Pati Roura, directora de la Fundació Cruyff
Pati Roura dirigeix la Fundació Cruyff des de fa més d'una dècada. ©Àngel Bravo
L'ENTREVISTA

Pati Roura: “Johan Cruyff traspassa les fronteres de l’esport amb mentalitat de país i victòria”

La directora de la Fundació Cruyff alerta que "estem molt deshumanitzats" i defensa que hauríem d’explicar als infants la naturalesa d’ajudar els altres

Pati Roura és la directora de la Fundació Cruyff des de fa més d’una dècada. Va estudiar relacions laborals després d’un any sabàtic i va començar a treballar en el sector de la metal·lúrgica i la banca. Sempre amb esperit de revolucionària. Un bon dia va rebre una trucada de Chantal Cruyff —la filla gran dels Cruyff— que li va canviar la vida. Passegem per l’estadi Johan Cruyff fins a arribar a la seu de la Fundació entre parets pintades, fotografies i records d’un jugador i entrenador que va marcar un abans i un després a la història del Barça, de Barcelona i de Catalunya. El seu referent? Johan Cruyff, com a cap i persona.

La seva Fundació desenvolupa projectes esportius per a infants amb necessitats i capacitats diverses arreu del món, alhora que posa l’exercici al centre del creixement personal. Pati Roura s’emociona a mitja entrevista tot recordant una reunió amb ell quan ja estava malalt de càncer, aturem la gravadora i ens quedem en silenci. Li donem espai a l’emoció. El silenci nostàlgic d’aquells als quals hem perdut però que encara tenim tan i tan presents, avui que és el Dia Mundial contra el Càncer. Que comenci el partit honorífic! “Salid y disfrutad”.

—Va estudiar Relacions Laborals.

—Per accident.

—Per accident?

—I casualitat. Vaig acabar el COU, vaig fer un any sabàtic i vaig començar a treballar com a recepcionista en una empresa metal·lúrgica. Tenia bona relació amb la directora de recursos humans, que estava a punt de jubilar-se. No sabia cap a on volia enfocar la meva carrera i vaig estudiar relacions laborals, i més tard vaig començar en banca.

—“El dinero tiene que estar en el campo, no en el banco”.

—Venia de lletres i no sabia ni què era l’euríbor. Sempre m’ha agradat molt la relació amb les persones. La primera oficina de Banesto on vaig treballar era al costat del Mercat de Sant Antoni. Preferia ajudar als altres abans que col·locar productes o hipoteques.

—Com va començar l’interès per les ONG?

—El portava dins. M’ha agradat sempre preocupar-me pels altres, saber com estan i com podem millorar les coses. Tinc aquest esperit de revolucionària. He sigut la petita de tres germans i he lluitat tota la vida contra les normes. Jo no tenia cap relació amb el tercer sector fins que vaig aconseguir que la Fundació Cruyff fos client del banc.

“Estàvem en plena crisi i vaig pensar que podria complir de pressa els objectius de la Fundació. Va ser una bona patacada, em vaig adonar que no es poden demanar diners a canvi de res tangible”

—Un gol per a tota una vida.

—Vam tenir una relació molt directa amb la Chantal Cruyff, que llavors dirigia la Fundació. El factor diferencial d’un banc és el tracte amb les persones. La Chantal em va convidar a l’Open Day i em va proposar treballar en la captació de fons de la Fundació.

—Li agradava el futbol?

—A casa érem del Barça i sempre m’havia agradat el futbol. Johan Cruyff era Johan Cruyff. Abans, treballar en un banc era una assegurança de vida, avui els joves canvien molt de feina. A casa érem de trobar una bona feina, fer carrera i guanyar un bon sou. Una bona amiga em va proposar que m’agafés una excedència.

—L’estiu de 2009 va començar a treballar a la Fundació Johan Cruyff.

—Estàvem en plena crisi i vaig pensar que podria complir de pressa els objectius de la Fundació. Va ser una bona patacada, em vaig adonar que no es poden demanar diners a canvi de res tangible. Teníem un nom molt potent que eclipsava el projecte.

