GOOD NEWS | TRUE STORIES
SUBSCRIU-TE
ES | CAT
Carlos de Inglaterra

Arquitectures de Carles d’Anglaterra

El príncep de Gal·les ha portat el debat urbanístic i arquitectònic al si de la societat britànica. Sempre criticat, el temps, aquesta vegada, sembla haver-li donat la raó

Windsor va ser comparat amb un sepulcre i Buckingham amb uns grans magatzems; pel que fa al palau de St. James, Jordi III es va plantejar demolir-lo i plantar en el seu solar un camp de naps. Com es pot veure, en traçar la passió del príncep Carles d’Anglaterra per l’arquitectura, hem de descartar la via genealògica: més aficionats a la cria de cavalls que al patrocini de les arts, els Hannover i els Windsor s’han guanyat a pols que ningú els confongui amb els Mèdici. Potser era —com argumenten alguns— una vella tradició de filisteisme dinàstic; potser només hagi respost a l’arrelat escepticisme dels britànics davant de qualsevol grand projet. Sigui per un motiu o sigui per un altre, la Corona més prestigiosa de la terra ni tan sols va tenir la pruïja d’erigir un Versalles per perpetuar la seva glòria. Per això mateix, la preocupació tan intensa —tan excèntrica— del príncep de Gal·les per l’arquitectura ha causat més sorpresa. I ha assolit la distinció d’un debat nacional.

Entre els que el tenen per “la consciència de la nació” i que el consideren un diletant “mal informat”, aquest és l’únic mèrit que li reconeixen tots: haver tornat a la conversa pública el que és, per antonomàsia, el gran art públic. Per la resta, el mateix príncep de Gal·les ha sabut des de sempre que les seves opinions cedirien molt terreny al descrèdit. Partidari d’un urbanisme dotat de mesura humana, i d’un llenguatge arquitectònic atent al sentit del lloc, ha estat temptador, en efecte, prejutjar els seus plantejaments com a propis d’un aficionat irresponsable. Aquí, la fixació estètica del príncep Carles no seria res més que el hobby d’un hereu ociós, tocat —per a més inri— de dandismes i nostàlgies reaccionàries. “Alguns jutgen les meves opinions”, confessa el mateix príncep de Gal·les, “oposades al progrés i a les necessitats del món contemporani”. És una caricatura fàcil de vendre: al cap i a la fi, parlem d’un home que pinta a l’aquarel·la, que es recrea amb Leopardi i que ha mostrat un interès consistent per l’agricultura especulativa o la medicina natural. Aquestes són causes menys populars que les carreres de cavalls, i ell mateix ha acusat amargament “les reaccions violentes i vitriòliques” que el seu furor aedificandi ha suscitat arreu. No en va, si l’avantguarda més corrosiva censurava els seus postulats estètics, les franges temperades de la societat també van trobar motiu per a l’estupor: amb els seus atacs al vedettariat de l’arquitectura, el príncep semblava violentar aquests estranys preceptes que, del XIX endavant, impedeixen a la monarquia constitucional “entrar en els combats de la política”.

Trenta anys després de les seves primeres escomeses contra l’arquitectura hipertecnologitzada, Carles d’Anglaterra, però, ha sabut guanyar-se un respecte, afirmar una consideració de serietat. Té mèrits. Ha alliberat els ciutadans, doctes o no, per criticar l’arrogància d’uns projectes més fotogènics que habitables. Ha disposat —de Leon Krier a Quinlan Terry— d’un bon nombre de partidaris de qualitat i prestigi. Ha assentat, amb discursos i amb llibres, un corpus doctrinal. I ha aconseguit també —pensem en l’urbanisme comunitari de Poundbury— posar per obra el seu pensament davant del priapisme dels gratacels i aquests blocs de formigó on només prosperen l’orina i la pintada. De passada, el príncep de Gal·les ha pogut demostrar que la seva tendència “no és resultat de buscar alguna cosa per omplir el meu dia”. És, més aviat, la lluita per una arquitectura amb vocació de comunitat i afany de bellesa i permanència.

