El Premi Nobel de Literatura és aquell guardó que voldríem exclusivament pel nostre escriptor favorit. Quan l’Acadèmia Sueca dictamina contra la prosa que considerem excelsa, se’ns omple el fetge de pedres i hom comença a disparar marrameus sobre les quotes de gènere, raça o correcció política que han acabat ordint una condecoració forçada (en el cas de la dissortada tribu, sempre hi afegim la cua ploramiques segons la qual la nació oprimida hauria de tenir, si més no, una estatueta, fins i tot a risc que l’acabin regalant al plom insofrible d’en Jaume Cabré). Quan els suecs anunciaren el Nobel d’Annie Ernaux, vaig repetir la ganyota, i no només perquè odio amb tota la força de la que soc capaç els francesos –líders indiscutibles d’aquesta corona literària damunt d’Amèrica i el Regne Unit–, sinó també per la injustícia manifesta d’haver deixat sense llorer el meu adorat Pascal Quignard qui, tot i que gavatxíssim, resulta ésser, conjuntament amb el ja premiat J. M. Coetzee, el millor escriptor del planeta terra amb una diferència sideral.
A la injustícia de no adherir-se al meu gust particular, el Nobel a Ernaux encara se’m va fer més costós de digerir pel fet que l’escriptora fos ídola indiscutible del nostre femellisme nacional, que celebrà la decisió com una fita de l’orgull literari-uterí. Però llegint-la vaig veure que Ernaux és una veu literària molt més sòlida que la turrafandom que provoca i els meus prejudicis; les seves ambaixadores a casa nostra han estat la meva estimada Rosa Rey, editora d’Angle, i la incansable traductora Valèria Gaillard. Després de llegir tres de les novel·les que han publicat (Els anys, Pura passió i L’esdeveniment), opino que la força literària d’Ernaux és indiscutible. De l’autora, abans que res, em va sorprendre precisament la seva escassa francesistat estilística a l’hora de recrear-se en la memòria. Per molt traumàtica que sigui la vivència d’un avortament o d’un afer sexual parsimoniós, Ernaux s’endinsa en el record de les coses com si desconfiés del propi mecanisme i l’hagués de salvar descrivint-lo amb una prosa tant clínica com feridora.
És així com l’artista pot escriure una torrencial memòria cultureta com és Els anys a través del sumatori descriptiu d’història, notes filosòfiques i dèries de la seva generació, pràcticament com si es veiés de gairell a ella mateixa repassant un àlbum de fotografies (l’Anna Punsoda em va fer notar que, retòriques a banda, Ernaux és més francesa que una baguet perquè, en el fons, la seva tirallonga d’experiències es configura resum estricte de la grandeur i, al seu torn, acaba descrivint perfectament un viatge que la du de l’extraradi marginal a convertir-se en una parisenca com déu mana). Aquesta aproximació al record és d’herència proustiana, faltaria més, però Ernaux transforma la mirada al passat en una metòdica descriptiva tan geladora que provoca un efecte terrorífic. La seva prosa arriba a fites autènticament demencials a L’esdeveniment, text que capgira l’heroisme i l’autotortura que implica interrompre un embaràs esprement el dolor amb un estil propi que només pot assolir-se després de podar molt la prosa.
De l’autora, abans que res, em va sorprendre precisament la seva escassa francesistat estilística a l’hora de recrear-se en la memòria
“Vaig sentir unes ganes violentes de cagar. Vaig córrer al lavabo a l’altre costat del passadís, i em vaig posar a la gatzoneta davant del vàter, de cara a la porta. Veia les rajoles entre les cuixes. Empenyia amb totes les forces. Allò va sortir disparat com una granada i en caure a l’aigua va esquitxar fins a la porta. Vaig veure un ninot penjant del meu sexe al final d’un cordill sangonós. No havia imaginat mai que veuria això en mi. Havia de tornar caminant fins a l’habitació. El vaig agafar amb una mà –tenia una pesantor estranya– i vaig avançar pel passadís comprimint-lo entre les cuixes. Jo era un animal”. Aquesta aproximació al passat m’ha plagut particularment a Pura passió, un text molt interessant perquè es fixa en l’afer sexual (un tòpic literari habitualment narrat des de la prosa de l’home que posseeix la fembra a lliure disposició) a través dels ulls de la dona que l’espera a casa abocant-s’hi amb una completud tan bèstia que provoca una barreja d’incredulitat i de vergonya aliena en el lector (en especial, el masculí).
“Quan ell em trucava per veure’ns, la seva trucada esperada mil cops, no canviava res, continuava immersa en la mateixa tensió dolorosa que abans. Havia entrat en un estat en què fins i tot la realitat de la seva veu no aconseguia fer-me contenta. Res no tenia sentit, llevat del moment en què estàvem junts fent l’amor. I encara així estava obsessionada pel moment de després, en què se n’hauria anat. Vivia el plaer com un dolor futur”. Diria que fragments com aquests són transcendents no només pel que fa a l’excel·lència descriptora; també són interessants, insisteixo, en la catarsi que poden provocar en un lector amb picarols. Entenc que les fans d’Ernaux la vulguin defensar com una escriptora per tots els sexes, faltaria més, però crec especialment catàrtic que els hòmens ens acostumem a llegir experiències literaturitzades que provenen de l’altre cantó. Mentre llegia aquest Pura passió vaig experimentar una incomoditat notòria, i val a dir que havia passat molt de temps llegint textos complaents sense haver patit un desbocament similar.
Només per aquest fet, i perquè llegir ha d’obligar-nos a pensar d’una altra forma i situar-nos en un pla diferent de visió de les coses i dels afectes, recomano la lectura d’aquesta justa Nobel i m’avergonyeixo de les meves estúpides reserves (de fet, ja em direu qui polles soc jo per anar repartint cartes de justícia poètica). Això sí, senyors de la cosa sueca; el Quignard és millor.