—El nom no fa la cosa… O sí.

—Ningú sabia què era ni què feia la Fundació Cruyff. Aviat farà vuit anys que el Johan va morir i, la Fundació va despertar un interès que fins llavors havia estat més futbolístic que social.

—Parlem de lideratge.

—Sembla que els que estem dins el tercer sector som els bons i els que estan en el món empresarial són els dolents. Això no és així. Cadascú té un propòsit i una missió. La missió del tercer sector és intentar fer un món millor, entendre les mancances de la societat i, en el nostre cas, ajudar els joves a través de l’esport.

—Missió: ajudar.

—No tothom té per què fer-ho. Hi ha el malentès de pensar que les grans empreses amb beneficis o les persones amb molts diners han de retornar-ho a la societat. Aquesta és una frase que està molt de moda.

Pati Roura elogia al fundador de l’entitat: “Johan Cruyff ens va ensenyar a ser valents i a no tenir por”. ©Àngel Bravo

—Tornar allò que la societat t’ha donat.

—Ara bé, les empreses no neixen per tornar i, en canvi, el tercer sector sí que ho fa. Vaig entendre després de la patacada inicial que hem d’explicar molt bé què fa la nostra Fundació i quin és l’impacte dels nostres projectes. El Johan era el Johan i molts pensaven que ja teníem molts diners. Per què hem de donar diners a la Fundació Cruyff?

—Per què hem de donar a la Fundació Cruyff?

—Les empreses tenen una finalitat i l’empresari viu la seva conjuntura. Entre tots podem ajudar en aquesta societat. Quan busco un nou col·laborador o un nou patrocini ha de ser algú que ens vulgui acompanyar i sobretot que cregui que està fent un bé més enllà de la viabilitat econòmica. En aquest país, malauradament, no hi ha massa desgravacions per fer donacions a fundacions.

—Tenen un nom que el sap tothom.

—Tenim un nom molt gran, però som una entitat molt petita que ha passat per diferents etapes. La gent coneixia el Johan, però no sabia a què es dedicava la seva Fundació. El Johan estava molt involucrat en el dia a dia de la Fundació i participava en moltes reunions. Tothom al·lucinava amb ell perquè tenia un gran carisma i una capacitat bestial de crear una energia especial.

“El Johan aconseguia fer fàcil allò més complicat amb poques paraules. Sorties d’una reunió amb ell amb ganes de menjar-te el món”

—El mètode Cruyff.

—Aconseguir fer fàcil allò més complicat amb poques paraules. El Johan era un home molt avançat en tot, però no et deia mai què havies de fer. Sorties d’una reunió amb ell amb ganes de menjar-te el món. Tot va canviar quan va morir.

—Entrenador dins i fora del camp.

—Tothom que té algun familiar amb discapacitat coneix la Fundació Cruyff perquè som referents en l’esport adaptat. Qualsevol que tenia un problema li comentava al Johan i ell ens demanava que l’ajudéssim. Al cap d’uns dies, tornava i feia seguiment de com estava el tema.

—Posi’m un cas.

—Recordo el cas d’un home colombià que s’havia quedat sense feina durant la crisi immobiliària i li va demanar al Johan si li podia comprar un bitllet d’avió per tornar al seu país i estar amb la seva família. Vam comprovar que no fos fake i li vam comprar un bitllet a Colòmbia.

—Els petits detalls marquen la gran diferència.

—La Danny i el Johan em demanaven que busqués cases tutelades o orfenats per Nadal. No compraven només allò que era necessari com llençols o llits, sinó que portaven joguines amb els noms de cada nen i nena. Separaven el regal de la necessitat bàsica.

—La Fundació Cruyff es va crear el 25 d’abril de 1997.

—Quan el Johan va crear la Fundació no era per casualitat, sinó perquè tenia els valors d’ajudar els altres. Així ho havia fet tota la seva vida. La Susila Cruyff —la filla mitjana— recorda sovint que passaven molts Nadals repartint menjar en menjadors socials.

—La Fundació Cruyff com a resultat de la filosofia més solidària del Johan.

