Una de les escenes més memorables –una escena central, inserida en l’epicentre de la trilogia original– explica la superació del paradigma maniqueu a Star Wars, contra les opinions més simplistes, que pretenen veure una mera lluita del bé contra el mal. La trobem a L’imperi contraataca, durant la formació del jove Jedi pel mestre Yoda. Concretament, quan aquest el convida a endinsar-se en un recinte cavernós, sense armes: “Què hi ha dins?”, pregunta l’aprenent. Yoda contesta: “Només el que portes amb tu.”

DESDOBLAMENTS SINISTRES
Luke desobeeix les indicacions i s’emporta l’espasa làser del seu pare. En un moment donat, se li apareix la figura de Darth Vader, l’arxienemic mític, el llinatge del qual encara desconeix. De forma immediata s’hi enfronta i sense gaire resistència aconsegueix decapitar-lo. L’aparició veritablement sinistra, amb tot, és una altra: sota la màscara del representant del mal el que veu Luke, la faç despresa del robòtic tronc, és una imatge de si mateix.

El cineasta que va saber aprofitar de forma pionera les possibilitats més sinistres que ofereix la virtualitat cibernètica va ser Fritz Lang, en concebre a Metròpolis (1927) el primer replicant, el doble pervers d’aquella –de nom Maria– que prèviament és caracteritzada pel seu comportament bondadós. Els dos extrems –egoisme, interès immediat i particular, davant desinterès, entrega als altres– són representats per una mateixa actriu, per al desconcert del protagonista, que en la trama de Lang ignora l’artifici de la reduplicació, produït per l’enginyeria robòtica. El vertigen que experimenta en veure (la que creu que és) la seva Maria en comportaments poc decorosos, quan de fet es tracta del robot, és comparable a l’experiència del “sinistre”, que Freud havia identificat en la narració més celebrada d’E. T. A. Hoffmann, L’home de la sorra (1816).

Com a Metròpolis, es planteja la insuportable realitat de l’estimada que, d’alguna manera, no és: malgrat les aparences no existeix, ja que es tracta d’autòmat, un artifici mecànic bellíssim, engendrat per un individu al seu torn vinculat a la mort del pare del protagonista. Els desdoblaments femenins, que fan inabastable la dona, no pertanyen només a la imaginació romàntica i postromàntica. Pensem per exemple en Ese oscuro objeto del deseo de Luis Buñuel, en el qual dues actrius representen la mateixa i inaprehensible dona. Més recent encara, Carretera perduda, de David Lynch, reprèn l’escissió de la insuperada Vertigo, d’Alfred Hitchcock, usant una mateixa actriu per a dues personalitats dissímils amb una cosa en comú: són atractives i, alhora, inaprehensibles.

Però, tornant a l’aparició sinistra de Vader a L’imperi contraataca, es pot dir que l’altre –el més diferent i odiat– s’apareix familiar, com una contraimatge d’un mateix, que és realitzada a través del vincle emocional. Pot aquesta imatge no ser, en efecte, “real”, però si afecta és perquè podria ser-ho. Coincidentia oppositorum, deien els antics, que anticipa –en aquella escena– la realitat. Atès que Darth Vader és en efecte Luke. D’alguna manera ell és (producte d’) aquell o, millor, és producte d’allò. Luke actualitza l’assimilació a Vader per la manera com l’ataca, pres per la por i mogut per l’odi.

L’altre, el més diferent i odiat, s’apareix familiar, com una contraimatge d’un mateix, realitzada a través del vincle emocional

La necessitat de dilucidar el destí familiar és el que empeny així mateix Rey, a Els últims Jedi, a una sinistra cavitat, en les profunditats de l’illa sagrada. Allà busca respostes, atreta per la foscor matricial del seu interrogant vital: pot saber qui és ella, si no sap qui són els seus pares? En aquesta experiència tel·lúrica, que inevitablement remet a la del jove Skywalker, no troba la solució, però sí en canvi una multiplicació de la seva pròpia imatge, reproduïda en sèrie, que la condueix a un vidre que es desentela progressivament, i darrere del qual espera veure els pares. L’espectador l’acompanya amb ànsies, per descobrir la veritat: el que veu, al final, és la seva pròpia faç buscant-se, reflectida en el mirar que anhela una reparació del mal sofert.

