Potser els lectors del Post encara no coneixen la meva dèria per dur sistemàticament la contrària al comú dels mortals, però els juro que el meu enclí natural a viure contracorrent no és el que em du a adjectivar de “fantàstic” aquest 2020 que la majoria dels meus conciutadans han volgut deixar enrere com qui carda el camp d’allò que els cursis anomenen “una relació tòxica“ o desitja abandonar a corre cuita un restaurant on ni tant sols l’aigua és a l’alçada dels mínims qualitatius. No és això, estimats amics, i suplico només la paciència d’uns quants paràgrafs per demostrar-vos que 2020 no només ha estat un gran any per a la humanitat sinó que, per la seva transcendència i els reptes que ens ha regalat, 2020 serà un dels més extraordinaris de les nostres vides. Ara que el comptador l’ha deixat enrere, permeteu-me que el glosi i el salvi a la meva manera.
La primera gràcia del 2020, l’any en què la Covid-19 s’ha injectat en el quotidià fotent-nos enlaire la llibertat de moviments, ha estat la de recordar-nos quelcom tan senzill com que l’espècie humana, i la vida, no és quelcom que tinguem necessàriament garantit. Seria ben pueril argumentar que els més de 50.000 morts causats per la pandèmia a l’estat (i sumeu-hi les xifres dels altres països del món) comporten un factor riscós per a la subsistència de l’home al planeta. Però pels membres de la meva generació –em toca la Xeix, soc del 1979– és a dir, per la primera fornada de ciutadans catalans que no hem patit ni la dictadura ni cap conflicte armat al territori, i que sempre hem conegut la prosperitat malgrat les crisis sistèmiques del capitalisme, la Covid-19 ha estat el primer toc d’atenció per recordar-nos que la vida no és de franc, que cal currar-se-la i garantir-la.
La Covid-19 ha estat el primer toc d’atenció per recordar-nos que la vida no és de franc, que cal currar-se-la i garantir-la
Apuntar que l’existència no va de soi i que els imponderables vírics o les crisis climàtiques de les què en som directament responsables ens poden acabar foragitant del nostre entorn natural, no és cap metafísica de primmirat ni un exercici de positura existencialista, sinó un punt de necessària humilitat més que oportuna per la moral d’una espècie que es reivindica eterna i omnívora amb el seu entorn. A ningú, i sobretot a aquells que tenim la llibertat com a primera norma del credo, li ha fet gràcia patir les restriccions dels confinaments totals, perimetrals, comarcals i siderals amb què totes les administracions han jugat a fer-se el tecnòcrata i, massa sovint, el dictador de saló. Però en un món que juga a la hípervelocitat, on això d’aturar-se per reflexionar és una raresa, el confinament ens ha regalat un temps preciós per disfressar-nos de filòsofs i rumiar.
Però en un món que juga a la hípervelocitat, on això d’aturar-se per reflexionar és una raresa, el confinament ens ha regalat un temps preciós per disfressar-nos de filòsofs i rumiar
La quietud monacal ens ha abocat al tedi (un dels estats preparatoris de qualsevol pensament útil), i ha estat mercès a l’avorriment i a la condició enclaustrada que hem pogut reflexionar precisament sobre com el poder polític té una tendència malaltissa a ordenar-nos els horaris, la vida laboral i l’existència. Ha estat precisament perquè hem aturat el pencar voraginós i ens hem forçat a viure la solitud real de les quatre parets de casa que hem recuperat l’obligació de pensar en la necessitat i l’obligació de descansar i ordir millors formes de conciliació entre la feina i el temps que dediquem a la família. Després d’experimentar i certificar com a ridícula aquella idea abans distòpica (i atraient!) segons la qual amb un telèfon mòbil i un sofà ja podem viatjar arreu del món i veure’ns amb qui ens plagués, ara hem vist que res supera la saviesa del tacte i la conversa cara a cara.
Al seu torn, 2020 ha estat un any fantàstic perquè ens ha demostrat que, contra allò que pensen els llepafils progressistes i els monjos conservadors (que són, ja ho sabeu, la mateixa espècie), el món funciona raonablement bé. Abans d’una crisi com la de la Covid-19, i fins i tot en els moments en què el virus tensava o directament desbordava el nostre sistema de salut pública i els cadàvers s’amuntegaven als racons dels hospitals, tots teníem la certesa que la ciència trobaria una solució per mitigar els efectes del virus. No compro la tesi kantiana clàssica segons la qual la humanitat progressa contínuament vers l’excel·lència, però és una realitat palpable que aquesta crisi s’ha pogut solucionar a través de les eines que ens ha regalat la societat oberta: un sistema de competència empresarial lliure tutelat per organitzacions internacionals amb prestigi avalador.
2020 ha estat un any fantàstic perquè ens ha demostrat que, contra allò que pensen els llepafils progressistes i els monjos conservadors (que són, ja ho sabeu, la mateixa espècie), el món funciona raonablement bé
Ha estat així, fomentant una economia on investigadors i farmacèutics tinguessin mans lliures i amplis recursos per a investigar a una velocitat rècord, com Occident ha trobat una vacuna amb un elevadíssim grau d’efectivitat i un preu ridícul. Aquesta realitat no és fruit ni troballa d’un dia, sinó un sumatori que passa per molts filtres: investigadors, metges, farmacèutics, executius, funcionaris i voluntaris de tot el món que han demostrar de nou que la millor solució per encarar un problema és un entorn de competència transparent on tothom pugui lluitar amb igualtat de condicions. No soc ingenu, insisteixo, i l’aparició de la vacuna també ha palesat que hi ha països de primera, segona i vuitena divisió i que no tothom té igual accés a la benaurança i la salut. Però saber que afrontes una crisi amb la seguretat que la guanyaràs, creieu-me, no és un tema menor.
