Patrocinat per:

El ball d’en Merma i del camió cisterna. Una crònica a la plaça Major de Vic

Entra a la plaça Major de Vic un camió cisterna que comença a dibuixar cercles i a remullar-la amb aigua. Els cercles són cada vegada més petits, la part de plaça enfosquida per l’aigua, cada vegada més gran, i el seu moviment té alguna cosa de ball harmònic. El capgros Merma, de bronze estàtua, diries que riu.

L

’entrada a la plaça Major de Vic pel carrer Jacint Verdaguer es fa de bracet de la dolçor i la bellesa d’alguns palaus. L’anunci de pastisseries i bomboneries, pa de pessic, magdalenes i coques de Perafita fa d’embolcall del Mercadal, que és el nom amb què també es coneix aquest epicentre inqüestionable de la capital d’Osona. Si alguna plaça del país és forta, indiscutible, és aquesta. El carrer Jacint Verdaguer és el que va de dret de l’estació de tren a la plaça Major, complint així una lògica geogràfica agraïda per qui arriba en tren. Esmorzo en un dels cafès que fan de frontissa entre Verdaguer i la plaça Major, a tocar del Casino de Vic, un dels molts edificis emblemàtics d’aquest requadre ampul·lós, de forma bombada, que convida a entretenir-se en tots els detalls. Un cop m’eixugo els bigotis (els croissants i la magdalena que acompanyava el cafè eren per llepar-se els dits) m’endinso en l’exploració de la plaça Major.

Hi ha tragí de furgonetes descarregant productes per als establiments de sota els porxos. El sol sembla que vulgui fer lluir alguns palaus destacats, alguns terrats de vistes privilegiades, elements ornamentals, les nombroses pancartes demanant la llibertat dels presos polítics i les estelades. M’entretinc amb les rajoles de sota un balcó, els guarniments de les façanes, les decoracions de les finestres, els arcs dels porxos -tots canviants, segons l’edifici sota el qual s’aixopluguen; els arcs donen aquesta idea de ser la suma de diferents èpoques, esforços i gustos estètics…

En la raconada que formen algunes bigues de fusta s’hi entrelluquen nius d’oreneta. Qui sap els anys que fa que hi troben recer! Qui sap les parelles que s’han trobat a la plaça, que hi han ballat o s’hi han petonejat.

De seguida sento la fresca bona de sota els porxos. I m’entretinc també amb els colors dels edificis, curosament restaurats, taronges, ocres, marronosos, vermellosos, blanquinosos, com si algú capriciosament hagués anat trobant variacions a la paleta. Casa Costa, Casa Tolosa, Casa Moixó, Casa Beuló, Casa Cortina, són els noms de les cases més distingides de la plaça. Dita així, d’una tirada, semblen una alineació de bàsquet amb una sonoritat particular, que ressona en el temps. Entre totes, sumen estils i segles, gòtics, barrocs, renaixentistes i modernistes.

En la raconada que formen algunes bigues de fusta s’hi entrelluquen nius d’oreneta. Qui sap els anys que fa que hi troben recer! Qui sap les parelles que s’han trobat a la plaça, que hi han ballat o s’hi han petonejat. Lloc de mercat cada dimarts i dissabte, lloc d’esdeveniments cabdals (el Mercat Medieval, el Mercat de Música Viva de Vic, la fira d’antiguitats Vicantic…). L’Ajuntament té com a base l’edifici de la part reial de Vic, aixecat cap al 1358. Estret, té l’aspecte d’una casa mínima que, si no fos per la balconada, es diria que té una punta de pudor, de no voler destacar més del compte. Però de lluny es veu la seva torre amb rellotge, que senyoreja la plaça.

Del carrer lateral de l’Ajuntament, per un moment, tens la impressió que n’ha de sortir un capgròs o un ballador o un infant del film Ventre blanc, la faula deliciosa que Jordi Lara va dedicar a la ciutat vella de Vic i a la seva cultura popular. Un cant d’amor a totes dues. Un homenatge que et convida a contemplar la ciutat i les seves expressions amb una mirada nova, amb un embadaliment per la bellesa i per allò que sovint passa més desapercebut.

 

Potser per haver invocat l’univers de l’escriptor Jordi Lara i l’atmosfera onírica de Ventre blanc, quan m’encamino cap a la banda nord de la plaça em crida l’atenció la figura d’un home: un senyor gran amb túnica llarga, espardenyes de roba i bastó, que camina sense anar enlloc. D’on ha sortit? Li passen pel costat una parella esportiva, abillada amb colors cridaners, d’aquell to de pell moreno que fa ràbia… I l’home segueix tustant, amb el seu bastó, el sauló de la plaça. Després es troba una noia jove, amb el cap cobert, i es posen a parlar animadament, però no els puc entendre.

Segueixo avall i veig que entra a la plaça un camió cisterna que comença a dibuixar cercles i a remullar-la amb aigua. Els cercles són cada vegada més petits, la part de plaça enfosquida per l’aigua, cada vegada més gran, i el seu moviment té alguna cosa de ball harmònic. Un infant es mira embadalit el ball del camió cisterna. Un parell de senyores grans esperen el seu torn de pas perquè no les remulli. I en aquesta repetició quotidiana i la mena de sorpresa que li fa de mirall em sembla veure-hi una punta d’alegria, l’alegria que les coses se succeeixin, s’encadenin i rutllin.

Ja em trobo a la banda nord de la plaça, molt més atapeïda de comerços que no pas la sud, que té un aire una mica més atrotinat. Diuen que sempre ha estat així, no se sap per què. També diuen que a l’hora de sortir a fer un volt, fa anys, de jovenets, la banda dels porxos era on es passejava, per veure-hi algú o ser vist. Era justament en aquesta ela de la banda nord, on s’arrengleren la majoria de cafeteries. En aquest vèrtex, a l’ombra, un capgròs ajagut, amb les cames creuades, s’ho mira tot complagut. És l’escultura d’en Merma o el Cap de Llúpia, un capgròs d’aire grotesc que obre el pas dels gegants i juga a empaitar-se amb els nens. En Merma de bronze diries que riu. L’agafaries pel braç, el convidaries a ballar a la plaça i a enfilar-nos plegats a un dels terrats amb vistes.