Demà ja haurà passat el 8 de març. Ja tornarà a ser un dia normal, ja podrem despintar el lila de tots els logos i deixar que els senyoros tornin a ocupar tots els espais de poder que pels segles dels segles els han estat concedits. I per què han de canviar, si el cost és renúncia?
El 8 de març no m’empodera. El 8 de març em destrempa, perquè em recorda que la resta de l’any, els altres 364 dies, les dones seguim anant a remolc, reivindicant uns drets que fa vergonya que, l’any 2023, haguem de seguir reivindicant.
La teoria ens la sabem. Som el 50% de la població i és de justícia que tinguem igualtat d’accés i de representativitat i de poder, a casa, a la societat, a l’empresa, a la universitat, o a on calgui. Esclar que no m’agrada que s’hagin d’imposar quotes, perquè jo també crec que ha de ser la meritocràcia la que ens porti a les dones a ocupar la meitat de tot. Però en nom de la meritocràcia, els homes acaben encara triant sempre homes, quin misteri.
Ni imposant-ho per llei hem aconseguit garantir la presència femenina als llocs de poder, als òrgans de govern o a consells d’administració de les empreses… l’Ibex compleix justet. Però mirem-nos els consells de les startups o scaleups, per exemple! Les dones hi són tan invisibles com els unicornis al regne animal. Si fins i tot ha calgut fer una llei per tal que hi hagi dones en els jurats de premis, perquè fins ara a ningú li ha caigut prou la cara de vergonya totes les vegades que els senyoros, tots sols, fan i desfan.
Empoderar, quina trampa. Qui ens ha d’empoderar? No necessito que ningú m’empoderi. No sóc part de cap minoria ni grup en perill d’extinció. I m’he cansat (moltes ens hem cansat!) d’haver de reclamar obvietats (a aquestes alçades seguim lluitant per la igualtat d’oportunitats o la igualtat salarial). Em fa vergonya que encara haguem de seguir combatent estereotips, sobretot, perquè qui els perpetuen potser avui hauran pintat el seu logo de lila, pensant-se que així ja estem contentes.
Empoderar, quina trampa. Qui ens ha d’empoderar? No necessito que ningú m’empoderi. No sóc part de cap minoria ni grup en perill d’extinció. I m’he cansat (moltes ens hem cansat!) d’haver de reclamar obvietats
Però jo me n’he cansat i avui no vull participar en cap acte pensat per a dones (posar dona en un títol és excloent. Fa riure anar a una xerrada sobre el dia de l’home treballador). Les dones podem parlar de la menopausa, de com organitzar-nos per treballar i criar els fills, d’això en sabem. Però també podem saber de física nuclear, d’intel·ligència artificial, de mobilitat, de futbol, de heavy metal, de literatura, de software o del que faci falta. De dones expertes en totes les disciplines del món mundial n’hi ha. El que cal és pensar-hi i donar-los-hi veu. Fer-nos referents, també per als homes. No és tan difícil.
Per això no vull anar a clubs de dones, ni a reunions de dones, a networkings per dones, a xerrades per dones. Ara no vull cap safe space més. Cap guetto més. Ja no.
Jo ara vull estar als mateixos llocs on ara hi ha gairebé només homes, on remenen les cireres i prenen les decisions en nom de tothom i per a tothom. Jo també vull ser-hi pel què i pel com sóc. Sense haver d’impostar masculinitats, ni disfressar-me amb vestits masculins o escots exagerats. No vull ser la nota de color. No vull ser-hi només perquè tinc ovaris.
Vull ser-hi pel que sé i pel que puc aportar, que ha de ser tant –o més, per què no?— com pugui aportar qualsevol senyor. A qui, per cert, ningú li haurà demanat una prova extra demostrant la seva capacitació: es dóna per fet.
Vull ser-hi, vestint-me com a mi em faci sentir bé, pensant i sentint com sento, actuant com sóc. Vull ser-hi perquè si no hi som, el món s’està perdent la meitat del talent disponible, i una sensibilitat i una mirada diferent i igual de valuosa. Vull ser-hi sense haver de demanar permís ni perdó. Ser-hi, perquè som.