De cremar containers a obeir com un xaiet
El 2020 ha estat, això sí, un any particular. A Catalunya, per exemple, els ciutadans hem passat ràpidament de veure com els nostres joves cremaven containers a la Plaça d’Urquinaona i molts ciutadans es dirigien a l’aeroport per aturar el país a veure com tothom obeïa el poder com un xaiet i es preparava per anar a fer running quan li manava el Pere Aragonès de torn. També hem vist com un sistema de salut que crèiem perfecte i mirall del món civilitzat encara presentava dificultats per afrontar una pandèmia tan feridora i que això de veure com els nostres metges i les nostres infermeres foten el camp a treballar a l’estranger després d’haver-se educat al nostre país no és només una dada preocupant, sinó una desgràcia i una fatalitat. 2020 ens ha obligat a desfer-nos de cert cofoisme per recordar-nos que no som un país de primera; em sembla una gran notícia.
Escric la frase precedent sense l’ànim de repetir aquella sentència de tertulià tan resuada segons la qual “una crisi és una oportunitat”, car les crisis només resulten una escletxa d’esperança si algú té la necessitat d’esmenar-les. I el 2020 ens ha demostrat que, malgrat viure en un món de gran confortabilitat, encara hi ha moltes coses que no funcionen, que no tothom té les condicions necessàries per teletreballar (pel simple fet que no tots els nanos del país tenen ordinador a casa) i que hi ha indústries com la cultural que no només podran sobreviure dels recursos públics, si és que no volem un sistema teatral o musical que depengui exclusivament de l’administració de torn i de les almoines que desemborsi en forma de rescats. S’ha patit molt, insisteixo, però la bona notícia és que el 2020 ha palesat que hi ha tendències que el país ha de tòrcer sinó vol empetitir-se.
S’ha patit molt, insisteixo, però la bona notícia és que el 2020 ha palesat que hi ha tendències que el país ha de tòrcer sinó vol empetitir-se
Aquest esperit també val per Barcelona. És innegable que la crisi de la Covid-19 ha tingut conseqüències execrables per la indústria hostalera, pel turisme i per puntals de l’economia de la nostra ciutat. Però veure els carrers de Barcelona deserts i silents també de l’Eixample també m’ha fet un activista contra la repulsiva contaminació acústica, la dèria amb fer soroll i moltes pràctiques ciutadanes que fins ara teníem com a normals i que resulten profundament lesives. És cert que, de fa setmanes, passejar pels carrers del Gòtic és una experiència que fa feredat, quasi fantasmagòrica, però també em reconcilia amb la idea que el nucli històric de la ciutat podria de ser un centre turístic d’excel·lència sense haver d’esdevenir un bulevard de la xancleta i marginar el dret inalienable dels barcelonins a passejar per la seva bellíssima ciutat o asseure’s a una terrassa de la Rambla. Tot això no són falòrnies sinó la necessitat dels catalans per reguanyar la seva capital.
No me n’oblido de les víctimes, ni del dolor de les famílies que no han pogut acomiadar-se dels seus parents mirant-los als ulls, ni dels padrins que han viscut carnisseries inacceptables com la que ha convertit la residència Filella de Tremp en el nostre particular Txernòbil. Tot això hi ha estat i cal que consti en acta, però també soc fill del meu temps i hereu de les generacions que m’han precedit: els meus avis i els meus pares han hagut d’afrontar situacions molt més difícils, tortuoses i fins i tot traumàtiques que les que jo hagi pogut viure durant aquesta pandèmia. Si el màxim restrictiu que he de viure a la meva vida consisteix en posar-me una màscara, no tornar a casa més tard de les deu de la nit, deixar de molestar els meus conciutadans de l’Empordà els caps de setmana o fer-me un plat d’escudella tot solet el dia vint-i-cinc de desembre, doncs ho firmo a ulls clucs.
Els meus avis i els meus pares han hagut d’afrontar situacions molt més difícils, tortuoses i fins i tot traumàtiques que les que jo hagi pogut viure durant aquesta pandèmia
2020 ha estat un any fantàstic perquè el pessimisme havia temptat a molts membres de la meva generació a fotre el camp de Barcelona i abandonar la nostra implicació cívica amb la ciutat. Jo vaig barrinar-hi molt seriosament; creia que, després de tants anys amb una política de jugar amb les il·lusions de la gent, de xantatge emocional continu i de baixar el llistó de la dignitat i de la imaginació dels conciutadans, valia més fotre el camp nord enllà, on diuen que la gent i etcètera. Però en això 2020 també ha estat un any fantàstic, perquè m’he reconciliat amb Barcelona i molta part de culpa en té el fet de glosar-la cada dissabte en aquesta Punyalada que no vol ser mortal, sinó només un pessic a la pell que us faci parar atenció a l’escuma dels dies i a la vida dels nostres carrers. Des de l’Eixample, estimats lectors del Post, us desitjo que el 2021 sigui encara més fantàstic.
