El passat dilluns 2 d’agost, el vicepresident Puigneró anunciava gallard i joliu un acord d’ampliació de l’Aeroport Tarradellas negociat per sorpresa amb la ministra de Transports Raquel Sánchez. Paga la pena recordar la roda de premsa del Vicepresident qui, lluint un rostre tan feliç com els pares abraçant per primera vegada el seu nap-buf, cantava trompeter les lloances del nou espai com un hub intercontinental capaç de connectar les pistes d’El Prat amb el tren d’alta velocitat i els aeroports de Reus i Girona. La notícia era una cosa tan xul·li que, de garlar uns minuts més, Puigneró hauria interconnectat l’aeroport amb el Taj Mahal. Però la realitat era ben diferent. Puigneró havia organitzat en secret la trobada amb la ministra simplement per marcar-se un tanto personal el dia en què se celebrava una taula de diàleg on, com sempre, el Gobierno només havia regalat promeses.
De fet, en aquella reunió el nostre docte vicepresident només va exposar-li el pla a la ministra, que tot i ser exalcaldessa de Gavà i conèixer perfectament el percal, més enllà de comprometre’s amb un finançament i un calendari concrets (qualsevol obra d’aquesta magnitud, com entén fins i tot un dement, necessita una pla d’infraestructures d’anys simplement per aprovar-se), va limitar-se a dir que la idea li semblava molt de conya. A banda de conèixer les pretensions de Puigneró, la catalaníssima ministra sap com és la tribu, i va preveure que seria la mateixa Generalitat, amb la inestimable ajuda d’Ada Colau i la secta ecologista, qui acabaria avortant l’ampliació de la tercera pista, puix que a Catalunya qualsevol idea, per bàsica que sigui, sempre acaba tenint una plataforma en contra o una alcaldessa que prefereix salvar uns quants ànecs a connectar-nos amb el món civilitzat.
Dimecres passat, la ministra declarava trencat el pacte (un pacte inexistent perquè, insisteixo, no hi havia una planificació concreta de les obres; però tant li fot) i el Govern s’exercitava en l’esport nacional de fer el ploramiques i blasmar la pèrfida Espanya acusant-la de deixar els catalanets sense avions. Comptat i debatut, tota la soap opera de l’Aeroport només ha estat un exemple més de la política processista dels darrers dos lustres; grans anuncis, promeses estentòries, fulls de ruta i power points d’una gran bellesa… i al capdavall res de res. No per previsible, aquest hàbit de la política fake al qual els nostres líders ens tenen acostumats ha de ser denunciat, i més encara en un temps en què les mentides tenen un dipòsit de benzina extremadament minso. Tot plegat seria risible, si assumptes com l’ampliació del Prat no tinguessin una afectació real a la vida econòmica del país.
No per previsible, aquest hàbit de la política fake al qual els nostres líders ens tenen acostumats ha de ser denunciat, i més encara en un temps en què les mentides tenen un dipòsit de benzina extremadament minso
Davant d’aquesta enèsima presa de pèl, al ciutadà desenganyat de la vida (ja sigui independentista com servidor, dependentista i interdependentista) només li queda l’opció del cianur o d’exercitar el sentit de l’humor. Fent cas al meu il·lustre psiquiatra, acostumo a optar sempre per la segona opció, i val a dir que aquesta ficció del hub aeroportuari del Josep Tarradellas ha durat quaranta-un dies, que és tota una fita si pensem que la més gran pamema que hem viscut els darrers anys, la declaració de la República Catalana del 10-10-2017, va durar només vuit segons. Val a dir que, lentament, anem millorant: hem passat de repúbliques que tot just fan el primer plor i una incipient caqueta a superar la mesada. Diria que, si ens hi apliquem, la propera proposta estrella de finançament o d’estatut multi-competencial pot arribar a durar fins i tot la xifra rècord d’un trimestre.
Si sufraguéssim la vida de la classe política catalana dirigent perquè ens expliqués rondalles, aquest hàbit d’inventar projectes aeroportuaris o repúbliques de fum podria fins i tot ser carn de concurs literari. Però si fem cas a la lletra menuda dels programes electorals de republicans i convergents, en teoria els temps futurs s’havien de centrar en la bona gestió de la cosa pública, en el pragmatisme, el seny i tota la conya marinera que ja coneixeu de sobres. La realitat és tota una altra, i certifiquem de nou que quan una classe política s’acostuma a la mentida i a la manca d’ambició, primer comences inventant-te repúbliques, després acabes aixecant la camisa de la padrina amb l’aeroport, i ben aviat faràs jocs de mans a La Rambla de Barcelona per engalipar els turistes que aterrin a un aeroport que s’ha quedat ben petit però que, només faltaria, té un jardinet ben mono decorant-lo.
Quines ganes de celebrar la Diada, oi, compatriotes…?
