Un ecosistema de ‘start-ups’

Silicon Valley és jugar a la primera lliga i la clau és el talent. Coses com fer un ‘brainstorming’ per discutir idees boges sense límit a la imaginació pot significar tenir en una taula gent brillant com, per exemple, cofundadors de Sun Microsystems, experts d’eBay o genis de Twitter
H

e de confessar que la primera vegada que vaig viatjar a Silicon Valley, fa deu anys, no tenia ni idea del que era. No és una ciutat i el seu nom ni tan sols apareix als mapes. Comprèn de Menlo Park a San José i actualment inclou la ciutat de San Francisco. És la seu de les millors empreses tecnològiques del món com Facebook, Google, Twitter; la llar dels inversors més potents; i el bressol de milers de start-ups que aspiren a canviar el món. En trepitjar per primera vegada Silicon Valley, alguna cosa va canviar en la meva vida. Va ser una nova perspectiva, una nova manera de pensar, d’entendre els negocis, de relacionar-me i créixer professionalment. L’anomeno “el Disney World de l’emprenedor” perquè em recorda un parc temàtic, on et donen un mapa a l’entrada i pots veure cada zona temàtica totalment preparada per aconseguir que els teus somnis es facin realitat. A Silicon Valley, en lloc de nens perseguint les seves il·lusions, els protagonistes són els emprenedors. Té diverses zones temàtiques: la zona dels inversors: els VC —venture capitals—, els inversors més importants del món tenen l’oficina al carrer Sunhill Road. Representa la concentració d’inversors més gran del planeta i on es tanquen la quantitat més elevada d’operacions d’inversió.

Una altra zona és la del coneixement, amb la Universitat de Stanford com a reina del ball. Ha estat fonamental en la creació d’aquest ecosistema emprenedor. Seguint el mapa de Silicon Valley, l’altra zona és la dels proveïdors de serveis, on operen advocats, mentors, consultors, acceleradores i incubadores de negoci, que es dediquen a ajudar equips a validar i fer créixer els seus negocis proporcionant-los recursos, i moltes vegades, diners. La més coneguda és Y Combinator. Tot és possible. Una altra zona és la de les grans empreses tecnològiques. Google està comprant un gran nombre de terrenys i espais immobiliaris de la zona, on es poden visitar corporacions com Apple, Yahoo, Sales Force, Twitter, Facebook, les grans empreses innovadores. Van començar com a start-ups i amb grans idees fins a esdevenir gegants que alimenten i s’alimenten d’aquest ecosistema brutal. La majoria de start-ups pretenen ser comprades per aquests gegants.

Els garatges i els coworkings, on es treballa de forma oberta i col·laborativa, allotgen les més de 30.000 start-ups que es creen a la Vall. A San Francisco hi ha un barri anomenat Mission, sota Market Street. És un barri més pintoresc, ple de hipsters, bé jo diria que tot San Francisco i la Vall és hipster, però té un aire especial i artístic. Com que és més barat viure allà és normal que s’hi instal·lin tantes start-ups i emprenedors i reconverteixin un barri que havia estat més pobre i segueix sent insegur. Allà es creen unes 5.000 start-ups a l’any i el 85% moren abans dels cinc anys. L’altra cara és que és el mercat més difícil del món, un dels més cars, madurs i on només els millors dels millors guanyen.

Silicon Valley no sorprèn per la seva bellesa estètica. Venint de Barcelona, on l’arquitectura i la història t’acompanyen a cada pas, només es veuen zones industrials, barris residencials apartats, i tot bastant escampat, sense personalitat. No és com l’encant de San Francisco, sobretot quan la boira en desdibuixa els ponts. La seva bellesa rau en el que amaguen els garatges, les aules universitàries, els cafès i els edificis de vidre. Gent de tot arreu del món vénen a formar part del team USA i Silicon Valley els acull, sempre que tinguin talent, és clar. Innovar i el futur són la clau d’un club selecte i secret. Tot són incentius per treballar més i millor, per merèixer ser-hi. Més petit del que es pugui pensar, és un club només per a qui estigui ben connectat. Ingressar-hi és molt difícil però fer networking és fàcil perquè hi ha més de cent esdeveniments cada dia en els quals pots intentar buscar les connexions adequades. La gent és molt oberta, t’escoltarà i ajudarà, però només si tens alguna cosa nova per aportar.