Si la pintura ha estat immillorable i la poesia insuperable, l’arquitectura ha figurat com la més contenciosa de les arts britàniques. Potser per això ja mereixeria l’atenció d’un príncep: igualment eloqüent a l’hora d’expressar el millor i el pitjor, la construcció al Regne Unit ha propiciat tant els “telers satànics” de la Revolució Industrial com la pompa serena de les grans cases de camp. Només cal seguir un pensament: la vida espanyola pot llegir-se a través dels seus pintors; en canvi, la dramatúrgia de l’arquitectura anglesa acompanya naturalment el seu recorregut nacional. Ho veiem en els monàstics college d’Oxbridge i als carrers criminals del Londres de l’Esbudellador. És el mateix en l’edat de l’optimisme de les seves estacions que en les seves tavernotes i orfenats dickensians. Apareix en la litúrgia solemne del seu Parlament, a la barriada sense esperança de Trainspotting i a les “ciutats-mercat” de les dolçors de Shakespeare. Brilla tant als pavellons indis que ens parlen de l’Imperi com en els nous habitatges per a multimilionaris amb vistes colpidores sobre el Tàmesi. No és ociós recordar que els millors artistes britànics anaven a fer sentir la seva influència sobre arquitectura, urbanisme i paisatge, de les suggestions arcàdiques de Capability Brown a les fantasies gremialistes de William Morris, la fantasia arcaïtzant alla Beckford o la mirada al passat, tan reverent, de John Ruskin.

Si Anglaterra pot llegir amb fluïdesa a través dels seus edificis, deu ser que — amb l’excepció de certa Holanda—no hi ha hagut una civilització més directament vinculada a la domesticitat. No són trets sense implicacions polítiques: les cases són signe d’aquestes contigüitats pròpies de llibertat i propietat, d’aquesta intimacy que permetia afirmar que “la casa d’un anglès és el seu castell”. El seu estil classicista fins i tot va voler entroncar amb una idea de virtut republicana. Més prosaicament, no cal llegir-se el catàleg complet de la Jane Austen per inferir que els seus habitatges també van ser l’escenari per a la bellesa de l’art, per al seu model d’home, per als esports i els ritus socials —te, caça, garden parties— del cavaller a l’anglesa. Però si aquestes “cases de la vida” que eren les country houses van xifrar “la matriu de la cultura britànica”, tampoc es poden passar per alt tants triomfs en el teixit urbà.

És un lloc comú afirmar, amb Lord Kennett, que les ciutats angleses són “un fracàs”. I, no obstant això, caldrà ponderar que Anglaterra va ser el primer dels grans països on es defineix l’urbs moderna. A principis del XIX, només Londres té més de cent mil habitants; en menys de cent anys, hi havia vint-i-tres poblacions més per sobre d’aquesta xifra. Per a la planificació ciutadana, els britànics encunyarien un invent que va equilibrar la utilitat, la bellesa i el servei a una alta densitat de població: les terraced houses georgianes i victorianes que, segons Harry Mount, han estat la millor aportació del patrimoni constructiu anglès i que, segons Nikolaus Pevsner, han estat, senzillament, un dels èxits més grans del XVIII europeu. La seva reputació encara es conserva: les cases més desitjades del Londres d’avui, a Campden Hill Square, són un plàcid conjunt d’harmonies georgianes. És una arquitectura d’ordre i de benestar. Amb tot —parlem de Gran Bretanya—, que ningú s’excedeixi pel costat del lirisme: molt pràctiques, les fileres de cases georgianes i victorianes es podien estendre de manera interminable, i la seva ornamentació podia tenir variacions, també interminables, sobre el mateix tema.

Al país de John Soane i de Robert Adam hi ha, per tant, una tradició intel·ligible que cal honorar i emular. És una font tan vernacla com oberta, enriquida amb l’aportació de visionaris i utopistes —Titus Salt, Ebenezer Howard, la Ciutat Jardí— que buscaven consolidar la reforma social a partir de la millora de l’espai urbà. Al final, la suma llança una gravitació del passat tan gran que hi ha una congruència en l’afirmació de Scruton: del XIX endavant, l’afany conservacionista ha estat “l’esforç intel·lectual més fèrtil dels britànics”.

