En una època en la qual les imatges s’obliden a cop de story i post, ofegades encara més en l’addictiu scroll infinit, el World Press Photo torna a reivindicar-se com un moment de pausa en el qual oblidar-se del mòbil i enrecordar-se de pensar les fotografies, lluny del menjar ràpid que serveixen les xarxes. L’exposició amb els millors treballs de fotoperiodisme del món torna al CCCB fins al pròxim 17 de desembre. Fent parada en més de 90 ciutats, la mostra aconsegueix una audiència global de quatre milions d’assistents.
La mostra, organitzada per la Fundació Photographic Social Vision, està formada per més de 110 fotografies, retratant tot allò que passa al món i moltes vegades no es veu, sempre donant molt pes al conflictes armats, les migracions i les desigualtats socials, però també fent que el canvi climàtic tingui cada vegada més protagonisme. A més, amb un marcat accent femení, amb una mare que no pot protegir el seu fill de les malalties que provoca l’ús excessiu del pesticida a la mexicana Vila Guerrero, vista per Cristopher Rogel Blanquet, o les dones que tanquen a Ghana quan envelleixen i pateixen demència en viure en una societat que no està familiaritzada amb aquests símptomes i les considera bruixes, retratades per Lee-Ann Olwage.
Començant el recorregut pel CCCB, l’aigua s’alça com a fil conductor de moltes preocupacions en diferents latituds com Austràlia, Egipte, els Estats Units, el Marroc o el Perú. Des de fa dues edicions, el World Press Photo inclou una nova categoria, la de format obert, en la qual la fotografia estira les seves fronteres per provar nous llenguatges. Tant ho fa que aquest any ha guanyat algú completament aliè al sector com Chad Ajamian, un científic d’informació geogràfica que es va dedicar a capturar imatges aèries infraroges de terrenys que van quedar completament devastats després d’unes fortes inundacions, convertint-les en artístiques amb l’ús de colors saturats. A la gala de lliurament dels premis, celebrada a Amsterdam, Ajamian no coneixia a ningú del món fotoperiodista i no sabia amb qui parlar.
Als afores d’Alexandria, un poble pesquer està desapareixent amb la pujada del nivell de la mar. També en la categoria de format obert, Mohamed Mahdy ha volgut preservar la seva memòria mentre el govern els expulsa i derroca les seves cases. Com allà es trobaven missatges en ampolles, el fotoperiodista ha animat als antics habitants d’Al Max a enviar les seves cartes en una instal·lació col·laborativa que creix dia rere dia. D’altra banda, a vegades, no és per excés d’aigua sinó per la seva falta quan es posa en perill a les comunitats, com els agricultors que s’estan quedant sense oasis al Marroc. M’hammed Kilito ha triat colors tènues per retratar un territori que s’està quedant sense vida.
La naturalesa es manifesta en el concurs fotogràfic des d’altres punts de vista. A través d’entranyables alpaques, Alessandro Cinque narra com els Andes peruans estan veient perillar una de les seves principals fonts d’ingressos, amb l’augment de les temperatures obligant als alpaquers a pujar més amunt mentre creixen aquests mamífers amb una carn i una llana molt preuada. Cinque no només assenyala el problema, sinó que també mostra les recerques científiques que s’estan duent a terme per crear una nova espècie més resistent a temperatures extremes.
El World Press Photo 2023, amb fotografies de fa un any i havent rebut més de 60.000 treballs, no podia no ser protagonitzat per la guerra a Ucraïna. La fotografia de l’any és per al bombardeig a un hospital de Mariúpol del fotògraf Evgeniy Maloletka, amb una mare embarassada ferida que acaba de perdre el nadó i poc després morirà ella també. Molt a prop, hi ha el crit d’una filla amb el seu pare mort mentre anava a comprar el pa d’Alkis Konstantinidis. Esment especial per al fotògraf Emilio Morenatti, establert a Barcelona, amb un treball molt personal sobre les víctimes a qui els amputen una cama, com li va passar a ell cobrint la guerra d’Afganistan.
A més de per retratar el que està passant, el World Press Photo es converteix moltes vegades en una espècie d’endeví. La mostra exposa els guanyadors de l’any anterior, però molts dels conflictes que es viuen ara ja estaven anticipats. En l’exposició de 2022, hi havia una estàtua de Lenin decapitada a Ucraïna que molts van pensar que corresponia a la guerra amb Rússia, però formava part d’una àmplia retrospectiva feta entre els anys 2013 i 2021. Enguany, Maya Levin documenta els disturbis que es van produir en el funeral de la periodista d’Al Jazeera Shireen Abu Akleh a Jerusalem, quan encara quedava molt per a l’empitjorament del conflicte que s’està vivint avui a Gaza.
No només anticipa, sinó que també recorda. Un any més, l’Afganistan torna a aparèixer entre els guanyadors del concurs, quan Occident ja l’ha oblidat per complet. Mads Nissen descriu les penúries sota el règim talibà, mostrant les conseqüències de l’abandonament, amb nens víctimes de la fam i el tràfic d’òrgans. També hi ha espai per a l’Iran i les protestes que es van desencadenar després de la mort de Mahsa Amini, provocant una rebel·lió històrica entre les dones que desafien l’autoritat i no porten vel al carrer, una cosa impensable fa molt poc, com mostra Ahmad Halabisaz.
I, sobretot, el World Press Photo continua molestant. La sèrie de Hannah Reyes Morales sobre la comunitat LGTBI per a gent gran a Filipines ha estat víctima d’una política tan antiga com la censura. Hongria, governada pel conservador nacionalista Viktor Orbán, va prohibir l’entrada a menors d’edat a l’exposició, per evitar que veiessin unes imatges amb persones que es protegeixen de la discriminació i intenten viure el millor que poden.