El dia que vaig arribar a Silicon Valley vaig anar al despatx de Keiretsu Forum a San Francisco, situat a Market Street. És un edifici alt de vidre en ple barri financer. La gent anava en texans, informal, relaxada, tot i que movien negocis de milions de dòlars. Jo vestia molt més formal. Fa deu anys a Espanya no s’estilava tant anar en samarreta i sabatilles a l’oficina. Em vaig posar a treballar molt dur amb els membres de l’equip per aprendre els mètodes i l’estratègia inversora dels business angels, que són inversors privats que inverteixen els seus propis diners en empreses a l’espera d’un retorn de la inversió, i poder adaptar-la a la cultura i realitat espanyola de llavors. El treball era més obert, eficaç, focalitzat i motivador. Hauria pencat gratis vint hores al dia només per la recompensa de sentir-me part de l’equip i del lloc. Aquesta forma de treballar més oberta i transparent ja s’està començant a implantar a Espanya, però fa deu anys no era així. Vaig quedar tan impressionada per la passió, el talent, l’ambició i la força, que vaig decidir que un dia jo hi viuria. I així va passar quan al cap de pocs anys em vaig traslladar a viure a San Francisco com a vicepresidenta del grup multinacional Scaale, amb base a la ciutat de la boira.

He adoptat els seus horaris de feina, menjar i oci. Em semblen molt més eficients que els nostres a Espanya. De tornada, segueixo el meu horari americà. A les 7 o 8 ja estàs actiu i amb un cafè a la mà, normalment de Starbucks. Es menja a les 12 del migdia. A Silicon Valley pots trobar menjar d’arreu del món, i la gent sembla agradar-li molt la cuina mexicana, xinesa, tailandesa i hindú, que no és la mateixa que trobes a Espanya. Es menja en vint minuts, i molts, com jo, davant de l’ordinador: una amanida, un entrepà, una mica de menjar xinès o sushi en capses de plàstic transparent. A les cinc de la tarda tothom ja és fora del despatx, però sovint se segueix treballant. La gent va al gimnàs, se sopa molt d’hora, cap a les sis de la tarda i segueixen connectats des de casa perquè la connectivitat és com una droga per a tots els bojos de Silicon Valley.

PEU DE FOTO

I de sobte, caminant pels carrers de Palo Alto, si tens una mica de sort, pots trobar-te el CEO d’una dels gegants prenent un cafè, com Mark Zuckerberg, i sentiràs la necessitat de fer-te una foto amb ell com si fos una estrella de Hollywood. Els emprenedors s’han convertit en estrelles de rock que els joves volen imitar. Palo Alto ha millorat molt gràcies a l’entrada de les grans empreses, però segueix sent un lloc conflictiu. En una mateixa ciutat conviuen les ments més brillants i les ments més “perilloses”, que no tenen oportunitats al Disney World de l’emprenedor.

Silicon Valley és jugar a la primera lliga i la clau és el talent. Coses com fer un brainstorming per discutir idees boges i no posar límit a la teva imaginació pot significar tenir en una taula gent brillant com, per exemple, cofundadors de Sun Microsystems, experts d’eBay o genis de Twitter. Jo he tingut el privilegi de poder seure en una taula a pensar amb gent així, i és tot un luxe.

He viscut al districte financer, en un gratacel anomenat Rincon Center, i amb unes vistes enlluernadores al Bay Bridge. Tens l’Elysium allà mateix a la ciutat, d’una banda, la gent amb els ingressos més elevats del país, i de l’altra, gent sense llar que no té res. Actualment el cost d’un lloguer d’una habitació a San Francisco passa dels 4.000 dòlars al mes. Jo pagava una mica més que això pel meu apartament d’una habitació al Rincon Center. Just a sota de casa hi havia els meus veïns els sense sostre, un contrast desolador. A l’altra banda del Bay Bridge hi ha Oakland, irònicament, una de les zones més perilloses de Califòrnia, amb trets i conflictes diaris. I més amunt tens Berkeley, amb la seva imponent universitat, una llegenda per als moviments estudiantils.

L’elevat cost de vida, a causa dels preus immobiliaris, posa en risc la raó d’existir de Silicon Valley: la innovació que porten les start-ups. Vist els costos de vida, en què un apartament et costa 4.000 dòlars, molts emprenedors estan marxant a altres llocs a muntar els seus projectes simplement perquè no es poden permetre viure-hi. Si Silicon Valley perdés les start-ups, els hippies de tota la vida, els artistes i els bojos visionaris, perdria el cor del seu ecosistema: la innovació i les noves idees que porten els emprenedors.

