Vaig començar a intuir que Barcelona era a punt d’enfrontar-se a un èxode massiu d’habitants quan la narrativa parida des de la ciutat (en general, escrita per autores nascudes aquí; de la generació X en avall) començava a refugiar-se en l’exaltació de la temàtica rural. El fenomen ha sigut curiós de viure, no només perquè els lectors barcelonins l’hagin abraçat amb molt d’entusiasme, sinó sobretot per la tendència literària de traslladar als boscos una sèrie de traumes i convencions netament ciutadanes. La literatura catalana sempre ha tingut la temptació planiana de fugir dels mals de Barcelona i d’Europa per refugiar-se al crec-crec de llar de foc a la masia pairal; en aquest sentit, per molt que pesi a comarques, Catalunya (o allò que els telenotícies de “La Nostra” anomenen de forma malaltissa “el territori”) sempre s’ha contaminat de certa bacelonitis.
La gràcia del tema és que, en la propera dècada, aquest gest purament literari esdevindrà una transformació demogràfica de conseqüències imprevisibles. De fet, l’extraradi de la nostra ciutat ja comença a patir les inclemències de l’estampida d’expats barcelonins qui —tard o d’hora— acabaran desplaçant-se a les seves antigues segones residències o comprant cases rurals al Pirineu per transformar-les en seus empresarials ecofriendly i traslladar la seva insofrible fonètica castellanitzada als pobles més recòndits. La filòsofa Anna Punsoda ha escrit un dietari sobre el seu país d’origen, els Plans de Sió a la Segarra, que té l’habilitat d’allunyar-se de tota aquesta picaresca literària. Primer i abans que res, car l’Anna fot el camp de Barcelona per tornar a un indret que coneix bé i s’estima prou com per no abocar-hi castració ni romantitzar un paisatge absolutament dissecat.
Mentre l’escrivia, vaig preguntar a l’autora de què anava La terra dura; l’Anna va respondre’m que parlava d’allò que un barceloní com jo anomenaria “pobles de merda”. Aquesta fou, literalment la impressió que vaig tenir quan, ja fa uns quants anys, vaig aterrar per casualitat a Concabella; palplantat davant d’un estanc mig abandonat i albirant unes granges porcines espantoses, vaig pensar que d’allí l’Anna (o quisvulla) només en podria fotre el camp convertida en Susan Sontag o en una assassina en sèrie. No és casualitat, per tant, que les parts on més he gaudit d’aquest dietari siguin els fragments on hi apareix el marit de l’autora (l’insigne editor Ignasi Moreta, un home més barceloní que les esgarrinxades de Santa Eulàlia) adreçant-se als conveïns amb termes afrancesats o contemplant la matança de porcs a la Cooperativa Agrària de Guissona com si fos a Birkenau.
A diferència dels elogis post-traumàtics de pagès escrits des de Gràcia, l’Anna glosa ca seu (en això diria que també s’hi amaga un cert deix ciutadà) buscant-hi la mateixa dignitat i mística que els imbècils com jo hem trobat en el paisatge de la Rambla de Catalunya quan tornàvem a casa mig trompes des del Barri Gòtic. Fa ben poc, una compatriota seva del món editorial em comentava que viure a la terra dura no és una tasca difícil d’assumir per l’aridesa del paisatge, sinó sobretot per haver de créixer en una societat on encara hi imperen els tics feudals i en què la mirada inquisidora d’una padrina et pot fer tornar a casa amb el cap cot. L’autora es reconcilia amb la terra dura cercant-hi la grandesa històrica del passat, denunciant les polítiques d’abandonament que l’han convertida en un indret poc habitable i gratant ben fort per dignificar-hi els intel·lectuals que l’han salvada.
Amb la mateixa amorosa cruesa que el dramaturg Josep Maria Miró ha cercat reconciliar-se amb la terra en obres com El cos més bonic que s’ha trobat mai en aquest lloc, l’Anna ha aprofitat la fugida de la ciutat per fer les paus amb casa seva de l’única forma possible; a través de la literatura. Diria que La terra dura ha tingut una bona acceptació entre el públic ciutadà perquè nosaltres veiem (amb enveja) molt llunyana la possibilitat de fer el mateix procés amb Barcelona. Ara vivim en una ciutat tan morta, avorrida i feridora des d’on fer literatura ha esdevingut una tasca quasi impossible. Últimament, quan passejo pels seus carrers torno a notar aquella experiència que vaig sentir a Concabella, palplantat davant de l’estanc d’aquell cau moribund, pensant com podrem treure petroli literari d’aquest indret. Qui sap si, per renéixer a la ciutat, caldrà cercar-se la vida als pobles de merda.