No sempre s’ha estat a l’altura, o no sempre s’ha arribat a l’hora per evitar la precipitació. En última instància, el llegat arquitectònic anglès patiria més a causa de l’home que per obra del temps. Montgomery Massingberd calcula que, entre 1875 i 1975, van caure prop de mil grans cases de camp a la Gran Bretanya. Pel que fa a les ciutats, les tasques de reconstrucció de la postguerra —Sheffield, Coventry, la mateixa Londres— han merescut la consideració d’“orgia de vandalisme”. En criticar la política d’habitatge del premiar —i antic ministre del ram— Harold Macmillan, Alan Clark cita textualment el seu comentari: “Només els països agonitzants intenten mantenir els símbols del passat”. Amb aquestes premisses, el corol·lari era clar: la gradual substitució del patrimoni arquitectònic per edificacions “tan sinistres que el seu únic defecte salvador és la seva ràpida capacitat de degradar-se”. Era l’any 1987 quan el príncep Carles va fer un pas endavant i es va atrevir a denunciar-ho. “Alguna cosa cal concedir-li a la Luftwaffe: en destruir els nostres edificis” —va comentar— “almenys no els van substituir amb alguna cosa pitjor que la runa”.

Qualsevol que gaudeixi amb els cims de l’oratòria faria bé de preparar-se una bona copa i endollar els discursos sobre arquitectura del príncep Carles. Poques vegades un royal es prenia tantes llibertats; poques vegades va dir coses amb tant sentit, les creguem o no. Podria semblar que el príncep ha agafat els seus millors dards de Tom Wolfe i la seva burla —Qui tem el Bauhaus feroç?— de la modernitat arquitectònica. Així, la Biblioteca Central de Birmingham —d’un brutalisme enorme—, li sembla “un lloc per incinerar els llibres, no per conservar-los”; pel que fa a l’ampliació de la British Library, la va encertar dolorosament en comparar-la amb una acadèmia de policia. Amb els plans per construir al voltant de la catedral de Sant Pau no mostraria més misericòrdia: eren “edificis tan mediocres que només els podrem recordar per la frustració que ens causen”. Des que, l’any 1984, va definir un pla d’ampliació de la National Gallery com “un monstruós abscés a la cara d’un bon amic”, cada any hi ha voluntaris per atorgar el premi “Abscés” a la construcció més aparatosament lletja de les illes.

Potser el més important de les paraules principesques no era l’humor, però l’humor —sens dubte— li servia per soscavar la megalomania de tants narcisos de l’arquitectura que van poder entendre les cases com a “màquines de viure”, però mai com a espais per a la dignitat del que és humà. Per descomptat, quan el príncep va censurar “la lletjor integral i la mediocritat dels edificis (…) i els conjunts residencials, per no esmentar l’horror i la desolació de tants eixamples urbans”, els arquitectes no van trigar a replicar. Carles d’Anglaterra —van dir— havia de corregir el tret i disparar més aviat a promotors, legisladors i regidors.

El príncep, però, podria argumentar la seva posició —i així ho ha fet una i altra vegada, amb contundència—. Per ell, és un cert establishment professoral que, “en els anys cinquanta i seixanta”, imposa la seva “agenda cultural”. En termes teòrics, es tractava d’alçar una “nova arquitectura” adequada a les necessitats de la postguerra i capaç de reflectir “l’esperit de l’època” —un temps de tecnologies i progressos— a través d’“idees innovadores” i “materials revolucionaris de construcció”. En termes pràctics, el que s’havia generat va ser més aviat un mandarinat que, gairebé sense restriccions, es podia permetre, amb un cert abús despòtic de la raó, entronitzar les seves idees sense la més mínima sensibilitat per una dada òbvia: allò que la gent vol que sigui casa seva i el seu barri. El resultat final? El príncep el veu poc favorable: “La destrucció sense sentit en nom del progrés (…) i la proliferació de monstres frankensteinians, buits de caràcter, aliens i malvolguts de tots, excepte dels professors que els han ideat en els seus laboratoris”. Com a coda última, queda —per al príncep— el lament. La deploració d’una arquitectura que renega del passat — “quan un home perd el passat, perd la seva ànima”— i de l’entorn. El plor per l’arrogància d’haver fet abstracció de l’atenció al clima, als materials locals, als principis de sempre, a tot el que apuntalava “un sentit de pertinença i d’ordre” en l’edificació. El dolor per tanta bellesa destruïda. I la incomoditat per haver de viure no com hom vol, sinó com uns senyors, des dels seus plans, decideixen que hom ha de viure. Curiosament, l’arquitectura britànica de postguerra —gairebé sense excepció— només havia de ser capaç de deteriorar-se, no d’envellir.