L’elevat cost de vida, a causa dels preus immobiliaris, posa en risc la raó d’existir de Silicon Valley: la innovació que porten les ‘start-ups’

Gran part dels emprenedors sobreviuen a San Francisco i Silicon Valley vivint com els estudiants, lloguen pis entre diversos, o viuen en cases per a emprenedors en què es dorm i es treballa. Necessiten algun tipus de suport econòmic, tant familiar com d’algun inversor, i saben quants mesos de vida els queda, així que se la juguen fins que, en molts casos, han de tornar a casa per falta de diners. Silicon Valley també es caracteritza per un estil de vida especial, que gira al voltant de la feina, però de forma positiva, amb l’eslògan “Work hard, play harder” que vol dir ‘Treballa fort i juga encara més fort’. Per això, les empreses com Google i Facebook van popularitzar el seu sistema de treball, amb oficines plenes de futbolins, piscines, massatgistes i sales de videojocs. La idea és donar llibertat als treballadors i oferir-los eines perquè puguin aclarir la seva ment i ser més creatius. Això fa que es passin tot el dia a l’oficina i rendeixin molt més. Els horaris més flexibles o fins a les 17 h fan que el personal treballi més en menys temps.

La vida nocturna té també altres horaris, i la gent prefereixen festes en cases privades i no als bars. Suposo que es deu als horaris, ja que els bars tanquen a les dues de la matinada i només pots beure si tens més de 21 anys. Als bars hi ha més homes que dones però curiosament les dones es queixen que no troben homes per a una relació estable. Jo freqüentava un pub irlandès a prop de l’oficina, on anaven tots els de Sales Force, i valorava que fos tan fàcil socialitzar amb la gent, sempre que —evidentement— parlis de tecnologia.

Moltes ciutats del món han intentat imitar aquest ecosistema emprenedor. Però fracassen. Silicon, irrepetible, no es pot dissenyar artificialment. Ha de ser autèntic, i no creat per un govern ni imposat de dalt a baix perquè la clau són les persones que ho fan possible. Bé, això i la quantitat de milions disponibles que tenen per invertir en innovació. Ha consistit a atraure talent i americanitzar a qui sigui el millor en alguna cosa. El 65% de persones que hi viuen no han nascut als Estats Units, però la majoria se senten americans. Són allà amb un mateix objectiu. Tots treballen dur i s’ajuden per aconseguir-ho, amb el gran parc temàtic de la Vall a la seva disposició. I així poden créixer els projectes del talent individual.

Ciutats com Nova York, Londres, Berlín, Santiago de Xile, Austin, Bombai, Bangalore, Singapur, o fins i tot Barcelona i Madrid, han creat els seus propis ecosistemes amb els seus propis diferencials per atraure empreses, talent i riquesa. Però reproduir Silicon Valley és impossible. Les ciutats que estan generant bons ecosistemes tenen èxit perquè se centren a potenciar un valor o una fortalesa que ja tingui el seu ecosistema, en comptes de voler crear-lo del no-res. Hi ha més diners que bons projectes, així que money is not an issue. És un factor fonamental que els productes que es creen, financen i posen a prova a Silicon Valley tenen sortida directa al mercat dels Estats Units, amb més de 400 milions de persones que parlen una mateixa llengua, que són tech savvy, consumistes, multimarques, i amb capacitat de compra. Les valoracions d’empreses americanes sempre seran molt més altes, simplement perquè poden vendre molt més.

Les ciutats que estan generant bons ecosistemes tenen èxit perquè se centren a potenciar un valor o una fortalesa que ja tingui el seu ecosistema, en comptes de voler crear-lo del no-res