—Exacte. De fet, el Johan va decidir crear la seva Fundació quan vivia als Estats Units i tenia un veí que era un nen amb síndrome de Down. Se’l va emportar a l’entrenament dels Washington Diplomats i el nen va tornar al seu barri com un heroi. El Johan tenia molta relació i col·laborava amb la família Kennedy, que organitzava els Special Olimpics.

“El Johan era carisma, visió, sinceritat i pau interior. La seva comunicació no verbal era bastant millor que el seu llenguatge verbal. Creava empatia per fer entendre que s’ha de fer el bé”

—Una relació molt poderosa.

—Ell volia aconseguir que tothom tingués les mateixes oportunitats de fer esport i entenia que les barreres eren cosa dels adults més que dels nens. Va crear la Fundació a Barcelona per donar estructura als seus valors.

—Recordem aquell precís moment.  

—Tenia molta amistat amb el Jaume Roures, que explica sovint que un dels moments més feliços de la vida del Johan va ser quan va crear la seva fundació a Barcelona. Va donar 6 milions de pessetes (36.000 euros aproximadament) a “canvi de res”. I això el va fer molt feliç.

—La resta ja és història.

—Buscar un patrocinador amb el Johan era fàcil. Ell era carisma, visió, sinceritat i pau interior. No li devia res a ningú i sentia que simplement ho havia de fer. La seva comunicació no verbal era bastant millor que el seu llenguatge verbal. [Riu].

—“Si yo hubiera querido que me entendieras, me hubiera explicado mucho mejor”.

—Creava empatia per fer entendre que s’ha de fer el bé. Com un àngel amb una energia molt positiva. Mai vaig veure el Johan defallit, ni pel càncer. Recordo un dia que venia d’una prova de la Teknon i li acabaven de trobar un tumor a la columna vertebral. Em va dir que això era bo perquè ja li havien trobat i, per tant, ja sabien com atacar-lo. Li donava la volta a tot.

Pati Roura de la Fundació Johan Cruyff
Pati Roura dirigeix la fundació com a entitat referent en l’esport adaptat. ©Àngel Bravo

—El got mig ple com a filosofia de vida.

—Els problemes es quedaven fora. Aquí a la Fundació sempre diem…

[Aturem l’entrevista. Deixem espai a les emocions. Silenci]

—Sant Tornem-hi!

—Perdona, m’he emocionat. És fort. Som un equip petit i ens creiem aquest home i tot el que fem. El Johan va morir de sobte en sis mesos. I ara què fem? No teníem una estratègia planificada. El Jaume Giró ens va ajudar i vam fer un acord amb La Caixa per expandir el projecte dels Cruyff Courts més enllà de Catalunya.

—Trepitgem la gespa dels Cruyff Courts.

—Els Cruyff Courts són el parc del barri convertit en un camp de futbol. El millor de tot no és el camp o la instal·lació, sinó allò que hi passa dins. És a dir, el projecte de transformació social i la formació que fem als joves del barri sobre els valors de l’esport. Per cert, som uns friquis amb el 14.

—El 14, molt més que un dorsal.

—Formem 14 joves, fem les inauguracions un dia 14, agafem la fila 14 del teatre… [Riu]. Tot és 14. Tenim 300 camps arreu del món on els infants poden jugar i organitzar tornejos escolars de ciutat, regió, país, Europa i el món. De fet, el 2014 vam fer un Mundial. L’any passat vam fer un Europeu a Martorell, que era la ciutat europea de l’esport. Tenim també 450 escoles amb un Pati 14.

—Quina és la vostra estratègia com a Fundació?

—Hi ha un abans i un després del Johan. Vam focalitzar la nostra estratègia en els Cruyff Courts amb esportistes d’elit que fan d’altaveu dels nostres projectes. El Johan no hi és, però nosaltres continuem el seu llegat i tenim camps amb el Carles Puyol, Sergio Busquets, Gerard Piqué, Jordi Alba o Pedrito, i també amb l’Iker Casillas, Raúl Gonzalez, Joaquín Sánchez o l’Aritz Aduriz, entre d’altres. Ens han ajudat molt a tenir visibilitat i a obrir portes amb patrocinadors.

