Una superilla a la Plaça Catalunya

La meva idea de superilla preferida és la Plaça Catalunya. Ja sé que el concepte de superilla està desvirtuat, i que, alguns, hem estat profundament contraris a l’operació de Consell de Cent, però és que precisament no es tracta que la idea sigui equivocada sinó, en tot cas, on s’aplica: a tothom li agrada la foto d’un carrer sense cotxes, però no a tothom li agrada, ni als comerciants ni als conductors ni als jutges (segons sentència ferma), com s’ha fet ni, especialment, haver-se fet en un dels carrers cèntrics de l’Eixample.

Em mantinc en aquesta posició, precisament, perquè conec dos llocs on el concepte de superilla tindria el triple de sentit: un és la Sagrada Família, per exigències directes del guió de Gaudí i per lògica esclafant de la dignificació d’un temple tan carismàtic, però també perquè Provença i Marina ja han estat quasi peatonalitzats i perquè ja hi ha dos parcs a banda i banda que només caldria connectar eliminant el pas de vehicles per Sicília (ja no goso dir Mallorca, que és un altre tema) i fent de tota la zona una sola continuïtat en forma de parc. Però l’altra ubicació on crec que tindria sentit és la Plaça Catalunya. Una plaça que a més, admetem-ho, no acaba de brillar amb llum pròpia per diverses raons.

Picasso ja deia que calia refer la plaça de dalt a baix. Bohigas va fer l’ampliació d’El Corte Inglés, una de les moltes raons per les quals mai no entendré el gran aplaudiment que genera l’arquitecte i urbanista. Subirachs hi va posar el seu monument a Francesc Macià, inicialment controvertit i avui acceptat, i els nens juguen a tocar el cul de La Deessa de Clarà. La resta, com és sabut, són escultures de Josep Llimona o Enric Casanovas col·locades als accessos d’aquesta icònica mena de rosa dels vents que assenyala el cor precís i cardinal de la ciutat. Afortunadament, el cor de Barcelona no és un eix, ni és una avinguda. Cap dels carrers que envolten la plaça no és una artèria principal de la ciutat, es pot viure perfectament a Barcelona i baixar fins a la plaça tot deixant el cotxe a la Gran Via, a Urquinaona o a Universitat. Pel que fa al pàrquing de la Plaça Catalunya, pot continuar existint perfectament perquè pot ser la manera de crear dos únics accessos rodats a la plaça: des de Pelai o des de Passeig de Gràcia (sense esmentar la connexió amb les estacions de trens i de metro, és clar). La resta, imaginin per un moment, un gran parc. No una gran plaça dura, no: un gran parc. Amb la rodona al centre.

La manca de grans parcs al centre de la ciutat no té excusa si pensem en transformar la seva plaça més famosa, i més central, precisament en un gran (i central) parc. La plaça esdevindria un lloc de molt més pas ciutadà, perquè ara mateix creuar la plaça no acostuma a venir gaire bé per a res, i recuperaria possiblement el seu esperit dels anys on s’hi feia teatre (el Bon Retir, Eldorado, Barcelona…) o on les terrasses dels cafès o dels restaurants i els hotels eren espais de tertúlia i trobada (avui només el Zurich es pot dir que obeeix a aquesta definició). Fins i tot cobraria sentit recuperar-hi l’Avinguda de la Llum, amb cinema i galeries sota terra.

La manca de grans parcs al centre de la ciutat no té excusa si pensem en transformar la seva plaça més famosa, i més central, precisament en un gran (i central) parc

S’entén que la plaça hagi tingut una difícil solució fins ara perquè no deixa de ser un vestigi dels espais que tocaven les muralles abans de ser enderrocades, i per tant el primigeni xoc de civilitzacions entre Eixample i Ciutat Vella quan els cotxes tot just començaven a rodar (moment en què, per cert, la ment quadriculada de Cerdà ni tan sols va contemplar la plaça com a res cèntric o veritablement important). Ara, però, els cotxes no necessiten arribar tan avall: per arribar al port ja fan servir la Rambla o la Via Laietana (o Paral·lel o Picasso), ningú no necessita la Plaça Catalunya per passar de l’Eixample a Ciutat Vella sobre rodes, ni per passar de la dreta a l’esquerra de l’Eixample (per al qual objectiu ja hi ha la Gran Via, Casp o Diputació). No es trobaria faltar en absolut el trànsit rodat avui existent a, per exemple, Rambla Catalunya cantó Triangle, ni a Passeig de Gràcia cantó Corte Inglés, ni a Ronda de Sant Pere cantó Apple. Com a màxim es podria trobar a faltar el trànsit que va per la banda mar entre Rambla i Fontanella, per poder anar de Pelai a Urquinaona, però jo m’atreveixo a dir que si ens hem acostumat a no circular per Consell de Cent, ens podem acostumar a fer aquest trajecte pels carrers de més amunt de la plaça. Diria. En tot cas, admetria el debat sobre aquest tram concret.

Com més hi penso, més convençut n’estic: té molt més sentit fer un gran parc que comprengui tota la plaça Catalunya, que posar llambordes peatonals a Girona o a Consell de Cent, com han promogut els governs Colau-Collboni. Al mig de la plaça Catalunya no hi viu ningú, no hi treballa ningú i no hi travessa cap artèria principal que es necessiti fluïda. Aniríem a passejar des de Passeig de Gràcia fins a Canaletes o fins al Portal de l’Àngel caminant, ens estiraríem damunt la gespa o contemplaríem les fonts, xerraríem als bancs o a les terrasses veïnals, assistiríem als espectacles o activitats de lleure que s’hi poguessin acollir i tindríem, per una vegada, alguna cosa a semblant a un parc al centre de la ciutat. Que després caiguin els esperpents de El Corte Inglés, amb ampliació de Bohigas o sense, ja només seria qüestió de confiar en el bon gust. Els que vivim a la Sagrada Família, per exemple, no tenim aquesta mena de problemes.