El tiquet d’entrada és molt car i difícil d’aconseguir. Com tots els clubs, aquest club Disney no és per a tothom. La immensa majoria d’empreses no han de venir a Silicon Valley, ja que seria una pèrdua de temps i diners molt gran per a ells. Molts emprenedors espanyols em truquen abans de venir de viatge per conèixer l’ecosistema i fer-hi contactes. Volen obrir seu aquí, i no els culpo: el 80% d’empreses a Silicon Valley que venen internacionalment no necessiten fer acció comercial ni màrqueting internacional ja que són els clients internacionals els que els compren. I ho fan perquè els productes que surten de Silicon Valley estan en el punt de mira. Pots internacionalitzar-te més fàcilment si portes el segell “Silicon Valley”. Si em reuneixo amb ells al meu despatx, també a Market Street i amb vistes al Bay Bridge, escolto el seu projecte i els explico com funciona això, a qui han de conèixer i els aconsello com s’han de moure. I en molts casos, els dic el que no volen sentir. Dues paraules: no vingueu. Si la teva empresa o model de negoci és una còpia d’alguna cosa que ja s’ha inventat a Silicon Valley, el que es coneix com un negoci me too, no vinguis. Ja ho han inventat ells, tenen més diners que tu, més contactes, i coneixen el mercat. El que funciona és tenir alguna cosa diferent i trencadora. És un mercat molt car, i per això les empreses disposen de molt més diners que a Espanya. Només contractar una persona sènior et costa sis xifres. A més, el cicle de vendes és més llarg del que un s’imagina. Alhora, és una societat de litigi, de manera que cal invertir molts diners en advocats per fer cada pas. Alguns hi són perquè volen créixer, altres perquè volen ser comprats per Google, i tots perquè volen moure capital. Molt pocs ho aconsegueixen. La mitjana dels exits a Silicon Valley és de set anys. Els protagonitzen homes més grans de 40 anys, i no nanos d’universitat, com es veu a les pel·lícules. Guanyar diners també és molt difícil. És un mercat hiperlocal, on els inversors de Sunhill Road només inverteixen en empreses a Silicon Valley, ni tan sols d’altres zones del país. Has de ser local, tenir empresa allà i començar a demostrar coses. Només així tens una oportunitat. El fracàs s’accepta com a part del camí a l’èxit. Silicon Valley no morirà perquè sap evolucionar. Ha viscut moltes crisis, però la clau és que no se centra en una indústria, sinó que evoluciona amb visió de futur i perseguint the next big thing. Va començar amb els xips, el programari, les punt com, internet o el núvol, les xarxes socials, els telèfons, les apps, i ara està treballant en el futur dels cotxes entre Google i Tesla —que té seu a Nevada—. Qui sap què vindrà després. Els nois de Silicon Valley ens ho aniran mostrant.

PEU DE FOTO

Un ecosistema de ‘start-ups’

Silicon Valley és jugar a la primera lliga i la clau és el talent. Coses com fer un ‘brainstorming’ per discutir idees boges sense límit a la imaginació pot significar tenir en una taula gent brillant com, per exemple, cofundadors de Sun Microsystems, experts d’eBay o genis de Twitter
H

e de confessar que la primera vegada que vaig viatjar a Silicon Valley, fa deu anys, no tenia ni idea del que era. No és una ciutat i el seu nom ni tan sols apareix als mapes. Comprèn de Menlo Park a San José i actualment inclou la ciutat de San Francisco. És la seu de les millors empreses tecnològiques del món com Facebook, Google, Twitter; la llar dels inversors més potents; i el bressol de milers de start-ups que aspiren a canviar el món. En trepitjar per primera vegada Silicon Valley, alguna cosa va canviar en la meva vida. Va ser una nova perspectiva, una nova manera de pensar, d’entendre els negocis, de relacionar-me i créixer professionalment. L’anomeno “el Disney World de l’emprenedor” perquè em recorda un parc temàtic, on et donen un mapa a l’entrada i pots veure cada zona temàtica totalment preparada per aconseguir que els teus somnis es facin realitat. A Silicon Valley, en lloc de nens perseguint les seves il·lusions, els protagonistes són els emprenedors. Té diverses zones temàtiques: la zona dels inversors: els VC —venture capitals—, els inversors més importants del món tenen l’oficina al carrer Sunhill Road. Representa la concentració d’inversors més gran del planeta i on es tanquen la quantitat més elevada d’operacions d’inversió.

Una altra zona és la del coneixement, amb la Universitat de Stanford com a reina del ball. Ha estat fonamental en la creació d’aquest ecosistema emprenedor. Seguint el mapa de Silicon Valley, l’altra zona és la dels proveïdors de serveis, on operen advocats, mentors, consultors, acceleradores i incubadores de negoci, que es dediquen a ajudar equips a validar i fer créixer els seus negocis proporcionant-los recursos, i moltes vegades, diners. La més coneguda és Y Combinator. Tot és possible. Una altra zona és la de les grans empreses tecnològiques. Google està comprant un gran nombre de terrenys i espais immobiliaris de la zona, on es poden visitar corporacions com Apple, Yahoo, Sales Force, Twitter, Facebook, les grans empreses innovadores. Van començar com a start-ups i amb grans idees fins a esdevenir gegants que alimenten i s’alimenten d’aquest ecosistema brutal. La majoria de start-ups pretenen ser comprades per aquests gegants.