“La missió del tercer sector és intentar fer un món millor, entendre les mancances de la societat i, en el nostre cas, ajudar els joves a través de l’esport”

—Com és el model de negoci?

—Tenim un acord amb l’Administració pública, és a dir, la Generalitat, els Ajuntaments i les Diputacions. Ara bé, els nostres grans patrocinis provenen de l’empresa privada, que té més pressupost. Creem aliances amb entitats esportives per aconseguir que un infant amb diversitat funcional tingui l’oportunitat de fer esport com qualsevol altre.

—No deu ser fàcil…

—Falta oferta i sobretot si ens allunyem una mica de la zona metropolitana. Nosaltres volem normalitzar i regularitzar que tots aquests infants puguin fer les seves extraescolars adaptades. Malauradament, no totes les activitats poden ser inclusives i el món no és meravellós. Tot i això, hem aconseguit que 200.000 nens i nenes hagin tingut l’oportunitat i l’espai de fer esport.

—El cor de la Fundació: “Solos no podemos hacerlo, tenemos que hacerlo juntos”.

—El Johan jugava de petit al carrer i veia que cada cop hi havia menys espais per jugar. Era orfe amb 12 anys, la seva mare netejava les instal·lacions de l’Ajax i ell jugava allà. D’aquí ve el Cruyff Court i l’oportunitat de tenir un espai segur on poder jugar quan se surt de l’escola.

—I l’altre pilar de la Fundació?

—Treballem amb dos pilars: la transformació social i la inclusió de l’infant desafavorit, i normalitzar l’esport en infants que tenen diversitat funcional. És a dir, els Cruyff Courts i els projectes d’esport adaptat. Així tothom pot provar quin esport li va millor d’acord amb la seva personalitat o la seva capacitat.

“La realitat de les dues oficines de Barcelona i Amsterdam i de qui és Johan Cruyff a cada país és totalment diferent”

—La pandèmia va ser una aturada en sec.

—Tot va quedar aturat amb els nens a casa i nosaltres sense fer més camps… Vam recuperar la mentalitat del Johan sempre en positiu i vam donar-li més visibilitat als Cruyff Courts. Ens vam posar a buscar patrocinis per donar-li continuïtat al projecte. La pandèmia ens va permetre aturar-nos, decidir i treballar més en les formacions dels joves i les necessitats de cada localitat.

—“Cada desventaja tiene su ventaja”.

—Vam crear també el projecte d’esport adaptat de quilòmetre zero per sortir de l’Àrea Metropolitana i arribar allà on no hi ha tantes oportunitats. Ens vam dedicar a estructurar-ho, fer una aliança amb la Fundació del Pep Guardiola i un business plan per a cada projecte.

—No deu ser el mateix Barcelona que Amsterdam.

—El pressupost de l’oficina de Barcelona i Amsterdam és d’un milió i mig i set milions d’euros, respectivament. La realitat de les dues oficines i de qui és Johan Cruyff a cada país és totalment diferent. La conjuntura cultural i econòmica també és diferent. La sort que tenim aquí és crear aliances i donar-nos la mà. Tenim molts sponsors in-kind amb serveis i productes.

—Per exemple?

—Portem cotxes retolats i són una cessió. No paguem local i el despatx també és una cessió. L’Open Day és una gran festa on participen gairebé mil nens amb discapacitats que passen un dia de lleure fent esport a la Mar Bella de Barcelona. Tothom plora de felicitat i tot són somriures. Els infants tenen la seva realitat que no és la nostra i viuen amb la seva condició. Hi ha una energia que sembla que el Johan encara estigui viu. Una experiència així val més que qualsevol programa de direcció.

