Un sobre una mica voluminós m’esperava un dia de mitjans de març passat a la bústia de casa. Quan el vaig obrir, vaig trobar que Ole Thorson, el gran referent de la mobilitat i defensor del vianant, m’enviava el seu darrer llibre dedicat. Al cap de tan sols uns dies, moria. De sobte, em vaig trobar digerint la pèrdua d’un bon amic i que sobre la meva taula jeia ni més ni menys que el seu testament professional, tot el que havia de dir sobre la que va ser la gran tasca de la seva vida.
El títol del llibre ja és tota una declaració que resumeix el seu ideari: Movernos. Caminando con seguridad y sostenibilidad. Vaig conèixer Ole fa més de 30 anys. Era un enginyer que als anys 70 es va instal·lar a Barcelona i que liderava des de diverses associacions un moviment que reivindicava el paper del vianant i de l’usuari del transport públic al sistema de mobilitat urbana. La primera impressió que causava era peculiar, per dir-ho en una forma que no resulti gens ofensiva.
D’aspecte escandinau, ros, prim, alt i amb la seva sempiterna pajarita al coll, no sabies gaire bé en el primer impacte si aquest danès entranyable es creia de debò el que defensava o no era més que un oportunista a la caça d’encàrrecs d’informes i consultories. La incògnita s’aclaria als 10 minuts de conversa —fins i tot abans—, perquè de seguida un s’adonava que estava davant d’un home que, a més de la seva qualitat humana, sabia molt bé del que parlava, perquè explicava amb dades i evidències gairebé científiques que al segle XX la mobilitat havia esdevingut “una amenaça a la vida del ciutadà”.
Ole sostenia que la societat moderna havia menyspreat l’estil de mobilitat natural de l’ésser humà, “que és el caminar”. En un moment en què aquest activisme en defensa del vianant encara era incipient, sostenia Ole —i denunciava— que els vehicles de motor “han absorbit la major part de l’espai del carrer urbà”, malgrat que vianants i usuaris del transport públic representen el 75% dels usuaris de l’espai públic, contra el 25% dels vehicles. Dit altrament, una minoria s’ha apoderat “antidemocràticament” del carrer, sotmetent la gran majoria.
Ole es va passar dècades clamant contra la “invisibilitat” a què s’havia postergat “les persones que caminen”. Quan participava en reunions sobre mobilitat sempre es queixava: “Heu deixat de mencionar els vianants”. A poc a poc, el seu discurs va anar calant, i avui les ciutats intenten revertir la situació i prioritzar els espais per a les persones, alhora que limitar els destinats per als vehicles. I Ole ho va aconseguir amb grans dosis de pacient insistència. El seu activisme contra els cotxes era molt més que un activisme. Basava els seus arguments en dades, els milers de morts que causan els vehicles en accidents i els efectes de la contaminació. A més, la seva croada es va recolzar sempre en la raó, fugint de postureus i sobreactuacions innecessàries.
I és que Ole va ser un home de valors profunds i sòlids humanistes, que regien la seva vida professional, personal i l’associativa que cultivava. Per això, era també maçó, perquè a la maçoneria va trobar la manera de promoure valors com la solidaritat, la justícia, la tolerància, la fraternitat, la llibertat i la igualtat, que de vegades pensaves que havien estat fabricats expressament per a ell. De tant en tant, trobaves al correu electrònic reflexions d’Ole sobre diverses matèries i qüestions que despertaven la consciència d’un sobre algunes coses.
Ole es va passar dècades clamant contra la “invisibilitat” a què s’havia postergat “les persones que caminen”: “Heu deixat de mencionar els vianants”
A l’epíleg del llibre, assegura que “l’enorme nombre de persones ferides en la mobilitat de les ciutats i a les carreteres dóna una idea d’una equivocació bàsica en deixar que els conductors se’n surtin amb la seva”. Per això, jutjava summament necessari “canviar el rumb en la mobilitat”, el futur de la qual, deia, ha de plantejar “nous reptes més humans, més globals i sostenibles”.
Se’ns ha anat un amic i un referent, però ens queda el consol —si és que alguna cosa en pot consolar la seva pèrdua— que les seves dècades de croada han anat prosperant. Va començar predicant al desert, però avui aquells plantejaments gairebé hippies de quan va arribar a Barcelona estan sobre la taula dels planificadors urbans i formen part dels debats polítics. Encara estem lluny de la totalitat dels seus ideals, però, si mirem enrere, comprovarem que Ole ens ha fet caminar ja molt de camí. El seu darrer llibre, el seu llegat polític i professional, hauria de ser una lectura obligada fins i tot per als que segueixen escèptics i fins i tot negacionistes davant dels seus postulats.
