Amb dotze anys, en un moment de clarividència, Neus Arqués va escriure al seu diari que de gran seria escriptora. “Després, em vaig passar trenta anys distraient-me i tractant d’oblidar aquella determinació. No tant pel fet en si d’escriure, sinó per la perspectiva de viure d’això”. El canvi va arribar amb la seva novel·la debut. “Jo sempre escric coses per respondre preguntes que em faig, i un dia, amb unes amigues, ens vam preguntar què farem quan ja ningú ens miri”. Així va néixer Un hombre de pago.
— I què va passar? Vas donar al salt amb aquest llibre?
“La veritat és que al principi no. La vaig autoeditar perquè, quan explicava de què anava, els amics i coneguts anaven demanant-me que els hi passés per llegir-la, perquè la història els intrigava”. Però a més d’imprimir aquelles còpies per a afins, algunes altres van ser distribuïdes entre lectors a qui ella coneixia i respectava. “No hi havia Internet, no hi havia influencers, però vaig fer una campanya que s’assembla bastant a qualsevol de les que es fan avui dia per llançar un llibre”. I així va acabar entrevistada a diversos mitjans, inclosos El País i a La Contra de La Vanguardia. “I allò ja sí que va ser l’inici del que ha estat la meva trajectòria, perquè ara ja em dedico a això i a donar classes”, explica des de la barra, gaudint d’un Dry Martini i paladejant el silenci ambiental d’una tarda que acaba d’esdevenir crepuscle.
— Va ser llavors quan vas recordar aquella promesa que et vas fer de ser escriptora de professió?
La parroquiana imprimeix un somriure decantat i astut al seu rostre. “No et pensis. Vaig trigar un temps a poder-me dir a mi mateixa escriptora. És una paraula molt gran que potser avui s’ha banalitzat. Però segueixo escrivint, tant assaig com narrativa, amb la gran sort de comptar amb alguns lectors fidels que em segueixen en qualsevol aventura”. Fins a la data, suma set assajos, sis novel·les, tres biografies, un relat i dos guions, un audiovisual i un altre d’audioficció. I el que li queda, perquè assegura estar capficada en “una nova novel·la, un assaig sobre l’ofici d’escriure, que crec que cal dignificar més, i un projecte audiovisual del que informaré aviat”. Definitivament, ja es troba a gust amb aquella paraula gran i pot dir-se escriptora, amb totes les vocals i consonants.
Cent quilòmetres a la rodona
L’any 2020, en ple confinament, buscant en el proverbial bagul dels records, la Neus va topar de cara amb els cançoners de la seva infància, “uns quaderns on escrivia les lletres de les cançons que se sentien a la ràdio i que més m’agradaven”. Qui sap si moguda per algun arravatament de nostàlgia, o preguntant-se com podia haver tingut la constància d’anar apuntant les lletres de totes aquelles cançons, atenta a emplenar els buits quan sonaven, va reparar en un aspecte ben curiós. “Els que més triomfaven a aquella època, primers 70, eren cinc noms: Nino Bravo, Juan Bau, Juan Camacho, Bruno Lomas i Camilo Sesto. Ells eren els amos de les llistes espanyoles i vaig veure que tots venien del mateix lloc. Tots havien nascut en una àrea de cent quilòmetres a València. Indagant més, vaig descobrir que les similituds en les seves vides no acabaven aquí. Només per citar-te una: d’aquells cinc artistes, tres van morir en accidents de cotxe. De nou, em feia moltes preguntes i vaig veure que allà hi havia una història per explicar”.
D’aquelles preguntes va sorgir la sèrie Mítics 70 que es pot veure a dia d’avui al canal valencià À Punt i a Movistar+. Però hi havia més on furgar. “Aquelles vides eren realment extraordinàries”, de manera que, juntament amb el periodista musical Jordi Meya, han engiponat la recentment publicada novel·la Veu de foc (AlRevés), que recorre, a través de la figura fictícia del cercador de glòria musical Juan Vicente Llorens, els secrets d’una indústria musical pretèrita i despietada fent eclosió en un país encara afligit per idiosincràsies pallusses, pors arrelades i una generalitzada coixesa intel·lectual. Un veritable Far West de la cançó lleugera.
La qüestió d’integrar
“Barcelona és la meva ciutat, però hi ha moments en els que no la reconec, en els que tinc la sensació que s’està espoliant, venent a trossets, sucumbint a una pressió turística que porta uns diners que no crec que reverteixin tots en la ciutat, i que a canvi fa que ens l’estiguem perdent”, lamenta l’escriptora enamorada d’una Barcelona que bandeja amb el mar, “que és la possibilitat de tot” i on tal vegada alguna nit pot embadalir-se “passejant per un carrer totalment buit i silenciós”.
— Els turistes ens estan fent fora als barcelonins?
“El problema és que, al final, la ciutat està tan tensionada per aquests turistes que acabem ficant en el mateix sac a tots els que no són d’aquí: al turista que ve de visita, a l’expat que s’està dos anys, i només es relaciona amb altres de la seva condició, i al que ve de fora a establir-se i treballar aquí. I ens acaba costant integrar a totes les persones amb les quals, per a bé o per a mal, compartim espai urbà”. I beu l’últim alè del seu Dry Martini. “Però no és quelcom impossible”, prossegueix, i per apuntalar aquesta asseveració l’exemplifica amb un cas que té molt a prop. “A la comissió de les festes de Gràcia del carrer Joan Blanques de Baix coexistim graciencs de tota la vida amb altres veïns com una japonesa que viu des de fa molts anys al barri o el meu marit, que és americà. I plegats formem teixit social”.
— A aquest Bar passa una mica el mateix. Es crea un ampli teixit social de persones que convergeixen aquí atretes per la nostra suculenta oferta gastronòmica. Ho dic per si, després d’aquest Dry Martini, et ve de gust sopar alguna cosa. Hi ha menú, plats combinats, carta, tapes… tot exquisit!
Neus Arqués somriu àmpliament i arrufa les celles dirigint una mirada d’un intel·ligent blau marítim a l’oferta gastronòmica.
— Jo prefereixo carta, —replica— m’agrada poder triar, i que acabi amb unes bones postres.
— Doncs no hi ha cap lloc més indicat que aquest!
