Zeleste va ser una nau capitana de la música popular amb caixet, amb classe, dels anys 70 i 80 del segle passat. Una gestió irregular, acompanyada d’una nova localització, que no va acabar de funcionar, van provocar el seu tancament en el 2000. Com no podria ser d’altra manera en una ciutat cultural i socialment caïnita com Barcelona, Víctor Jou (1939-2023), el mentor de l’invent, va traçar un ric ventall de músiques al voltant del jazz, el rock i la música cubana, embolcallat d’aromes mediterranis. En altres paraules, la sala Zeleste va ser un panteó d’infinitat de fusions, aliances i controvèrsies. També va ser agència de contractació, segell discogràfic i escola de música. Tot plegat va ser conegut com l’Ona Laietana.
Sota el nom 1973-2023 50 anys Zeleste Ona Laitena Barcelona, el concert homenatge és una iniciativa del Jamboree, el club de jazz i altres herbes de la Plaça Reial, que també compta amb les seves anades i vingudes. Amb aquesta iniciativa, el Mas i Mas Festival, en la seva vintena edició, va aplegar una presència massiva, una clientela natural de Zeleste, que va trobar a l’espai del Born, cinc dècades enrere, un refugi emocional, que donava cabuda a un bosc musical molt ampli. La sala es comportava com un transformador cultural, una sort d’incubadora d’idees i projectes interdisciplinaris avant la lettre. L’escenari, ple de qualificats músics joves, de la repleta sala P62 va complaure a la concurrència, en la qual el segment social inferior als 35 anys va brillar per absència.
El so de l’Ona Laietana anava de Jaume Sisa a Xavier “Gato” Pérez (1951-1990), en la seva etapa rock en Secta Sònica, al costat de Jordi Bonell, compositor i fi guitarrista, a la figura del qual es va dedicar la primera part de la sessió, com a Música Urbana; una incipient i, llavors, inquieta Dharma; Toti Soler, que va excusar la seva assistència. També de Blay Tritono i l’Orquestra Mirasol –agrupació que va sofrir diverses transformacions en la seva curta existència i que mereix un descobriment per part de les audiències absents a la sala–, representada la nit del passat dissabte per la mandolina de Xavier Batllés i homenetjada per la pianística de Lluís Vidal. Més Iceberg, el quintet de rock progressiu de Max Sunyer, que derivaria anys després en el jazz fusió d’una nova formació, Pegasus.
El programa previst no es va oblidar de l’ínclit, polifacètic, cinematogràfic i dúctil Jordi Sabatés (1948-2022), que va gravar al costat de Tete Montoliu un àlbum bell i necessari Vampyria (1974). De nou, Vidal va estar esplèndid recreant, a manera de suite, tres peces dedicades a Anna Pomerol, vídua de l’antic component de Pic-Nic, grup pop, anterior a Zeleste, en què Sabatés va coincidir amb Soler.
“És un homenatge i una relectura de la música que es feia a Zeleste”, va dir Vidal, també director de l’orquestra. Una nova generació musical, intensa, desacomplexada, preparada i interessada en músiques urbanes –en un sentit ampli, el jazz i el rock són ritmes urbans– va fer seva el corpus de l’Ona Laietana, a partir d’uns exquisits arranjaments executats amb manyaga per una esplèndida Barcelona Art Orchestra (BAO), que es nodreix de músics de les diferents escoles musicals de la ciutat. La formació descobreix tons i colors, una plasticitat amagada en uns discos i uns músics que mereixen no ser oblidats.
El baixista Carles Benavent, sempre impecable, amb la nota justa, ni una més, al costat del més llest de la classe, Joan Albert Amargós, com a director de la BAO. En la part final del concert, li van treure molt de suc o li van imprimir molta imaginació, segons es miri, a unes partitures de fa quatre dècades, obres seves, atès que tots dos estaven en Música Urbana –un altre nom a recuperar–, ara interpretades per una big band. Si el concert es va gravar en vídeo, estaria bé que el públic pogués assaborir la intenció musical d’una música que en el seu moment va fer de pont entre el rock i el jazz, i ara sona gairebé igual, però no s’assembla en res. Avantatges del talent. La BAO va sonar contemporània i cinemàtica. Dolça i sòlida, al temps. Gens ortodoxa. No fa tant, en l’Auditori, Amargós va fer una cosa similar amb l’obra de Camarón de la Isla, en l’espectacle Suite de la Isla. El que s’ha dit: el més llest de la classe.
El fet esdevingut a la sala del Paral·lel és una realitat quotidiana en les escenes anglosaxones en les quals els músics no s’atorguen premis, ni guardons, es regalen la música de l’homenatjat o del gestor que l’ha fet possible, com pot ser un productor discogràfic. Aquest és el triomf més significatiu que pot rebre un músic. Ser considerat un músic de referència pels seus propis col·legues. En aquesta ocasió, s’ha anat més enllà involucrant músics de L’Ona Laietana, alguns encara en actiu. Va ser un acte de gratitud i respecte que també hauria de copsar l’interès de les audiències joves. Una nit que quedarà en el calendari de 2023.
