Resulta del tot lògic que la plaga de regressió politicosocial que empresona Catalunya derivi, entre moltes d’altres regurgitacions forçoses del passat, en un retorn de les bullangues al Liceu en ocasió de la interpretació teatral contemporània d’una òpera tan sacrosanta com és Tosca. Ens agradi o no, l’òpera és un dels pocs espectacles parits per Occident que manté la seva pulsió estètica comunitària (dit més clarament, una amanida d’art total on l’espectador creu que allò que s’esdevé a escena el representa d’alguna forma íntima), i és fins i tot entendridor contemplar alguns espectadors liceistes reclamant “on és Puccini?”, com si el compositor de Lucca hagués ordit el pentagrama pensant en l’estretor del seu gust. El fenomen és particularment cretí, i més encara si l’apliquem a una producció com la de Rafael R. Villalobos, tant interessant com conservadora.
Emparant-se en una lectura un pèl tòpica del llegat pasolinià, Villalobos relliga la singularitat existencial del geni bolonyès a la lluita estètica i política de Cavaradossi i Tosca. Fet i fet, la caracterització de l’artista com una veu singular (contestatària i torracollons per naturalesa) que acaba fatalment engolida a mans d’un present polític ombrívolament dictatorial és una idea suggestiva però netament romàntica. Ho palesa un final que evita el suïcidi de Floria canviant-lo per una orgullosa passejada de la protagonista vers la llum de la salvació mercès a la transcendència estètica. En paral·lel, veiem una sàvia caracterització de Scarpia com el mandatari sàdic per a qui el poder es vehicula a través de la vexació carnal (el malvat no vol que Tosca l’estimi, sinó que el menyspreï: el seu motiu últim de seducció no rau en despertar admiració, sinó en què ella se senti fastigosa).
Curiosament, Villalobos serveix aquesta segona columna vertebral de l’espectacle (molt més emparentada amb un present com el nostre, curull de Putins i Trumps arreu) d’una forma massa tímida. Crec que el regista faria bé en repensar un espectacle que sovint peca d’excessives referències per dir massa coses en poc temps (Pasolini hi encaixa perfectament, però la seva ombra deixaria més petja amb escenes d’insinuació que no pas amb calçadors innecessaris com l’inici parlat del segon acte) i així aprofundir més en l’aspecte sàdic-polític de la seva proposta. En qualsevol cas, el director d’escena ha complert amb el seu deure; a saber, prendre’s seriosament l’òpera que havia de rellegir i defensar les seves tries amb total convicció. Si algú no hi està d’acord i vol xiular-lo, cosa totalment legítima, que foti el favor d’ésser mínimament educat i perpetrar-ho quan caigui el teló.
Tot plegat mostra que, pesi a qui pesi, el Liceu encara és un teatre amb un públic de profunda incultura teatral i obsessivament veuista. En aquest apartat, i després d’un cafarnaüm de cancel·lacions i substitucions al darrer minut, cal lamentar que el teatre presenti un primer cast simplement correcte. El millor de la funció, i la cosa no és bona notícia, s’ho endú Michael Fabiano; l’instrument no és gaire bell, sovint peca d’excessiu vibrat i, tot i que el tenor ianqui intentés algun apianament amb bones intencions, el seu Cavaradossi té més pebrotera que art. Maria Agresta té un timbre notòriament més bonic, però no és una veu per fer Tosca (aguanta com pot la teca del segon acte, però acaba cridant el tercer com una gallinota). Željko Lučić fa un Scarpia sense cap unça de subtilitat, disparat a cops d’estómac i glotis. Que el Liceu ofereixi un repartiment així sí que hauria de provocar xiulades.
Entenc que part del públic també mostrés escassa simpatia per una direcció musical poc operística. Però val a dir que Henrik Nánási va intentar alguns recursos de gran interès: el primer acte fou molt esperançador, amb els tempi més pausats i la recerca d’uns silencis molt eloqüents que la majoria de mestres puccinians es ventilen amb banal rapidesa (també deixant relluir algunes frases que s’acostumen a despatxar amb poca traça, cercant un legato molt meditat). Però Puccini exigeix més carnassa i, a mesura que l’òpera avançava, el mestre hongarès no acabà de trobar el tremp narratiu que exigia, sovint tapant unes veus que anaven massa al seu rotllo (sospito que la batuta no gaudí de prou temps i assajos per acabar-los d’inculcar la seva lectura musical). Finalment, una freda i una de calenta: el cor del Liceu cada dia sona pitjor i l’orquestra cada dia millor.
Comptat i debatut, i després d’un Trittico descomunal a tots els nivells, sembla que el Liceu hagi retornat a l’espai (poc desitjable) d’una certa tebior parsimoniosa de propostes que, en el cas present, només ha acabat transcendint per un escàndol de públic i unes boades que molts grollers ja duien preparades de casa. Són temps de regurgitacions del passat, dèiem al principi, i hom podria pensar que tornem a aquella esplèndida etapa del Liceu amb què Joan Matabosch ens alimentà l’esperit renovant les produccions del teatre amb una ambició que ara trobem a faltar com l’aire que respirem (i fent front a una oposició carrinclona igualment tòtila). Res més lluny de la realitat, perquè dissortadament aquest Liceu es troba a anys llum d’aquella excel·lència artística que ara es pot gaudir al Teatro Real de la capital enemiga. La cosa hauria de fer barrinar als seus altíssims responsables.
PS.- Parlant de l’escena polèmica del segon acte: demano perfavort (atès que, cosa excepcional, algú es dedica a parlar en català des de l’escenari del Liceu) que en la mesura del possible no destrossi la nostra llengua. Fixeu-vos si n’arribo a ser de naïve que vaig arribar a pensar que el públic protestava degut a l’enèsim assassinat d’en Pompeu Fabra.
