pel·lícula Terra de telers
La pel·lícula està ambientada en una fàbrica tèxtil de començaments del segle XX.

‘Terra de telers’, un ‘Cuéntame’ de les colònies industrials catalanes

Arriba a la pantalla gran, amb profunditat dramàtica i atmosfera de nostàlgia, una història sobre el passat industrial de Catalunya, ambientat en les colònies tèxtils que van proliferar al costat dels rius.

L’estrena aquest cap de setmana de Terra de telers a moltes sales de les comarques catalanes es pot considerar com un petit esdeveniment cinematogràfic, ja que la pel·lícula aborda amb ambició dramàtica i nostàlgica els fets socials i històrics de gran part del segle XX de la Catalunya profunda, servint-se del mirall d’una d’aquelles colònies industrials, en general tèxtils, que van proliferar i créixer fins que van entrar en crisi a finals del segle passat. La pel·lícula, dirigida per Joan Frank Charansonnet, aborda aquest model de societat i d’industrialització a través d’una saga familiar, els Sorribas, des que arriben a la fàbrica, el 1923, fins a la seva descomposició en el record.

   

És una producció ambiciosa, que ha comptat amb el suport de TV3 i d’algunes administracions locals, i que amb una narrativa clara aborda els esdeveniments, grans pedaços d’història, de l’abans i el durant de la segona República, la guerra civil, la postguerra i el desenvolupisme, d’una manera una mica limitada tant en temps com en mitjans econòmics de producció: encara que dura gairebé un parell d’hores, és evident que conté material dramàtic i històric a dins com per haver-ne fet una sèrie, fins i tot una mica a l’estil de Cuéntame, però amb les peculiaritats pròpies de l’època i el lloc.

Una de les imatges de la pel·lícula, amb la imponent fàbrica al fons.

L’atmosfera de nostàlgia és evident des de l’arrencada de Terra de telers, amb el personatge de la dona protagonista enganxada al vidre d’una finestra i que serà qui ens expliqui la història. Al marge dels valors cinematogràfics de la pel·lícula, del llenguatge molt “clàssic” en l’aspecte narratiu i molt pendent de subratllar, amb una mica d’excés de sentiments, relacions i fets, pel que destaca és per la seva descripció del paisatge personal i social en aquestes petites comunitats que eren les colònies, on treballaven els obrers de la fàbrica, però també vivien, convivien, creixien i estudiaven els seus fills, i tots ells construïen una mena de teixit comunitari i familiar.

Joan Frank Charansonnet, director del film.

Charansonnet, director i també guionista (al costat de l’Alba López, que també interpreta Julieta Sorribas en la seva edat adulta), construeix i recrea la història amb senzillesa, sotmetent la peripècia vital dels seus personatges al moviment dels esdeveniments històrics sempre vistos des d’un cert clixé i sense massa perfils, des de la crema de l’Església durant la República o la consegüent fatxenderia dels vencedors de la guerra civil. Però concentra la seva mirada en la bona pasta i en la consciència moral dels seus protagonistes, el que proporciona al relat dignitat i profunditat dramàtica.