Més graciosa o més greu, si el príncep Carles s’hagués cenyit a la crítica arquitectònica, bé es podia haver guanyat l’acusació d’inconseqüent. Sí, amb les seves fundacions i els seus llibres, no ha deixat d’explicar les seves posicions i impulsar bones pràctiques. Però, va ser el projecte de Poundbury el que va acabar per assentar la seva autoritat: es tractava, des de principis dels noranta, de traçar una prolongació urbana a Dorchester, amb l’extra de responsabilitat de respectar les formes pròpies del país novel·lat per Thomas Hardy. Era alguna cosa —deien— condemnada al fracàs. Però també era la coartada esperada per aplicar en viu les idees del príncep: escales humanes, gairebé sense soroll de senyalització, alçades controlades, espais comunitaris, barreja convivencial d’habitatges i comerç, preocupació ecològica i un estil eclèctic que no perdés de vista el classicisme.

Aquí també hi ha resultats. Avui, el Poundbury alçat per Leon Krier és —com Seaside a Florida— parangó del “nou urbanisme” i, sobretot, un model d’èxit residencial: vegeu que, si ja té més de mil habitatges, d’aquí tot just uns anys seran més del doble. No hi ha res allà que sigui un desmentiment a la qualitat de vida, a la bellesa. En celebrar amb una passejada els primers vint anys del poble, al príncep se li va escapar una reflexió: “Després de tot, potser valia la pena ser obstinat”.

El més llegit

Carlos de Inglaterra

Arquitectures de Carles d’Anglaterra

El príncep de Gal·les ha portat el debat urbanístic i arquitectònic al si de la societat britànica. Sempre criticat, el temps, aquesta vegada, sembla haver-li donat la raó

Windsor va ser comparat amb un sepulcre i Buckingham amb uns grans magatzems; pel que fa al palau de St. James, Jordi III es va plantejar demolir-lo i plantar en el seu solar un camp de naps. Com es pot veure, en traçar la passió del príncep Carles d’Anglaterra per l’arquitectura, hem de descartar la via genealògica: més aficionats a la cria de cavalls que al patrocini de les arts, els Hannover i els Windsor s’han guanyat a pols que ningú els confongui amb els Mèdici. Potser era —com argumenten alguns— una vella tradició de filisteisme dinàstic; potser només hagi respost a l’arrelat escepticisme dels britànics davant de qualsevol grand projet. Sigui per un motiu o sigui per un altre, la Corona més prestigiosa de la terra ni tan sols va tenir la pruïja d’erigir un Versalles per perpetuar la seva glòria. Per això mateix, la preocupació tan intensa —tan excèntrica— del príncep de Gal·les per l’arquitectura ha causat més sorpresa. I ha assolit la distinció d’un debat nacional.

