Diguem-ne amor (a Barcelona)

El 2010, Jordi Llovet va publicar a Katz Editores un petit assaig dedicat a l’amistat. Porta justament per títol La amistad + Conversación con un amigo (entrevista de Llàtzer Moix). Es tracta d’un elogi apassionat a l’amistat al llarg dels temps, farcit de referències històriques, filosòfiques i literàries. Hi explica, per exemple, que Aristòtil va formular la primera gran teoria política de l’amistat que, a la pràctica, es troba en la constitució de la ciutat ideal del noucentisme català. Pel filòsof, segons el professor Llovet, dos bons amics no són més que el primer model conseqüent, intel·ligent i madur per a la constitució i enfortiment de la polis, la ciutat. Per dir-ho d’una altra manera, l’amistat seria la base sobre la qual s’aixeca la ciutat.

De ciutat i d’amistat, d’amor i de sexe, també en parla Andrew Holleran a Dancer from the dance, novel·la gai sobre la Nova York salvatge i llibertina dels setanta. Hi ha un fragment molt bonic en el qual Holleran explica que Nova York esdevé l’espai on joves vinguts d’arreu del país, finalment, poden ser qui són: “Eren en extrem atractius molts d’aquells joves la misteriosa desaparició novaiorquesa dels quals les seves famílies (ignorants de la seva condició d’homosexuals) comprenien menys que si se’ls hagués emportat un accident de trànsit”. Precisament, la setmana passada, comentàvem amb el llibreter Josep Vitas d’Antinous (Casanova, 72) que és una pena que un clàssic com aquest no s’hagi traduït mai al català i que, en castellà (El danzarín y la danza. Odisea Editorial, 2006), ja només pugui trobar-se a llibreries de vell.

Un llibre sempre convoca altres llibres i, a mi, la lectura de Diguem-ne amor (Ara Llibres, 2022), el debut literari de Marta Vives (Reus, 1976), m’ha fet pensar en l’assaig del professor Llovet i en la novel·la de Holleran. Conec des de fa més de vint anys la Marta perquè tant ella com jo ens hem passat, professionalment, mitja vida a Catalunya Ràdio. Per debutar com a escriptora —encara que ella pensi que aquesta paraula, escriptora, li va grossa estic convençut que és la que li pertoca— aquesta periodista ha escrit un recull de dotze històries d’amor real amb més wasabi que sucre. Encara que el títol pugui fer presagiar un excés d’ensucramenta, em fa l’efecte que el llibre de la Marta té un sabor potent, perquè pica, perquè cou per dins. Com el wasabi, vaja.

Si la Marta vol que n’hi diguem amor, n’hi direm amor, però, en la majoria de casos, també n’hi podríem dir amistat que, per descomptat, és una forma d’amor. Encara que segurament no ho ha fet premeditadament, el seu llibre també és pot llegir com un cant a l’amistat i a la ciutat perquè justament reflecteix com aquesta xarxa d’afectes vertebra l’urbs. Diguem-ne amor és també un llibre 100% barceloní. Per això dic que ben bé podria dir-se Diguem-ne amor (a Barcelona). La ciutat, la nostra, no és tan sols l’escenari on transcorren les dotze històries que ens explica, sinó que Barcelona hi té un paper tractor determinant. En moltes d’aquestes històries, l’agent provocador, per dir-ho a la manera de Pere Gimferrer, és justament la ciutat. Barcelona és el punt de trobada de persones vingudes d’arreu de Catalunya i del món. Dones i homes que, de vegades, deixen enrere la família i aquí en construeixen de noves. Que fan xarxa. Persones amb qui comparteixen alegries i tristeses. Uns llaços d’amistat amb veïns, companys de classe i de feina o amb el sense sostre de sota de casa…

M’agrada molt que la Marta hagi escrit un llibre tan radicalment urbà. D’amor a la ciutat. Crec que ja tocava que algú ho fes! És com si d’un temps ençà tothom volgués ballar amb les muntanyes. Penso en tots aquells urbanites que inspirats en Thoreau o Quim Masferrer han deixat la ciutat en temps de pandèmia per instal·lar-se als pobles a la recerca d’una vida més autèntica i que després n’escriuen llibres. Com si a la ciutat tot fos més fals: els tomàquets, l’aire, les amistats o l’amor. A Diguem-ne amor, la ciutat no és un escenari hostil sinó, en la majoria de casos, l’espai volgut, l’escenari que els seus protagonistes han escollit per viure i mirar de fer realitat els seus somnis. La ciutat, en definitiva, com a escenari per estimar-se. Llegiu-lo. I que el Cesc Gay en faci aviat la pel·lícula.