Pati Roura i Víctor Costa
Pati Roura i Víctor Costa durant l’entrevista. ©Àngel Bravo

—Tenen un patronat únic: Susila Cruyff, Xavier Arbós, Ramon Agenjo, Josep Guardiola, Xavi Hernández, Joan Laporta, Joan Francesc Pont, Carles Puyol, Jaume Roures, Silvia Martí…

—Quina meravella! Cadascú té una mica de Johan i s’assembla en algun dels seus trets. És un patronat format des del respecte cap a la seva persona perquè tots teníem molt clar que la Fundació era la nineta dels seus ulls. El patronat creu en la seva visió, treballem pels infants i pel Johan. La gran majoria de representants de futbolistes entenen que el Johan és Barça i des del procés fins ara hem viscut també pros i contres.

—Pros i contres?

—S’ha trencat algun patrocini pel procés. Recordo que un dia em van dir que ho sentien molt però que després del que havia dit el Guardiola… El Johan sempre deia que a quién no le guste… També ens va passar amb la Marta Ferrusola, que era patrona. Un patronat potent també té els seus pros i contres. El primer que et diuen tots sobre el Johan es vaya fenómeno, del primer a l’últim dins i fora de Catalunya. També hi ha el Cruyff Institute, que és la formació per a esportistes. Què fa un esportista quan deixa l’esport professional?

—Què fa un esportista quan es jubila?

—Sap fer moltes coses, però alhora no sap fer res. La gran majoria tenen el cap molt ben posat. Porten parlant davant dels mitjans de comunicació des dels 16 anys, però potser no saben fer una arrel quadrada. El Johan posava l’exemple que quan un esportista passa sis hores en una piscina per guanyar una mil·lèsima de segon a un altre té una capacitat única.

-Quatre anys de 60 hores a la setmana i 10 hores al dia, és a dir, 12.500 hores de treball per a una mil·lèsima de segon, explica la nadadora olímpica Ona Carbonell.

—La diferència es troba en el cap de cada esportista. Per exemple, el Pep Guardiola és d’un altre planeta i no està on està perquè sí. El que es veu per xarxes és gairebé tot fake.

“El Johan ha ajudat molt en la mentalitat de les persones, sobretot a ser valents i no tenir por. Traspassa fronteres amb mentalitat de país i victòria”

—El David Carabén (Mishima) diu que “el Barça està ple d’herois i d’estrelles!”

—Viuen coses que altres no han passat. Veig molts pares portar els seus fills a l’escola del Barça i les expectatives són molt altes, però només un 0,01% arriba a dalt de tot. Ara bé, aquell que hi arriba té un tarannà o una capacitat que no té el ciutadà de peu.

—Per exemple?

—El Fernando Torres per la seva manera de parlar i aprofundir en els seus orígens: “Si tenéis un sueño, lo tenéis que perseguir pero no os perdáis por el camino”. La gran majoria de futbolistes venen d’una situació socioeconòmica mitja o baixa, sobretot els que són de fora. L’Iker Casillas, l’Ander Herrera o l’Artiz Aduritz també són uns fenòmens. Tots m’han sorprès de forma positiva.

—Per què?

—Són esportistes d’elit i no és casualitat. I després també hi ha el famós entorno del qual sempre parlava el Johan i que és molt important. Guanyen unes quantitats astronòmiques i el món real no és així. El més difícil és que arribin als quaranta anys tocant de peus a terra. L’esport et dona disciplina, joc en equip… L’experiència de la vida t’ajuda a ser qui ets.

—Quin és el llegat del Johan Cruyff?

—Els que el vivíem en el seu dia a dia vam desmitificar la persona. Ens va sorprendre molt el seu impacte a la societat. La gent s’emociona parlant del Johan i potser només se l’han creuat un cop o li han donat la mà. El seu llegat va, per descomptat, molt més enllà del futbol i de la seva Fundació. El Johan ha ajudat molt en la mentalitat de les persones. Vols fer una cosa?

—Vols fer una cosa? Fes-la.

—El Johan ens ha ajudat a ser valents i no tenir por. El seu és un llegat sense por. El Johan volava en comptes de caminar perquè no li pesava res. El Johan és un abans i un després a la vida de molta gent. És un referent i una icona.

—Què va fer Cruyff per al Barça, Barcelona i Catalunya?