Entre els que el tenen per “la consciència de la nació” i que el consideren un diletant “mal informat”, aquest és l’únic mèrit que li reconeixen tots: haver tornat a la conversa pública el que és, per antonomàsia, el gran art públic. Per la resta, el mateix príncep de Gal·les ha sabut des de sempre que les seves opinions cedirien molt terreny al descrèdit. Partidari d’un urbanisme dotat de mesura humana, i d’un llenguatge arquitectònic atent al sentit del lloc, ha estat temptador, en efecte, prejutjar els seus plantejaments com a propis d’un aficionat irresponsable. Aquí, la fixació estètica del príncep Carles no seria res més que el hobby d’un hereu ociós, tocat —per a més inri— de dandismes i nostàlgies reaccionàries. “Alguns jutgen les meves opinions”, confessa el mateix príncep de Gal·les, “oposades al progrés i a les necessitats del món contemporani”. És una caricatura fàcil de vendre: al cap i a la fi, parlem d’un home que pinta a l’aquarel·la, que es recrea amb Leopardi i que ha mostrat un interès consistent per l’agricultura especulativa o la medicina natural. Aquestes són causes menys populars que les carreres de cavalls, i ell mateix ha acusat amargament “les reaccions violentes i vitriòliques” que el seu furor aedificandi ha suscitat arreu. No en va, si l’avantguarda més corrosiva censurava els seus postulats estètics, les franges temperades de la societat també van trobar motiu per a l’estupor: amb els seus atacs al vedettariat de l’arquitectura, el príncep semblava violentar aquests estranys preceptes que, del XIX endavant, impedeixen a la monarquia constitucional “entrar en els combats de la política”.

Trenta anys després de les seves primeres escomeses contra l’arquitectura hipertecnologitzada, Carles d’Anglaterra, però, ha sabut guanyar-se un respecte, afirmar una consideració de serietat. Té mèrits. Ha alliberat els ciutadans, doctes o no, per criticar l’arrogància d’uns projectes més fotogènics que habitables. Ha disposat —de Leon Krier a Quinlan Terry— d’un bon nombre de partidaris de qualitat i prestigi. Ha assentat, amb discursos i amb llibres, un corpus doctrinal. I ha aconseguit també —pensem en l’urbanisme comunitari de Poundbury— posar per obra el seu pensament davant del priapisme dels gratacels i aquests blocs de formigó on només prosperen l’orina i la pintada. De passada, el príncep de Gal·les ha pogut demostrar que la seva tendència “no és resultat de buscar alguna cosa per omplir el meu dia”. És, més aviat, la lluita per una arquitectura amb vocació de comunitat i afany de bellesa i permanència.

Si la pintura ha estat immillorable i la poesia insuperable, l’arquitectura ha figurat com la més contenciosa de les arts britàniques. Potser per això ja mereixeria l’atenció d’un príncep: igualment eloqüent a l’hora d’expressar el millor i el pitjor, la construcció al Regne Unit ha propiciat tant els “telers satànics” de la Revolució Industrial com la pompa serena de les grans cases de camp. Només cal seguir un pensament: la vida espanyola pot llegir-se a través dels seus pintors; en canvi, la dramatúrgia de l’arquitectura anglesa acompanya naturalment el seu recorregut nacional. Ho veiem en els monàstics college d’Oxbridge i als carrers criminals del Londres de l’Esbudellador. És el mateix en l’edat de l’optimisme de les seves estacions que en les seves tavernotes i orfenats dickensians. Apareix en la litúrgia solemne del seu Parlament, a la barriada sense esperança de Trainspotting i a les “ciutats-mercat” de les dolçors de Shakespeare. Brilla tant als pavellons indis que ens parlen de l’Imperi com en els nous habitatges per a multimilionaris amb vistes colpidores sobre el Tàmesi. No és ociós recordar que els millors artistes britànics anaven a fer sentir la seva influència sobre arquitectura, urbanisme i paisatge, de les suggestions arcàdiques de Capability Brown a les fantasies gremialistes de William Morris, la fantasia arcaïtzant alla Beckford o la mirada al passat, tan reverent, de John Ruskin.

Si Anglaterra pot llegir amb fluïdesa a través dels seus edificis, deu ser que — amb l’excepció de certa Holanda—no hi ha hagut una civilització més directament vinculada a la domesticitat. No són trets sense implicacions polítiques: les cases són signe d’aquestes contigüitats pròpies de llibertat i propietat, d’aquesta intimacy que permetia afirmar que “la casa d’un anglès és el seu castell”. El seu estil classicista fins i tot va voler entroncar amb una idea de virtut republicana. Més prosaicament, no cal llegir-se el catàleg complet de la Jane Austen per inferir que els seus habitatges també van ser l’escenari per a la bellesa de l’art, per al seu model d’home, per als esports i els ritus socials —te, caça, garden parties— del cavaller a l’anglesa. Però si aquestes “cases de la vida” que eren les country houses van xifrar “la matriu de la cultura britànica”, tampoc es poden passar per alt tants triomfs en el teixit urbà.

