Encara queda una estona pel migdia i en Marc Moreno demana “un Cacaolat”, mentre es mira àvidament la rebosteria: “Totes les porcades que engreixen. No sé com no peso cent quilos”.
S’acomoda a peu de barra amb un triple somriure: el de l’escriptor amb un títol recent tan potent com és Escapisme, la de l’editor i prohom de la literatura en català que ha publicat ja 50 obres a la seva editorial Llibres del Delicte, “un projecte que va néixer sense cap pla a llarg termini, en mans d’un moribund ingressat a un hospital”, i la de l’agitador al capdavant d’un festival literari que ha anat posicionant-se molt alt, Vilassar de Noir.
–Posaré la ràdio, tens cap preferència?
–La meva filla de nou anys em té boig amb el Reggaetón, així que soni el que soni no anirem a pitjor. Però, si puc triar, em quedo amb el Rap de finals dels 90 i principis del 2000. Suposo que la música que escoltàvem de joves sempre quedarà mitificada
–Marxant, aleshores, el Like Water to Chocolate del Common.
I, llavors, el somriure de Marc Moreno es torna quàdruple.
“Sóc un paio de 43 anys que, a la vida, ha tingut molta mala sort i, al mateix temps, molt bona sort. Tot alhora. M’han passat coses terribles i coses meravelloses. Porto des dels 29 embolicat amb el càncer (quimios, ràdio, dos trasplantaments, rebuig…) i això, com et pots imaginar, condiciona el que et queda de vida. Però, alhora, tinc la fortuna d’haver trobat l’amor de la meva vida, de tenir una filla meravellosa i uns pares amb els quals sempre pots comptar. A més, sóc periodista i escriptor de novel·la negra i puc dedicar tot el meu temps a la meva passió, la literatura, perquè fa uns anys vaig fundar Llibres del Delicte, on publiquem autors que ens expliquen les parts més fosques de la nostra societat”, explica.
La literatura com a salvavides, literalment
En Marc no sempre va ser l’escriptor i editor que ha fet una aportació sense la qual avui seria difícil parlar de literatura negra catalana: “Quan jo vivia entre corbates, contractes i assegurances socials, treballant a una gestoria, el meu amic Xavi Díaz, periodista i escriptor, em va animar a no deixar d’escriure, em va oferir una columneta a la revista que dirigia i em va insistir a tornar a la universitat per a estudiar periodisme, que era el que sempre havia volgut fer”.
Aquell va ser un dels grans detonants que l’acabarien projectant en el seu ara. L’altre va ser amb la creació de l’editorial. “El primer llibre es va publicar el juny de 2013 i, a l’octubre d’aquell mateix any, el càncer va tornar a aparèixer després d’un parell d’anys de treva. La literatura em va salvar la vida, perquè ingressat a l’hospital o mig mort al sofà de casa, la il·lusió de tirar endavant un projecte com el de Llibres del Delicte, el contacte amb altres autors i amics d’aquest entorn, la publicació dels llibres va ser el que em va mantenir mentalment actiu i psicològicament més o menys entenimentat. Perquè quan el teu món s’apaga a poc a poc i veus que els tractaments tan agressius que t’apliquen no donen resultats, és dur mantenir-se sencer. Aquest projecte va ser la meva taula de salvació i avui, gairebé vuit anys després, em permet viure en primera persona un món apassionant com és el de la literatura”.
Explicar la Barcelona menys amable
“M’encanta Barcelona i sempre seré un tipus de La Verneda, però estic en un moment de la meva vida en què necessito una mica de tranquil·litat”, per això en Marc va i ve d’una ciutat que descriu, irònicament, com “un gran carril bici i milers de cotxes xiulant, d’embotellament en embotellament” i de la qual lamenta “la pèrdua del centre: d’adolescents anàvem al centre, als recreatius, als bars, a les botigues de roba i de música que només podies trobar allà, però ara ningú surt del seu barri per a anar al centre. Per fer què? Veure guiris i roba d’Amancio Ortega? De petit sempre tenia la sensació que Barcelona era el centre i el meu barri pertanyia a la ciutat pels pèls. Potser ara la Barcelona de veritat és la dels barris com el meu”.
Un barri i una urbs que, com a autor, descriu magistralment en els seus llibres, com ara el superlatiu Temps de Rates, que li va valer l’any 2017 el prestigiós premi Crims de Tinta. “La meva literatura no és comercial, no és amable, és dura, de baixos fons, de gent amoral que no cau bé. Però és la que m’agrada i la que vull continuar escrivint”, declara.
–I ara, en quines mogudes estàs ficat?
–A més de continuar editant la millor novel·la negra en català amb Llibres del Delicte, escrivint, com sempre, novel·les de perdedors, de gent que està a l’altre costat de la línia a la qual la sort mai els somriu, perquè les decisions que prenen sempre són les equivocades. La Barcelona menys amable, degradada, sòrdida, en la qual, si no t’espaviles, t’acaben menjant. Una trituradora implacable per aquells que mai donen amb la tecla adequada.
–S’acosta el migdia, et quedaràs a menjar alguna cosa? Menús, tapes…?
— Tapes, si et plau. Els meus pares em van inculcar des de petit la sana tradició d’asseure’t en una terrassa a fer el vermut i ja em pots tirar tots els fregits del món, que gaudiré com un nen. Continuo pensant que és estrany que no pesi dos-cents quilos.