Els garatges i els coworkings, on es treballa de forma oberta i col·laborativa, allotgen les més de 30.000 start-ups que es creen a la Vall. A San Francisco hi ha un barri anomenat Mission, sota Market Street. És un barri més pintoresc, ple de hipsters, bé jo diria que tot San Francisco i la Vall és hipster, però té un aire especial i artístic. Com que és més barat viure allà és normal que s’hi instal·lin tantes start-ups i emprenedors i reconverteixin un barri que havia estat més pobre i segueix sent insegur. Allà es creen unes 5.000 start-ups a l’any i el 85% moren abans dels cinc anys. L’altra cara és que és el mercat més difícil del món, un dels més cars, madurs i on només els millors dels millors guanyen.

Silicon Valley no sorprèn per la seva bellesa estètica. Venint de Barcelona, on l’arquitectura i la història t’acompanyen a cada pas, només es veuen zones industrials, barris residencials apartats, i tot bastant escampat, sense personalitat. No és com l’encant de San Francisco, sobretot quan la boira en desdibuixa els ponts. La seva bellesa rau en el que amaguen els garatges, les aules universitàries, els cafès i els edificis de vidre. Gent de tot arreu del món vénen a formar part del team USA i Silicon Valley els acull, sempre que tinguin talent, és clar. Innovar i el futur són la clau d’un club selecte i secret. Tot són incentius per treballar més i millor, per merèixer ser-hi. Més petit del que es pugui pensar, és un club només per a qui estigui ben connectat. Ingressar-hi és molt difícil però fer networking és fàcil perquè hi ha més de cent esdeveniments cada dia en els quals pots intentar buscar les connexions adequades. La gent és molt oberta, t’escoltarà i ajudarà, però només si tens alguna cosa nova per aportar.

El dia que vaig arribar a Silicon Valley vaig anar al despatx de Keiretsu Forum a San Francisco, situat a Market Street. És un edifici alt de vidre en ple barri financer. La gent anava en texans, informal, relaxada, tot i que movien negocis de milions de dòlars. Jo vestia molt més formal. Fa deu anys a Espanya no s’estilava tant anar en samarreta i sabatilles a l’oficina. Em vaig posar a treballar molt dur amb els membres de l’equip per aprendre els mètodes i l’estratègia inversora dels business angels, que són inversors privats que inverteixen els seus propis diners en empreses a l’espera d’un retorn de la inversió, i poder adaptar-la a la cultura i realitat espanyola de llavors. El treball era més obert, eficaç, focalitzat i motivador. Hauria pencat gratis vint hores al dia només per la recompensa de sentir-me part de l’equip i del lloc. Aquesta forma de treballar més oberta i transparent ja s’està començant a implantar a Espanya, però fa deu anys no era així. Vaig quedar tan impressionada per la passió, el talent, l’ambició i la força, que vaig decidir que un dia jo hi viuria. I així va passar quan al cap de pocs anys em vaig traslladar a viure a San Francisco com a vicepresidenta del grup multinacional Scaale, amb base a la ciutat de la boira.

He adoptat els seus horaris de feina, menjar i oci. Em semblen molt més eficients que els nostres a Espanya. De tornada, segueixo el meu horari americà. A les 7 o 8 ja estàs actiu i amb un cafè a la mà, normalment de Starbucks. Es menja a les 12 del migdia. A Silicon Valley pots trobar menjar d’arreu del món, i la gent sembla agradar-li molt la cuina mexicana, xinesa, tailandesa i hindú, que no és la mateixa que trobes a Espanya. Es menja en vint minuts, i molts, com jo, davant de l’ordinador: una amanida, un entrepà, una mica de menjar xinès o sushi en capses de plàstic transparent. A les cinc de la tarda tothom ja és fora del despatx, però sovint se segueix treballant. La gent va al gimnàs, se sopa molt d’hora, cap a les sis de la tarda i segueixen connectats des de casa perquè la connectivitat és com una droga per a tots els bojos de Silicon Valley.

