Patrocinat per:

FOTO DE TRAE GOULD

La Barcelona vertical

La imatge d'una Barcelona sense gratacels forma part d'una creença estesa en el Mediterrani com a model de ciutat, com passa també a Roma o Atenes. En la direcció oposada, hi ha ciutats com Nova York, Londres o Madrid que han basat el seu model en la verticalitat. En l'actual Barcelona els edificis no superen els 150 metres d'altura
L

a visió que es té de Barcelona és una visió horitzontal sustentada en les retícules del pla Cerdà que projecten la il·lusió d’una ciutat plana, harmonitzada per una alçada controlada i mesurada que no pot sobrepassar la Sagrada Família. La imatge més poderosa per entendre la inclinació de Barcelona per la “petita dimensió” és l’edifici de l’Illa, obra de Rafael Moneo i Manuel de Solà-Morales, dos reconeguts arquitectes guanyadors del premi FAD el 1994. L’edifici és un gratacel horitzontal que sembla voler aixecar-se però no pot, ni el deixen. Aquest límit de l’alçada edificable és un plantejament que obliga la ciutat a expandir-se horitzontalment i renunciar a la verticalitat arquitectònica.

L’”època de Porcioles” va ser un període de la història de la ciutat en què l’alcalde José María Porcioles va determinar un projecte de ciutat vertical permetent construir més plantes cap amunt i cap avall dels edificis. Es van construir en ple eixample habitatges en terrasses i voladissos, es van alçar àtics clarament visibles com volums afegits dels edificis originals, resultat d’una política especulativa d’edificabilitat sense control que va arribar a popularitzar-se amb la frase “A l’Eixample li surten barrets”. Van ser temps on Barcelona convivia amb el barraquisme i una política urbanística sense control ni criteri estètic basada a fer créixer la ciutat sense prestar atenció a un adequat desenvolupament futur.

La figura de Porcioles anava molt més enllà de la merament política, com bé va sintetitzar l’historiador Martí Marín en afirmar que era “més que un alcalde, menys que un ministre”. L’estratègia d’actuació duta a terme es basava en la “patent de cors” justificada com l’única forma de treure Barcelona del passat per orientar-la al futur amb iniciatives com la Carta Municipal de Barcelona. La Barcelona vertical permissiva i erràtica de Porcioles ha consolidat interpretar la noció de verticalitat com un aspecte negatiu i especulatiu. L’aprensió i rebuig a la ciutat vertical vénen motivats no només per raons de caràcter urbanístic, sinó també per raons simbòliques i socials. Un gratacel és percebut com una torre en la qual només els privilegiats poden accedir als seus àtics elitistes, que emet un missatge de ciutat que té “un up i un Down”, que descansa les seves construccions a l’especulació, corrompent el públic. No obstant això, a aquesta visió negativa es podria contraposar una altra positiva que seria la representació dels gratacels com a reflex del potencial tecnològic, d’innovació o com una nova forma més eficient i sostenible per aprofitar la manca d’espai edificable.

Va ser durant la projecció de la Barcelona Olímpica quan es va fixar l’ideal de limitar a 150 metres l’alçada màxima edificable. La Barcelona horitzontal sempre ha triomfat sobre la vertical.

La imatge d’una Barcelona sense gratacels forma part d’una creença estesa en el Mediterrani com a model de ciutat, com passa també a Roma o Atenes. En la direcció oposada, hi ha ciutats com Nova York, Londres o Madrid que han basat el seu model en la verticalitat. En l’actual Barcelona els edificis no superen de gaire els 150 metres d’altura; la coneguda com a torre Agbar té 144 metres d’altura, la torre Mapfre s’alça fins a 154 metres i la torre central de la Sagrada família arribarà als 172,5 metres d’alçada un cop acabada, un metre menys d’alçada que la muntanya de Montjuïc. L’única excepció a aquest plantejament és la Torre de Collserola de Norman Foster, que arriba als 289 metres d’altura. A Madrid, l’edifici més alt és la Torre MNN1, amb més de 250 metres, i el segueixen la Torre de Cristal amb 249 metres, la Torre CEPSA amb 248 metres, la Torre PwC amb 236 metres, la Torre MNN2 amb més de 230 metres, la Torre Espanya amb 232, la Torre Espacio amb 224 metres i la Torre Picasso amb 156 metres.

Va ser durant la projecció de la Barcelona Olímpica quan es va fixar l’ideal de limitar a 150 metres l’alçada màxima edificable. La Barcelona horitzontal sempre ha triomfat sobre la vertical sense que, fins avui, s’hagi realitzat un debat públic que permeti plantejar la següent pregunta: la Barcelona del segle XXI pot permetre’s no projectar-se cap amunt quan té tants problemes per generar una efectiva àrea metropolitana?

En les últimes setmanes, des de diferents fòrums i en diversos articles, s’ha deixat anar que seria bo per a Barcelona obrir el debat sobre la ciutat vertical com a possible model per poder avançar cap a una ciutat més moderna i competitiva. Les raons que operen necessiten fer més rendible la construcció de nous edificis com la possibilitat de donar llicències per alçar noves plantes en edificis ja construïts. Davant d’aquesta proposta es dóna la contrària, argumentant que una ciutat vertical implica una ciutat que dibuixa en l’imaginari del ciutadà la idea de major desigualtat social, més especulació i afavorir els més privilegiats. També hi ha els qui esgrimeixen raons estètiques i de tradició cultural més propera als petits espais, a la ciutat que es pot abastar amb els ulls alçant només una mica la mirada.

El projecte de la Sagrada Família per al 2026 planteja que el 2022 la basílica arribarà 172,5 metres; per tant, no és d’estranyar que el món econòmic miri cap al cel observant com s’eleva el temple per així poder també contemplar com s’eleven els seus edificis. La notícia que la Sagrada Família creixerà hauria de permetre obrir el debat sobre la nova Barcelona si vol plantejar-se la viabilitat de fer compatible més ciutat amb millor ciutat.