[dropcap letter=”E”]
ls motius florals, l’estructura de les cúpules o les formes de les onades poden semblar tòpics recurrents en la pintura cridats a no tenir més recorregut. Però en mans de Najia Mehadji (1950) es converteixen en tota una altra cosa. Si algú defuig el lloc comú és aquesta artista franco-marroquina, que viu i treballa a cavall entre París i Essaouira. La retrospectiva que li dedica el Museu d’Art Modern de Céret, La trace et le souffle (La petja i l’alè), és una ratxada de vivesa i d’intensitat: una potència que s’expressa a través de la fixació per les estructures arquitectòniques, el món vegetal, els replecs i jocs de la roba i les onades. Carregada d’autenticitat, a tots aquests elements és capaç de dotar-los d’una vibració renovada, d’un ritme que sobta i sacseja. El recorregut per les 150 peces que integren la mostra sembla que agafi de bracet el visitant i el vulgui fer giravoltar i ballar com a l’escultura de Camille Claudel, La Valse, que li serveix d’inspiració per a alguns quadres.
Resseguir i comprendre la traça dels motius d’inspiració de l’artista és un dels grans valors del trajecte que proposa l’exposició, que es pot visitar fins al proper 4 de novembre. Comissariada per la directora del Museu d’Art Modern de Céret, Nathalie Gallissot, aquesta és la primera retrospectiva dedicada a Mehadji. Malgrat ser poc coneguda a l’Estat espanyol, té una dilatada trajectòria i obra repartida en destacades col·leccions públiques i privades, i en museus com el Centre Pompidou i l’Institut del Món Àrab de París o el Museu d’Art Modern i Contemporani Mohammed VI de Rabat. Quatre anys enrere, Ceret ja havia descobert una part de l’obra de Mehadji amb la mostra Le peintre et l’arène.
És una obra que s’impregna de referents d’Orient i d’Occident, hi rendeix tribut i s’escampa a través de múltiples tècniques i formes redescobertes. L’exposició aconsegueix reflectir la coherència interna de la seva producció. Prenent el fil de la influència que exerceixen sobre ella l’arquitectura de Le Corbusier i l’oriental, s’exhibeixen dibuixos antics (d’una mesquita d’Alger, de l’Alhambra de Granada, de la basílica de Santa Sofia…) que permeten contemplar amb més perspectiva els quadres de l’artista franco-marroquina. Més endavant, apareixeran un quadre d’El Greco (El espolio); els films Ordet (de Carl Theodor Dreyer) i La danse serpentine (dels germans Lumière), la dansa dels dervitxos (un ball turc on dansen sobre si mateixos fins a l’èxtasi) o la música subsahariana gnawa soul. Així de diverses són les relacions artístiques que entaula, on, com es pot comprovar, sobresurten el moviment i els replecs de la roba. Són les seves constants vitals. Amb traça particularíssima i pas ferm, el seu univers pictòric s’endinsa en la captura del dinamisme del moviment. Un moviment que sovint s’eleva amb un sentit simbòlic, espiritual, que respira voluptuositat pels quatre cantons.
Mehadji fa bona la frase del filòsof Gilles Deleuze: “en l’art no es tracta de reproduir les formes sinó de capturar les forces”.
Tot sembla tenir el seu sentit i el seu motiu en Mehadji. En un vídeo al final de la mostra, la mateixa artista explica que una sèrie de quadres de cúpules la va crear arran de l’impacte de la guerra de Bòsnia, als anys 90. Atreta pel dibuix de línies en l’espai, la relació entre volums i les formes de la natura, la primera part de l’exposició juga amb cúpules, rombes, plans i superfícies dins del quadre, i esprem tot el suc de les formes florals, com a símbol de bellesa i també de la fragilitat i brevetat de la vida. Blaus, vermells, grocs, granes, negres… Tot sovint són colors contundents, ocasionalment esclarissats. Juga amb la teva mirada, amb els efectes de la perspectiva, i et convida a mirar i trobar nous centres d’atenció, allà on semblava que no n’hi existien.
Les diferents sèries -de cúpules, de flors, d’onades…- encapsulen en si mateixes un moviment i un significat que creix i es ramifica. Per exemple, a la sèrie dedicada a la flor de la magrana, flor mística i mitològica d’origen asiàtic, aconsegueix resultats espectaculars. El mateix passa amb les pintures d’onades -sovint amb títols incisius-, on no tens més remei que embadalir-te amb la força d’un gest precís i enigmàtic alhora, d’una naturalitat exultant. Mehadji fa bona la frase del filòsof Gilles Deleuze: “en l’art no es tracta de reproduir les formes sinó de capturar les forces.” Això es fa especialment manifest en les sèries de quadres d’onades i cabdells, d’un magnetisme hipnòtic. Aquesta successió de pintures, potser la més sorprenent de totes, extrema la sensació de moviment, com si la densitat, la velocitat i la profunditat no paressin de bellugar-se dins del quadre, com si no fos un objecte fix dins d’una sala d’exposicions. Mehadji fa com l’infant que agafa una cinta i no para de fer-la anar amunt i avall capriciosament amb efectes i impactes cada vegada diferents: les formes en contorsió, la vitalitat esclatant o ofegada, li donen una energia cinètica que muda de sentit a cada tela. La Suite Goyesque, dedicada als desastres de la guerra, amb un color groc cremat, sembla apartar-se d’aquest conjunt però és d’una contundència inquietant.
Entre tant de dinamisme, s’entén perfectament que, per tancar l’exposició i a proposta del centre, Mehadji triés La sardana de la Pau de Picasso com a peça de la col·lecció permanent que lliga amb la seva obra. Una mostra més de l’esperit lliure que li fa de motor. I un recordatori per a qui no conegui el Museu d’Art Modern de Ceret: acull peces de destacats artistes que van passar per la capital del Vallespir, com Picasso, Manolo Hugué, Arístides Maillol, Miró, Juan Gris o Marc Chagall. L’exposició de Mehadji és oberta fins al 4 de novembre.
