L’estrena aquest cap de setmana de Terra de telers a moltes sales de les comarques catalanes es pot considerar com un petit esdeveniment cinematogràfic, ja que la pel·lícula aborda amb ambició dramàtica i nostàlgica els fets socials i històrics de gran part del segle XX de la Catalunya profunda, servint-se del mirall d’una d’aquelles colònies industrials, en general tèxtils, que van proliferar i créixer fins que van entrar en crisi a finals del segle passat. La pel·lícula, dirigida per Joan Frank Charansonnet, aborda aquest model de societat i d’industrialització a través d’una saga familiar, els Sorribas, des que arriben a la fàbrica, el 1923, fins a la seva descomposició en el record.
És una producció ambiciosa, que ha comptat amb el suport de TV3 i d’algunes administracions locals, i que amb una narrativa clara aborda els esdeveniments, grans pedaços d’història, de l’abans i el durant de la segona República, la guerra civil, la postguerra i el desenvolupisme, d’una manera una mica limitada tant en temps com en mitjans econòmics de producció: encara que dura gairebé un parell d’hores, és evident que conté material dramàtic i històric a dins com per haver-ne fet una sèrie, fins i tot una mica a l’estil de Cuéntame, però amb les peculiaritats pròpies de l’època i el lloc.
L’atmosfera de nostàlgia és evident des de l’arrencada de Terra de telers, amb el personatge de la dona protagonista enganxada al vidre d’una finestra i que serà qui ens expliqui la història. Al marge dels valors cinematogràfics de la pel·lícula, del llenguatge molt “clàssic” en l’aspecte narratiu i molt pendent de subratllar, amb una mica d’excés de sentiments, relacions i fets, pel que destaca és per la seva descripció del paisatge personal i social en aquestes petites comunitats que eren les colònies, on treballaven els obrers de la fàbrica, però també vivien, convivien, creixien i estudiaven els seus fills, i tots ells construïen una mena de teixit comunitari i familiar.
Charansonnet, director i també guionista (al costat de l’Alba López, que també interpreta Julieta Sorribas en la seva edat adulta), construeix i recrea la història amb senzillesa, sotmetent la peripècia vital dels seus personatges al moviment dels esdeveniments històrics sempre vistos des d’un cert clixé i sense massa perfils, des de la crema de l’Església durant la República o la consegüent fatxenderia dels vencedors de la guerra civil. Però concentra la seva mirada en la bona pasta i en la consciència moral dels seus protagonistes, el que proporciona al relat dignitat i profunditat dramàtica.
