“Tot va començar el dia que el meu pare tenia concert i no volien deixar-nos a mi i al meu germà Lluc amb un cangur. Així que vam anar amb el meu pare i, quan vam arribar a la prova de so, en veure l’Aldo Munari muntant la seva bateria, em vaig quedar atrapat per a tota la vida”. Colzat a la barra davant un te earl grey de mig matí, el músic i compositor Joan Casares somriu quan rememora l’impacte que va sentir quan va veure, per primer cop, al bateria de La Vella Dixieland, mítica agrupació en la qual el seu pare, Pau, toca el clarinet i el saxo tenor, ininterrompudament, des del llunyà 1980.
“Totes aquestes hores d’escoltar música a casa, al cotxe, als concerts, van acabar dirigint-me cap a un fet inevitable. Els Reis Mags em van portar una bateria i vaig aprendre a tocar a casa amb el meu pare, a duo. Amb el temps ell ja em portava a tot arreu i, sense adonar-me’n, estava tocant de manera professional. De fet, m’agrada aprofitar bé els matins, esmorzar amb calma i, arribada l’hora en què els meus veïns ja no em voldran matar, em poso a practicar”, explica, abans de demanar que, de fons, no soni música, perquè li agrada concentrar-se “per a escoltar-la atentament”.
“Després d’aquests primers anys tocant a casa i, ocasionalment, en grups amb el meu pare, per a mi va ser quelcom nou tocar sense ell. Vam muntar Cincart Jazz Project, un grup on també hi havia el meu germà Lluc, amb el Pol Omedes a la trompeta, el Fabià Santcovsky a la guitarra i el Marc San al baix. Amb tretze o catorze anys, aquell realment va ser el meu primer grup musical”, detalla el bateria, que recentment ha llançat Segueix l’instint (The Changes), nou disc al capdavant de Tro, trio que formen ell, el baixista Xavi Castillo i el saxofonista baríton Pere Miró. Un més dels seus múltiples projectes entre els quals compten Smack Dab, Bop Collective o el Lluc Casares Septet, entre d’altres.
Seguint el redoblament de l’Art
El parroquià recorda amb precisió “el dia en què va sonar al cotxe l’Art Blakey, perquè em va canviar per sempre. Era una cinta amb el disc Soul station, del Hank Mobley, amb Wynton Kelly al piano, Paul Chambers al baix i Art Blakey a la bateria. Aquell redoblament! No m’ho podia creure”.
Com tants i tants músics de jazz, en Joan també ha viscut una estada als Estats Units, de la qual destaca especialment “la curta tutela que em va oferir en Rodney Green, que em va marcar molt. Cada cop que m’assec a la bateria veig les seves mans i escolto la seva veu. Avui en dia, encara estic aprenent de les seves classes”.
Una altra de les que reconeix com a fites de la seva trajectòria, “almenys, en un vessant més personal”, és haver format part del quartet del saxofonista Jesse Davis a les seves últimes gires. “Això em fa immensament feliç, no només perquè adoro al Jesse, sinó perquè el fet d’acompanyar a artistes internacionals itinerants és un tipus de treball al qual m’agradaria dedicar-me”.
Mentrestant, en Joan acaba de participar en l’enregistrament del proper àlbum de The Bop Collective, octet capitanejat per la saxofonista i compositora Irene Reig, “que escriu una música genial, però que, precisament, no és la més fàcil del món, no. I tocant a octet pots imaginar-te la quantitat de feina que dona. Estic molt il·lusionat amb aquest disc, perquè l’últim que vam fer va ser un dels que més content m’han deixat. Diuen que els músics moltes vegades tendim amb duresa a l’autocrítica, però aquest realment em va acabar deixant un bon sabor de boca”.
—Aquesta és una excel·lent notícia, el debut del Bop Collective és una passada! Quan surt el disc?
“Encara no ho sé. Però sí que et puc dir que, a finals de setembre, traiem nou àlbum de Smack Dab, la banda que lidero al costat d’Oriol Vallès, i que portarà per títol Supertralla, que crec que defineix bé què s’hi podrà escoltar. També crec que serà especial perquè inclourà uns temes en directe del concert que vam fer al maig al Milano. Et semblarà que m’aprofito del moment d’actualitat, però en els últims anys en Guim, el programador de la sala, ens han tractat de manera fenomenal i, per tant, tenir uns temes en directe enregistrats allà em fa especial il·lusió”. Al mateix temps, la ciutat que ha posat una franquícia de fleques on estava el Tequila d’Escudellers o un Mango on es trobava la llibreria Canuda, està prop de perdre una sala tan important per al públic i els músics barcelonins.
La nit en què Brandford Marsalis va tocar a Barcelona
“Barcelona és la millor ciutat del món, no hi ha lloc amb més qualitat de vida. Vaig acabar el meu màster a Amsterdam i, en menys de dos dies, em tenies de tornada aquí. L’únic problema per a mi de Barcelona és que soc músic. M’explico: la ciutat té una comunitat de músics i aficionats envejable, però no té el suport institucional que l’ajudi. Sobre-legislar és el mal d’aquesta ciutat on cada dia és més difícil prendre’s una canya més tard de les dotze o trobar un local amb música en directe”, lamenta el parroquià, que lamenta que en comptes de protegir el patrimoni cultural de la ciutat, “ens estem venent als turistes i als seus lloguers”.
I llavors demana quelcom que hauria de ser el més normal, però que a la Barcelona d’avui sona a utopia platònica: “tenir un concert estable, potser dues nits a la setmana, on tocar música per a un públic de barri. Lluny dels focus dels grans festivals, dels grans esdeveniments que busquen titulars. Un concert normal, a un bar normal, per a gent normal”.
La mateixa gent normal que una certa nit, a la fi dels 80, va ser present en la que és la seva història urbana predilecta. Va passar al Harlem de Comtessa de Sobradiel. “Allà hi havia un trio tocant i, cap al final de la primera meitat, se’ls acosta un tipus amb un saxo i demana pujar a tocar. Els músics li contesten que el conviden per al següent passi. El nostre saxofonista espera pacientment fins que un dels amfitrions se li acosta i acorden tocar el Caravan. Així, quan el criden per a pujar a l’escenari el tipus deixa a tots els assistents del club esbalaïts. El líder de la banda, incrèdul, corre cap al micròfon per a presentar-lo abans que desaparegui. I el que va passar a continuació em sembla meravellós, perquè aquell saxofonista era Brandford Marsalis! Amb Internet hem perdut per sempre la possibilitat que una cosa així es repeteixi a cap lloc del món, perquè avui en dia tothom sap quina cara té el Branford i fins i tot quina pinta té el quart trompeta de la big band d’Almendralejo. Per això, que aquesta història hagi succeït a la meva ciutat, a un club on jo he tocat i li hagi ocorregut a un músic que jo admiro tant, em fa volar la perruca!”.
—El que et volarà la perruca és la nostra oferta gastronòmica, per si vols tastar unes tapes, un entrepà, un plat combinat o un menú. Està tot de meravella.
En Joan Casares somriu. “Un bon menú entra que no vegis. Però no cada dia, que sóc més aviat de menjar poc”, adverteix, explicant així el perquè de la seva envejable primesa.