És un lloc comú afirmar, amb Lord Kennett, que les ciutats angleses són “un fracàs”. I, no obstant això, caldrà ponderar que Anglaterra va ser el primer dels grans països on es defineix l’urbs moderna. A principis del XIX, només Londres té més de cent mil habitants; en menys de cent anys, hi havia vint-i-tres poblacions més per sobre d’aquesta xifra. Per a la planificació ciutadana, els britànics encunyarien un invent que va equilibrar la utilitat, la bellesa i el servei a una alta densitat de població: les terraced houses georgianes i victorianes que, segons Harry Mount, han estat la millor aportació del patrimoni constructiu anglès i que, segons Nikolaus Pevsner, han estat, senzillament, un dels èxits més grans del XVIII europeu. La seva reputació encara es conserva: les cases més desitjades del Londres d’avui, a Campden Hill Square, són un plàcid conjunt d’harmonies georgianes. És una arquitectura d’ordre i de benestar. Amb tot —parlem de Gran Bretanya—, que ningú s’excedeixi pel costat del lirisme: molt pràctiques, les fileres de cases georgianes i victorianes es podien estendre de manera interminable, i la seva ornamentació podia tenir variacions, també interminables, sobre el mateix tema.

Al país de John Soane i de Robert Adam hi ha, per tant, una tradició intel·ligible que cal honorar i emular. És una font tan vernacla com oberta, enriquida amb l’aportació de visionaris i utopistes —Titus Salt, Ebenezer Howard, la Ciutat Jardí— que buscaven consolidar la reforma social a partir de la millora de l’espai urbà. Al final, la suma llança una gravitació del passat tan gran que hi ha una congruència en l’afirmació de Scruton: del XIX endavant, l’afany conservacionista ha estat “l’esforç intel·lectual més fèrtil dels britànics”.

No sempre s’ha estat a l’altura, o no sempre s’ha arribat a l’hora per evitar la precipitació. En última instància, el llegat arquitectònic anglès patiria més a causa de l’home que per obra del temps. Montgomery Massingberd calcula que, entre 1875 i 1975, van caure prop de mil grans cases de camp a la Gran Bretanya. Pel que fa a les ciutats, les tasques de reconstrucció de la postguerra —Sheffield, Coventry, la mateixa Londres— han merescut la consideració d’“orgia de vandalisme”. En criticar la política d’habitatge del premiar —i antic ministre del ram— Harold Macmillan, Alan Clark cita textualment el seu comentari: “Només els països agonitzants intenten mantenir els símbols del passat”. Amb aquestes premisses, el corol·lari era clar: la gradual substitució del patrimoni arquitectònic per edificacions “tan sinistres que el seu únic defecte salvador és la seva ràpida capacitat de degradar-se”. Era l’any 1987 quan el príncep Carles va fer un pas endavant i es va atrevir a denunciar-ho. “Alguna cosa cal concedir-li a la Luftwaffe: en destruir els nostres edificis” —va comentar— “almenys no els van substituir amb alguna cosa pitjor que la runa”.

Qualsevol que gaudeixi amb els cims de l’oratòria faria bé de preparar-se una bona copa i endollar els discursos sobre arquitectura del príncep Carles. Poques vegades un royal es prenia tantes llibertats; poques vegades va dir coses amb tant sentit, les creguem o no. Podria semblar que el príncep ha agafat els seus millors dards de Tom Wolfe i la seva burla —Qui tem el Bauhaus feroç?— de la modernitat arquitectònica. Així, la Biblioteca Central de Birmingham —d’un brutalisme enorme—, li sembla “un lloc per incinerar els llibres, no per conservar-los”; pel que fa a l’ampliació de la British Library, la va encertar dolorosament en comparar-la amb una acadèmia de policia. Amb els plans per construir al voltant de la catedral de Sant Pau no mostraria més misericòrdia: eren “edificis tan mediocres que només els podrem recordar per la frustració que ens causen”. Des que, l’any 1984, va definir un pla d’ampliació de la National Gallery com “un monstruós abscés a la cara d’un bon amic”, cada any hi ha voluntaris per atorgar el premi “Abscés” a la construcció més aparatosament lletja de les illes.