“QUÈ HE DE FER, MESTRE?”
Odi i amor, com a sentiments motors, es reclamen respectivament com a més poderosos al llarg de la saga, també en la batalla que entaulen els cavallers Jedi contra els seus propis interessos. Experimentar el rampell de la fúria en l’acció marcial aboca al costat fosc. Es requereix el desinterès en la més instintiva de les accions, l’autoconservació davant l’enemic. Suprema paradoxa que enganxa l’espectador. “Si m’abats amb ira t’acompanyaré sempre”, diu Luke a Kylo Ren. Una cosa semblant havia traslladat Obi-Wan a Vader, abans d’esvair-se, a La guerra de les galàxies (Episodi I), rebatejat Una nova esperança: “Si m’abats tornaré més poderós.”

Prevenir la forma reactiva de nihilisme és el propòsit subjacent a l’advertència que Nietzsche va abocar a L’ocàs dels ídols: es tractaria d’enderrocar els ideals fal·laços –les imatges buides, en altres temps venerades– sense enuig ni ressentiment, com per joc, per no quedar atrapat en una relació de dominació, exercida, paradoxalment, per allò que es vol eliminar. Des d’una perspectiva descaradament budista, menys agressiva en els seus plantejaments, al Jedi se li exigeix com a imperatiu moral el desinterès i la concentració plena en el moment, dues de les actituds menys freqüents en la nostra època. És probable que per aquest mateix motiu siguin tan apreciades en pantalla, copsades com a pròpies d’herois, amb l’habilitació d’un espai per a la vivència d’una segona realitat que complementa la que es viu de forma immediata.

Al Jedi se li exigeix com a imperatiu moral el desinterès i la concentració plena en el moment, dues de les actituds menys freqüents en la nostra època

Recordem com l’enamorat Anakin Skywalker, mogut per l’angoixa (a causa de les recurrents admonicions que, en somnis, li fan témer la mort de la seva esposa embarassada), havia preguntat a Yoda, com si es tractés de l’oracle: “Què he de fer?” La resposta del mestre Jedi és tan clara com difícil de realitzar a la pràctica, per part de l’implicat: “Practica deixar anar tot allò que tems perdre.”

Aquest let go, relatiu al que més es vol posseir, resulta antinatural, contrari al sentit comú, i pot ser comparable al moviment de la fe que il·lustra Abraham, el patriarca de l’Antic Testament que accedeix a entregar en sacrifici el seu fill Isaac, després de tants anys (dècades) esperant-lo.

Søren Kierkegaard va explotar in extenso el passatge bíblic a Temor i tremolor per apuntar críticament la inadequació del pensament racional a l’hora de comprendre i comunicar els designis espirituals de l’home, en la seva relació amb la dimensió transcendent. La seva alternativa preferida –la concepció de la fe des de l’absurd, com a moviment que no es deixa teoritzar– troba col·locació en la radicalitat de certa cosmovisió luterana, que no només s’aproxima subreptíciament a l’explosió nietzschiana, sinó que manté amb la versió pacífica del budisme un cert paral·lelisme. Rudolf Otto, en el seu assaig Sobre el zazen com a forma extrema de l’irracional numinós, refereix afirmacions “xocants” dels mestres, “com quan diuen que no volen saber ni sentir res de Buda o del mateix zen. Quan s’arriba a tenir consciència de totes aquestes coses –prossegueix– és perquè ja no es posseeixen de forma originària i autèntica”.

EL FINAL (MÉS ENLLÀ DE L’APARENÇA)
Retornem, en aquest paràgraf final, a l’inici de la primera part. A l’afirmació paradoxal de Yoda a Els últims Jedi (Episodi VIII), que en temps de coaching massiu potser –només “potser”– estem més a prop d’entendre: “El mestre més important, el fracàs és.” La sentència està relacionada amb el problema detectat també per Luke Skywalker, aquella mena d’ensuperbiment implícit en el fet de “ser una llegenda”, de ser considerat des del mite i, al capdavall, una autoimatge excessivament complaent.

