aquesta escala, perquè estableixi un marc d’actuació i guia per la cooperació entre els seus agents. Així com, posteriorment, l’elaboració d’un programa que fomenti els processos de localització d’aquesta agenda metropolitana.
Precisament ha estat durant el procés d’elaboració de les primeres agendes urbanes promogudes pel Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana en més d’un centenar de ciutats que s’ha constatat la insuficiència de les estratègies purament locals per fer front al canvi climàtic o la reducció de les desigualtats, dos dels eixos centrals d’aquestes agendes, com també ho són del Compromís Metropolità 2030, el nou pla estratègic per a la ciutat dels 5 milions elaborat pel PEMB.
Una vegada més, temes que no ocuparan les portades ni els intercanvis d’arguments i propostes durant la campanya electoral són aquells que poden tenir més impacte en el mig i llarg termini no només sobre una millor gestió dels recursos i una major eficàcia de les polítiques, sinó sobre la qualitat de vida de les persones. És per això que cal demanar de nou als partits que en algun moment exposin quins són els seus plantejaments al respecte. Perquè… seguirà sent Espanya durant quatre anys una anomalia metropolitana dins d’Europa?