PEU DE FOTO

I de sobte, caminant pels carrers de Palo Alto, si tens una mica de sort, pots trobar-te el CEO d’una dels gegants prenent un cafè, com Mark Zuckerberg, i sentiràs la necessitat de fer-te una foto amb ell com si fos una estrella de Hollywood. Els emprenedors s’han convertit en estrelles de rock que els joves volen imitar. Palo Alto ha millorat molt gràcies a l’entrada de les grans empreses, però segueix sent un lloc conflictiu. En una mateixa ciutat conviuen les ments més brillants i les ments més “perilloses”, que no tenen oportunitats al Disney World de l’emprenedor.

Silicon Valley és jugar a la primera lliga i la clau és el talent. Coses com fer un brainstorming per discutir idees boges i no posar límit a la teva imaginació pot significar tenir en una taula gent brillant com, per exemple, cofundadors de Sun Microsystems, experts d’eBay o genis de Twitter. Jo he tingut el privilegi de poder seure en una taula a pensar amb gent així, i és tot un luxe.

He viscut al districte financer, en un gratacel anomenat Rincon Center, i amb unes vistes enlluernadores al Bay Bridge. Tens l’Elysium allà mateix a la ciutat, d’una banda, la gent amb els ingressos més elevats del país, i de l’altra, gent sense llar que no té res. Actualment el cost d’un lloguer d’una habitació a San Francisco passa dels 4.000 dòlars al mes. Jo pagava una mica més que això pel meu apartament d’una habitació al Rincon Center. Just a sota de casa hi havia els meus veïns els sense sostre, un contrast desolador. A l’altra banda del Bay Bridge hi ha Oakland, irònicament, una de les zones més perilloses de Califòrnia, amb trets i conflictes diaris. I més amunt tens Berkeley, amb la seva imponent universitat, una llegenda per als moviments estudiantils.

L’elevat cost de vida, a causa dels preus immobiliaris, posa en risc la raó d’existir de Silicon Valley: la innovació que porten les start-ups. Vist els costos de vida, en què un apartament et costa 4.000 dòlars, molts emprenedors estan marxant a altres llocs a muntar els seus projectes simplement perquè no es poden permetre viure-hi. Si Silicon Valley perdés les start-ups, els hippies de tota la vida, els artistes i els bojos visionaris, perdria el cor del seu ecosistema: la innovació i les noves idees que porten els emprenedors.

L’elevat cost de vida, a causa dels preus immobiliaris, posa en risc la raó d’existir de Silicon Valley: la innovació que porten les ‘start-ups’

Gran part dels emprenedors sobreviuen a San Francisco i Silicon Valley vivint com els estudiants, lloguen pis entre diversos, o viuen en cases per a emprenedors en què es dorm i es treballa. Necessiten algun tipus de suport econòmic, tant familiar com d’algun inversor, i saben quants mesos de vida els queda, així que se la juguen fins que, en molts casos, han de tornar a casa per falta de diners. Silicon Valley també es caracteritza per un estil de vida especial, que gira al voltant de la feina, però de forma positiva, amb l’eslògan “Work hard, play harder” que vol dir ‘Treballa fort i juga encara més fort’. Per això, les empreses com Google i Facebook van popularitzar el seu sistema de treball, amb oficines plenes de futbolins, piscines, massatgistes i sales de videojocs. La idea és donar llibertat als treballadors i oferir-los eines perquè puguin aclarir la seva ment i ser més creatius. Això fa que es passin tot el dia a l’oficina i rendeixin molt més. Els horaris més flexibles o fins a les 17 h fan que el personal treballi més en menys temps.

La vida nocturna té també altres horaris, i la gent prefereixen festes en cases privades i no als bars. Suposo que es deu als horaris, ja que els bars tanquen a les dues de la matinada i només pots beure si tens més de 21 anys. Als bars hi ha més homes que dones però curiosament les dones es queixen que no troben homes per a una relació estable. Jo freqüentava un pub irlandès a prop de l’oficina, on anaven tots els de Sales Force, i valorava que fos tan fàcil socialitzar amb la gent, sempre que —evidentement— parlis de tecnologia.

