Després de Gaudí, ve Turner. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) està deixant enrere la pandèmia amb grans mostres que aprofundeixen en figures majúscules i universals. I, a més, ho fa en col·laboració amb museus com l’Orsay —on actualment s’està exposant l’exhaustiva mostra sobre l’arquitecte barceloní més internacional—, i la Tate. De la mà de la galeria britànica, el MNAC ha configurat Turner: La llum és color, una exposició que es podrà visitar fins a l’11 de setembre i que evidencia la fascinació de Joseph Mallord William Turner (1775-1851) per la natura i els fenomens meteorològics i atmosfèrics a través d’un centenar de pintures, aquarel·les, dibuixos i gravats. Aquesta projecció internacional seguirà a l’estiu amb l’obra del bolonyès Carracci, que vindrà del Museu del Prado i després seguirà la seva gira al Palazzo Barberini.
Turner: La llum és color suposa la primera exposició que el MNAC li dedica al paisatgista per excel·lència, un artista que s’ha deixat veure poc per Barcelona i només ha vingut en un parell d’ocasions de la mà de la Fundació La Caixa. Malgrat això, el museu no li ha dedicat una mostra ni cronològica ni retrospectiva, remarca el seu director, Pepe Serra, sinó que ha ideat un passeig immersiu per la seva obra a través de diferents àmbits temàtics, com la memòria, l’escena o l’atmosfera, i anant des dels seus inicis en la dècada de 1790 fins a finals dels anys 1840.
“Aquesta exposició vol reivindicar a Turner com un pintor de la natura i els seus elements, però, sobretot, com el gran pintor de la llum”, defensa el seu comissari, David Blayney Brown, antic conservador en cap d’Art Històric Britànic de la Tate. Interessat en els efectes que té la llum, que pot crear qualsevol cosa i, al mateix temps, fer-la desaparèixer, els seus protagonistes recurrents van ser elements com els primers raigs de sol, núvols en moviment, tempestes, onades que trenquen amb força, arcs de Sant Martí que emergeixen després d’un temporal o la boira. També va reflectir els efectes de la incipient industrialització, amb el vapor, el fum i la contaminació embrutant el cel. I, més enllà dels paisatges, sorprèn el seu afecte per Venècia, amb diferents aproximacions que posen en valor la seva vivacitat.
La seva devoció per la llum també es va traduir en una fascinació per la foscor. “No hi ha llum sense foscor”, recorda Brown. Per això, una de les sales de l’exposició està dedicada als seus quadres i esbossos menys lumínics, com a Llac Buttermere, amb la part de Cromackwater, Cumberland, un xàfec. Malgrat aquesta debilitat, el sol va ser sempre el seu gran protagonista i serveix com a final per a l’exposició, formada per cinc olis. Alguns estudiosos han interpretat la seva representació de la gran estrella com a autoretrats.
La mostra rescata alguns dels esbossos que l’artista va utilitzar per recordar allò viscut i experimentar amb noves tècniques, material privat que va donar quan va morir al Govern britànic i que no esperava que fos vist ni analitzat en un futur. Els esbossos es combinen inèditament amb obres acabades, una barreja que permet mostrar quin era el procés creatiu que seguia, així com aprofundir en la seva faceta més privada i contrastar-la amb la pública. Malgrat sentir devoció per qualsevol fenomen exterior, el britànic perfilava les seves obres des de l’estudi, a diferència dels pintors impressionistes, recordant allò que havia vist. Per fer-ho, tornava als dibuixos, esbossos i aquarel·les que havia realitzat a l’aire lliure en els seus múltiples viatges pel Regne Unit i Europa, experiències complementades amb els seus coneixements sobre ciències naturals o mitologia.
Moltes vegades, entre els esbossos i els quadres acabats, passaven molts anys. Aquest és el cas de quatre estudis de color sobre un pont a Grenoble que travessa el riu Isère, localitat que va visitar per primera vegada el 1802, però per a la qual va trigar 20 anys a pintar l’aquarel·la definitiva. El mateix passa amb La caiguda d’una allau als Grisons, una de les obres acabades que s’exposen al MNAC. Aquest quadre troba el seu origen en uns esbossos que va fer a l’estiu de 1802, però va acabar presentant vuit anys més tard. A més, en aquest cas, el suport original, fet a l’estiu, s’acaba veient modificat per reflectir un fenomen poc estival com una allau, mostra de la imaginació del pintor britànic.
Encara que posteriorment se li hagi etiquetat com un pintor impressionista o abstracte, Brown ho desmenteix. Sí que va ser un artista avançat al seu temps, elevant de categoria el paisatgisme i fent que les seves pintures anessin més enllà, a diferència d’allò desitjat per l’art abstracte. “Els quadres de Turner estan plens de significat i emoció, volia que els seus paisatges se sentissin”, remarca el comissari. “Va ser el Rothko del segle XIX sense saber-ho i potser sense voler-ho”, afegeix Serra. Per aquells que busquin algunes de les seves obres més famoses, s’hauran de conformar amb dos gravats que les reprodueixen, com el de Pluja, vapor i velocitat o Tempesta de neu.
L’experiència sensorial que proposa Turner el MNAC l’ha volgut continuar amb el seu fons. La mostra El batec de la natura continua el recorregut amb una selecció de 80 obres de la seva pròpia col·lecció, fonamentalment dibuixos. Per als seus comissaris, Francesc Quílez i Aleix Roig, l’exposició estableix un diàleg amb el pintor britànic i contínua trencant el tòpic del gènere del paisatge. També permet descobrir en un altre format a artistes com Marià Fortuny i Baldomer Galofre, a més de donar visibilitat a una col·lecció gairebé desconeguda. En aquesta segona part, l’única pintora és Teresa Lostau. Totes dues exposicions, segons detalla Serra, han tingut un cost de 850.000 euros.