Que s’acabi la disciplina Jedi com a mite és la condició perquè, en un sentit gatopardià, s’actualitzi la seva veritable raó de ser. L’ambigüitat no cessa a Els últims Jedi: s’intueix un bri d’esperança en el corromput Kylo Ren, de la mateixa manera que Luke es confirma fal·lible. La decisió de destruir del temple i els textos sagrats –compartida per Yoda i Luke– busca reprendre una nova estirp d’herois, mentre qüestiona el valor incondicional de la llegenda, i de passada recorda en to crític la humana (i no obstant això irracional) necessitat de creure.

Que s’acabin la disciplina Jedi com a mite és la condició perquè, en un sentit gatopardià, s’actualitzi la seva veritable raó de ser

L’afirmació de Yoda, alineada amb la crisi que experimenta l’encara “jove Skywalker” –així s’hi refereix el venerable mestre–, denuncia la flaquesa del sentiment que acompanya la victòria. Se suma a la crítica de la relació de dependència que genera la creença, així com a l’assimilació merament teòrica, i a la pretesa possessió de coses o persones. Aquestes formes d’aprehensió habiliten la corrupció, adoben el camí fosc de la força. També d’un altre mestre, Mace Windu, el jove Anakin havia rebut –en va– una advertència molt concreta (“Be mindful of your feelings”), que el convidava a reconèixer els seus condicionants interns, per transcendir-los i no ser-ne víctima.

El pensament de reminiscències budistes no es mostra precisament secret en la disciplina Jedi, i l’entrenament de Rey a Els últims Jedi emfatitza la correlació, mai completament excloent, de bé i mal, la qual cosa –recordem-ho– transcendeix l’aparent maniqueisme de la proposta narrativa. El “costat fosc” de la força no posseeix una entitat -pot ser entès en negatiu, encara amb sant Agustí, com a corrupció o absència de bé- però tampoc el costat positiu és una cosa que es pugui posseir, sense més ni més, i esgrimir de forma privilegiada pel simple fet de saber-se cavaller Jedi.

Yoda, sempre entranyable, representa el mestre zen i com a tal postula el desinterès, el despreniment de tot interès i passió per a la consecució d’una atenció plena, per a la concentració en el moment de vida i l’eliminació del temor, que al seu torn dilueix la possibilitat del sofriment. El terme per a aquest tipus de consciència és mindfulness, vinculada a la pràctica de la meditació, que veiem en Luke explotar fins a les últimes conseqüències –spoiler alert!– i gràcies a la màgia de la ficció cinematogràfica al final mateix d’Els últims Jedi. El poder de la ment és usat per confondre l’enemic, recreant a distància una falsa imatge de si, una aparença (irreal) que es forja des de la plena concentració, al marge del vaivé de les emocions. Luke hi és i no hi és. És aquell que canalitza i condensa l’odi de Kylo Ren, la set d’afirmació des de la destrucció, per la qual cosa inevitablement ha de deixar de ser.

Oferint des d’un altre lloc un model de conducta amb final feliç –final que implica un renéixer, més enllà del temps– se certifica la funció religiosa del mite.

Des de la distància s’esvaeix Luke i deixa la seva vestimenta sense suport carnal, com ho havia fet Obi-Wan Kenobi. I, de la mateixa manera, l’aparent aniquilació sota l’efecte de l’odi eternitza la seva realitat espiritual, tant per a l’enemic com per a les generacions de deixebles i admiradors. Les reaparicions translùcides seran fantasmagòriques i amenaçadores per a uns, però beatífiques per a altres, bàsicament per als que creuen o volen creure des de la ficció, en aquesta època de crisi. Se sumarà Luke a Yoda, o al mateix Obi-Wan, com a ésser immortal que aconsella i guia els vius. Oferint des d’un altre lloc un model de conducta, amb final feliç –final que implica un renéixer, més enllà del temps–, se certifica la funció religiosa del mite. (Fi de la trilogia).