Moltes ciutats del món han intentat imitar aquest ecosistema emprenedor. Però fracassen. Silicon, irrepetible, no es pot dissenyar artificialment. Ha de ser autèntic, i no creat per un govern ni imposat de dalt a baix perquè la clau són les persones que ho fan possible. Bé, això i la quantitat de milions disponibles que tenen per invertir en innovació. Ha consistit a atraure talent i americanitzar a qui sigui el millor en alguna cosa. El 65% de persones que hi viuen no han nascut als Estats Units, però la majoria se senten americans. Són allà amb un mateix objectiu. Tots treballen dur i s’ajuden per aconseguir-ho, amb el gran parc temàtic de la Vall a la seva disposició. I així poden créixer els projectes del talent individual.

Ciutats com Nova York, Londres, Berlín, Santiago de Xile, Austin, Bombai, Bangalore, Singapur, o fins i tot Barcelona i Madrid, han creat els seus propis ecosistemes amb els seus propis diferencials per atraure empreses, talent i riquesa. Però reproduir Silicon Valley és impossible. Les ciutats que estan generant bons ecosistemes tenen èxit perquè se centren a potenciar un valor o una fortalesa que ja tingui el seu ecosistema, en comptes de voler crear-lo del no-res. Hi ha més diners que bons projectes, així que money is not an issue. És un factor fonamental que els productes que es creen, financen i posen a prova a Silicon Valley tenen sortida directa al mercat dels Estats Units, amb més de 400 milions de persones que parlen una mateixa llengua, que són tech savvy, consumistes, multimarques, i amb capacitat de compra. Les valoracions d’empreses americanes sempre seran molt més altes, simplement perquè poden vendre molt més.

Les ciutats que estan generant bons ecosistemes tenen èxit perquè se centren a potenciar un valor o una fortalesa que ja tingui el seu ecosistema, en comptes de voler crear-lo del no-res

El tiquet d’entrada és molt car i difícil d’aconseguir. Com tots els clubs, aquest club Disney no és per a tothom. La immensa majoria d’empreses no han de venir a Silicon Valley, ja que seria una pèrdua de temps i diners molt gran per a ells. Molts emprenedors espanyols em truquen abans de venir de viatge per conèixer l’ecosistema i fer-hi contactes. Volen obrir seu aquí, i no els culpo: el 80% d’empreses a Silicon Valley que venen internacionalment no necessiten fer acció comercial ni màrqueting internacional ja que són els clients internacionals els que els compren. I ho fan perquè els productes que surten de Silicon Valley estan en el punt de mira. Pots internacionalitzar-te més fàcilment si portes el segell “Silicon Valley”. Si em reuneixo amb ells al meu despatx, també a Market Street i amb vistes al Bay Bridge, escolto el seu projecte i els explico com funciona això, a qui han de conèixer i els aconsello com s’han de moure. I en molts casos, els dic el que no volen sentir. Dues paraules: no vingueu. Si la teva empresa o model de negoci és una còpia d’alguna cosa que ja s’ha inventat a Silicon Valley, el que es coneix com un negoci me too, no vinguis. Ja ho han inventat ells, tenen més diners que tu, més contactes, i coneixen el mercat. El que funciona és tenir alguna cosa diferent i trencadora. És un mercat molt car, i per això les empreses disposen de molt més diners que a Espanya. Només contractar una persona sènior et costa sis xifres. A més, el cicle de vendes és més llarg del que un s’imagina. Alhora, és una societat de litigi, de manera que cal invertir molts diners en advocats per fer cada pas. Alguns hi són perquè volen créixer, altres perquè volen ser comprats per Google, i tots perquè volen moure capital. Molt pocs ho aconsegueixen. La mitjana dels exits a Silicon Valley és de set anys. Els protagonitzen homes més grans de 40 anys, i no nanos d’universitat, com es veu a les pel·lícules. Guanyar diners també és molt difícil. És un mercat hiperlocal, on els inversors de Sunhill Road només inverteixen en empreses a Silicon Valley, ni tan sols d’altres zones del país. Has de ser local, tenir empresa allà i començar a demostrar coses. Només així tens una oportunitat. El fracàs s’accepta com a part del camí a l’èxit. Silicon Valley no morirà perquè sap evolucionar. Ha viscut moltes crisis, però la clau és que no se centra en una indústria, sinó que evoluciona amb visió de futur i perseguint the next big thing. Va començar amb els xips, el programari, les punt com, internet o el núvol, les xarxes socials, els telèfons, les apps, i ara està treballant en el futur dels cotxes entre Google i Tesla —que té seu a Nevada—. Qui sap què vindrà després. Els nois de Silicon Valley ens ho aniran mostrant.

PEU DE FOTO