—Va fer canviar la mentalitat del soci, del barcelonista, del català i de Catalunya. Va venir a Catalunya en dictadura quan Franco encara no havia mort. El Johan era un rebel que li va posar Jordi de nom al seu fill. Va projectar Catalunya al món. Durant el procés ens preguntaven què n’opinava el Johan.

La directora de la Fundació Cruyff, Pati Roura.
La directora de la Fundació Cruyff durant l’entrevista per analitzar la seva tasca i trajectòria. ©Àngel Bravo

—I què n’opinava?

—Vols fer una cosa? Fes-la. No entenia per què parlàvem tant de la independència i del català si el movimiento se hace andando. No ho diré, però crec que sé què hagués votat. El seu era l’esperit d’una persona valenta, amb coratge, que seguia endavant, amb positivisme… Era el número 1. És una llàstima que morís, però tampoc me’l podia imaginar com una persona gran que va perdent facultats.

—El gran Cruyff?

—Com si fos una pel·lícula. El Johan va morir de sobte i ser jove encara l’ha fet més gran. Fixa’t quantes persones el van voler acomiadar. És una passada. Va morir per Setmana Santa, jo havia de marxar amb la família a les Cases d’Alcanar i vaig fer mitja volta perquè sabia que ell estava malament. El Sander Waare que és el meu company holandès va venir a sopar a casa amb la seva dona i l’endemà va morir el Johan. Vam passar junts el dol. Tots els canals parlaven del Johan i va ser una setmana que tot era Cruyff.

“Per fer una acció solidària no cal donar diners a una ONG, només cal ajudar els veïns”

—Diu Joan Laporta que “el llegat del Johan és tridimensional. Ens va fer guanyadors des de la generositat. Té un llegat social, solidari i humanista. Va crear un corrent de pensament tant en el futbol com en la vida”.

—La gent plorava, i això que alguns no l’havien vist mai. El Johan ha tingut una influència en nosaltres per la seva manera de ser, fer i parlar. M’agrada molt llegir els comentaris de vídeos seus que corren per les xarxes i tothom en parla bé. El Messi és el millor jugador de la història, però el Johan traspassa les fronteres de l’esport amb mentalitat de país i de guanyador.

-L’anterior entrevistada, Ada Parellada, li fa les següents preguntes: La contribució econòmica i de recursos en el tercer sector ha de ser exclusivament de l’Administració pública, o és important que les persones i les empreses siguin les garants que tothom tingui les mateixes oportunitats independentment de la renda, la formació o la situació social?

-És una responsabilitat de tots com a societat perquè mai saps què et pot passar. Les Administracions públiques tenen l’obligació d’ajudar aquest nínxol de la societat però en general això ens fa més bones persones. Per fer una acció no cal donar diners a una ONG, només cal ajudar els veïns. Tots podem fer coses per construir un món millor. Jo em preocupo pel confort de casa meva, del meu barri, de la meva ciutat… És l’efecte ceba.

—L’efecte ceba?

—Estem molt deshumanitzats. L’Administració pública té el deure i la societat ha d’aturar-se a pensar com pot ajudar. No hi ha recursos econòmics? No passa res, però tornem als orígens i pensem en els altres. Com podem ajudar?

—Quins valors aprenem i apliquem quan contribuïm al benestar social de totes les persones del nostre entorn? És a dir, retornem el que nosaltres rebem?

—És un aprenentatge natural pels que venen. Els valors fan millorar una societat. S’hauria d’explicar als infants la naturalesa d’ajudar els altres. No ets especial per fer-ho, sinó que ho has de fer. Una mentalitat en positiu de col·laboració global. Els valors contribueixen a una societat millor.


SET DE VIDA

  1. Referent: Johan Cruyff.
  2. Llibre: El Petit Príncep de Saint Exupery.
  3. Pel·lícula: Algunos hombres buenos de Rob Reiner.
  4. CançóEl meu país de Lluis Llach.
  5. Racó preferit: Sant Jeroni a Montserrat.
  6. Lema de vida: “Sols no podem fer-ho, hem de fer-ho junts”.
  7. Somni: Ser mare. Tinc dos fills.