Jo vaig fer dos anys de voluntariat a la presó Model de Barcelona. Hi anava tots els dimarts a donar una classe de Periodisme. La classe la fèiem en un soterrani sense llum natural, un espai gran, dividit per envans que formaven cubicles per a les diferents activitats. A la meva (a la meva classe) solien assistir una vintena d’interns.
El primer que allà vaig aprendre és que preguntar-li a algú per què l’han empresonat es considera de molt mala educació. O sigui que mai no sabies amb qui estaves tractant. T’ho havien d’explicar espontàniament. Si haig de donar per bo tot allò que espontàniament m’anaven explicant, vaig arribar a comptar entre els meus alumnes un assassí a sou de la màfia italiana (molt i molt ofès ell perquè l’haguessin condemnat per falsificació de moneda, un delicte que, segons deia, mai no havia comès…), una antiga mà dreta de Pablo Escobar, un pobre noi de Terrassa que en un mal moment econòmic va cometre l’error de passar droga en un avió i naturalment el van enganxar (em va fer quedar amb la seva xicota per a consolar-la i assegurar-li que a la presó no s’hi estava tan malament…) i un multiatracador de bancs amb no sé quants anys de condemna pel davant, a qui la seva dona acabava de demanar que renunciés al fill comú per tal que el pogués adoptar i donar-li els seus cognoms la nova parella d’ella. Etc.
Va ser aquella tota una experiència formativa, sobretot per a mi. Jo els tractava a ells sempre de “cavallers”, cosa que tenia la doble virtut d’expressar respecte i de marcar distàncies. Recordo un dia que en plena classe va fallar el corrent elèctric. Vàrem restar completament a les fosques en aquell soterrani. Es va girar en un instant un formidable silenci. Trencat en qüestió de segons per servidora: “cavallers, no se m’espantin pas, de seguida tornarà la llum”. Mai no oblidaré les rialles que van seguir. Les seves rialles. Inesperadament entranyables.
Vist amb perspectiva, suposo que això de tenir una presó al mig de l’Eixample va ser sempre una completa animalada. El pati era molt visible des d’un munt de balcons, i això sol ja exposava els presos a certa indignitat de mones a la fira. A més, de model, la Model no en tenia res: dissenyada per a 800 reclusos, de seguida va triplicar aquella ratio. Era lletja, bruta i depriment, amb la famosa estructura de panòptic que, ben ominosament, han acabat copiant les redaccions d’alguns diaris. L’ull que tot ho veu i res no perdona. El fet que allà fos executat a garrote vil Salvador Puig Antich, i que fos també els anys 80 l’escenari d’un famós motí liderat Vaquilla, bé, doncs encara afegia més llenya a la llegenda…negra.
De model, la Model no en tenia res: dissenyada per a 800 reclusos, de seguida va triplicar aquella ratio; era lletja, bruta i depriment
La notícia que finalment tancarien la Model el 2017 em va provocar, ho recordo perfectament, sentiments contradictoris. D’una banda em vaig alegrar que es tanqués aquell cau infecte i que els presos, si és que presos hi ha d’haver, fossin reubicats en instal.lacions més humanitàries i modernes. Alhora se’m va acudir que treure els presidis dels nuclis urbans per a endur-se’ls a polígons industrials remots, o directament a descampats remotíssims, no deixa de tenir el seu punt de prestidigitació social. D’amagar l’ou de la realitat. La gent que no ha trepitjat mai una presó tendeix a frivolitzar tot el que significa ser allà dins, tot el que pot arribar a passar-li a una persona que està, no merament privada de llibertat, sinó com envasada al buit. Tancada dins d’una olla a pressió distòpica.
Notable proesa urbana serà l’anunciada recuperació de l’espai penitenciari, tan intensament sofert i viscut, per a habitatges, equipaments socials…fins i tot un pulmó verd com Déu mana, segons he llegit aquí mateix, a The New Barcelona Post. Diu molt de la vitalitat d’una ciutat la seva capacitat de girar-se com un mitjó, de regenerar els seus teixits més sensibles, de convertir places de toros i fins i tot presons en… una altra cosa.
Us n’aniríeu a viure a allò que un dia va ser una cel.la de la cinquena gal.leria? Jo no podria deixar de preguntar-me què se n’haurà fet, dels meus “cavallers”, cada nit en tancar el llum…