Potser el més important de les paraules principesques no era l’humor, però l’humor —sens dubte— li servia per soscavar la megalomania de tants narcisos de l’arquitectura que van poder entendre les cases com a “màquines de viure”, però mai com a espais per a la dignitat del que és humà. Per descomptat, quan el príncep va censurar “la lletjor integral i la mediocritat dels edificis (…) i els conjunts residencials, per no esmentar l’horror i la desolació de tants eixamples urbans”, els arquitectes no van trigar a replicar. Carles d’Anglaterra —van dir— havia de corregir el tret i disparar més aviat a promotors, legisladors i regidors.

El príncep, però, podria argumentar la seva posició —i així ho ha fet una i altra vegada, amb contundència—. Per ell, és un cert establishment professoral que, “en els anys cinquanta i seixanta”, imposa la seva “agenda cultural”. En termes teòrics, es tractava d’alçar una “nova arquitectura” adequada a les necessitats de la postguerra i capaç de reflectir “l’esperit de l’època” —un temps de tecnologies i progressos— a través d’“idees innovadores” i “materials revolucionaris de construcció”. En termes pràctics, el que s’havia generat va ser més aviat un mandarinat que, gairebé sense restriccions, es podia permetre, amb un cert abús despòtic de la raó, entronitzar les seves idees sense la més mínima sensibilitat per una dada òbvia: allò que la gent vol que sigui casa seva i el seu barri. El resultat final? El príncep el veu poc favorable: “La destrucció sense sentit en nom del progrés (…) i la proliferació de monstres frankensteinians, buits de caràcter, aliens i malvolguts de tots, excepte dels professors que els han ideat en els seus laboratoris”. Com a coda última, queda —per al príncep— el lament. La deploració d’una arquitectura que renega del passat — “quan un home perd el passat, perd la seva ànima”— i de l’entorn. El plor per l’arrogància d’haver fet abstracció de l’atenció al clima, als materials locals, als principis de sempre, a tot el que apuntalava “un sentit de pertinença i d’ordre” en l’edificació. El dolor per tanta bellesa destruïda. I la incomoditat per haver de viure no com hom vol, sinó com uns senyors, des dels seus plans, decideixen que hom ha de viure. Curiosament, l’arquitectura britànica de postguerra —gairebé sense excepció— només havia de ser capaç de deteriorar-se, no d’envellir.

Més graciosa o més greu, si el príncep Carles s’hagués cenyit a la crítica arquitectònica, bé es podia haver guanyat l’acusació d’inconseqüent. Sí, amb les seves fundacions i els seus llibres, no ha deixat d’explicar les seves posicions i impulsar bones pràctiques. Però, va ser el projecte de Poundbury el que va acabar per assentar la seva autoritat: es tractava, des de principis dels noranta, de traçar una prolongació urbana a Dorchester, amb l’extra de responsabilitat de respectar les formes pròpies del país novel·lat per Thomas Hardy. Era alguna cosa —deien— condemnada al fracàs. Però també era la coartada esperada per aplicar en viu les idees del príncep: escales humanes, gairebé sense soroll de senyalització, alçades controlades, espais comunitaris, barreja convivencial d’habitatges i comerç, preocupació ecològica i un estil eclèctic que no perdés de vista el classicisme.

Aquí també hi ha resultats. Avui, el Poundbury alçat per Leon Krier és —com Seaside a Florida— parangó del “nou urbanisme” i, sobretot, un model d’èxit residencial: vegeu que, si ja té més de mil habitatges, d’aquí tot just uns anys seran més del doble. No hi ha res allà que sigui un desmentiment a la qualitat de vida, a la bellesa. En celebrar amb una passejada els primers vint anys del poble, al príncep se li va escapar una reflexió: “Després de tot, potser valia la pena ser obstinat”.